Navegant els fils de llum
Jo
la pintaria de vermell i navegaria en cercles.
Johanna Borchert és una compositora i
pianista de Berlín involucrada en moltes i molt interessants bandes i projectes
com Little Red Suitcase i Schneeweiss und Rosenrot la qual va ser guardonada
amb The New German Jazzaward de 2012. Ara presenta el seu primer disc en
solitari titulat Orchestre idéal
(2012) en el qual explora el camp de la improvisació, el seu personal dansa de
cos líquid com es titula una de les peces de l'àlbum. Totes les peces van ser
improvisades lliurement mentre s'estaven gravant a excepció de Lillies, Königlicher Schlafgang, Til Petter
Og Antong i Hymne Un Das Leben,
que són improvisacions sobre composicions originals de Johanna Borchert. Ella
és l'únic músic en aquest ball bell anomenat Orchestre idéal, una invitació a
viatjar a la llum des de la foscor de la nit, el descobriment de la força de la
contradicció a través de la llengua del seu piano i la seva clavicordi i totes
les meravelles que deixa anar en cada actuació, obrint la finestra de la
incertesa amb tots els seus sentiments i somnis, les seves clarors i
abstraccions, jugant amb les contradiccions de l'existència per crear un
paisatge sonor personal i de somni. Benvinguts a l'orquestra ideal de Johanna
Borchert, un lloc on tot és real, fins i tot el so dels vostres somnis.
Quin és el sentit de la improvisació per
a tu?
Improvisar
significa donar-se, deixar-se anar, observar, escoltar, sempre mantenint caut a
no perdre la pista següent del moment.
El teu primer disc en solitari es diu Orchestre idéal, però ets l'únic músic a
ell. D'on ve aquesta orquestra ve?
Vaig
trobar una petita caixa de música en una vella botiga d'antiguitats a Porto
aquesta primavera. Tenia petites màquines dins de diminutes figures d'estany i
una música divertida. A la tapa hi deia Orchestre ideal. Em va recordar al meu
piano, els diferents sons de fusta o metàl·lics que poden sortir de la seva
preparació. El piano per a mi és una orquestra.
The
Ouverture sona melòdica i misteriosa, com una
invitació a un viatge desconegut. Com va ser el teu viatge personal en la
creació de l'àlbum?
Vaig
rebre una invitació de l'emissora Berlin Ràdio Station per gravar l'àlbum, un
any abans que finalment passés. Així que vaig tenir molt de temps per viure el
malestar de decidir què fer amb ell. En els meus preparatius vaig saltar d'un
concepte a un altre, al principi vaig pensar que només volia tocar improvisant,
després jo creia que volia compondre cançons noves, després vaig pensar que
havia de fer nous arranjaments de temes vells que havia escrit per a diferents
bandes. Al final, després de compondre i arreglar i practicar, vaig tirar totes
aquestes idees i em vaig permetre anar a l'estudi sense saber el que anava a
succeir. Ho faig des que era una nena, asseguda en l'instrument deixant que
passin les coses. És molt satisfactori per a mi i em sento feliç d'haver-me
arriscat i haver-ho fet d'aquesta manera.
Hi ha un ambient nocturn al disc.
Què obtens de la foscor?
Jo
no tinc una relació especial amb la foscor, m'encanta la llum, m'encanta el
sol, m'encanta la calor, si no fos músic em traslladaria al sud. Però bé, la
meva música de vegades pot portar l'oient en un estat de somni de la ment,
potser és fosca. No sé per què. Quan improvís tanco els ulls i m’hi endinso.
L'univers és massa fosc per als nostres ulls, però en realitat hi ha tot tipus
de colors i sons.
Sents de vegades que el piano no és suficient
per expressar?
De
vegades m'agradaria cridar tot enfilant-me a la seva part superior, però només
per alliberar la felicitat que sento en tocar. Això passa sobretot quan toco
amb la meva banda.
Vas de la melodia a l'abstracció
semblant que busques una resposta a allò desconegut. Què és el que busques en
aquests conceptes oposats?
La
llum no pot ser vista com la llum si no hagués foscor.
La peça que es presenteu al festival nau
nua és Liquid body dance. Quin és el
significat d'aquesta imatge per a tu?
És
la dansa imaginària. Quan somies, pots fer el que vulguis, moure't de la manera
que vulguis. Ser tot el que puguis imaginar.
La peça final és Hymne Un Das leben. La música és suficient per expressar
l'existència?
Qualsevol
cosa és suficient.
Quins són els teus lliris personals?
Records.
On aniries si tinguessis una nau nua?
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Johanna Borchert website www.johannaborchert.de
Imatge cortesia de Johanna Borchert
Tots els drets reservats