NAU NUA MARÇ 2012 

SUMARI 

PORTADA   Pruébate de Michelle Anouk

HOM

Felícia Fuster
Fanal poètic




NAU

Nneka. Soul is heavy
Batalles mentals

NUA

Edvard Munch
Interiors
ENVERS

Nancy
Petites grans cançons
ESBÓS

Felícia Fuster
Retrospectiva
Edvard Munch
L'oeil moderne


Cindy Sherman
Retrospectiva

Eija-Liisa Ahtila
Parallel worlds
Oskar Mörnerud
Panorama/Midbody
CO Hultén
Anxiety and craving
Alicia Larsson
Most red
MOT in English

Regis D'Avlis
The home of the birds that never found their skies
MOS

Alela Diane
& Wild divine


BORN

Sylvain Chauveau
Singular forms (sometimes repeated)
NO RES



FELÍCIA FUSTER

Fanal poètic






Aquells fanals fou una novel·la escrita per l’artista catalana Felícia Fuster, intel·lectualment plena i de contingut clarament autobiogràfic. Nascuda el 7 de febrer de 1921 al popular barri de pescadors de la Barceloneta, a Barcelona, va créixer entre els ferros de la ferreteria naval de la seva família materna. Serres i claus com els que forjaren la seva imaginació i que la dugueren a crear artísticament una obra densa dins un “món petit o casa gran”, com ella va definir el seu ambient infantil, origen de la seva soledat llibertària, sempre oberta al mar de l’esperit. La seva ventana física es va tancar per sempre al morir el passat 4 de març a París. Havia pintat 91 anys de recerca de la llibertat.

De família molt activa, va heretar del seu avi Rafael Viladecans l’afició pel dibuix. La seva primera professora a l’escola, la senyora Teresa Calvet, va detectar el seu interès per l’estudi i el 1932 la va fer ingressar a l’escola avantguardista Institut de Cultura de la Dona, sobresortint en totes les assignatures. Va destacar especialment la seva increïble perfecció en el dibuix per la qual cosa se li va recomanar ingressar a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, cosa inusual per a la seva edat i per la qual van haver de superar grans obstacles administratius. Allà va estudiar pintura i diverses tècniques, tot plegat compaginat amb les seus estudis de música a l’Acadèmia Marshall, fundada per Enric Granados i Frank Marshall. En l’aspecte musical, destacava per la seva brillant capacitat com a intèrpret de piano.

Felícia Fuster no va deixar mai de donar proves de la seva enorme capacitat creativa. El 1942 es va matricular a la Facultat de Belles Arts i durant el viatge de final d’estudis va fundar, juntament amb d’altres companys, el grup avantguardista Los últimos el qual va donar com a únic fruit l’exposició col·lectiva del 1947. Va ser una experiència breu, però molt d’acord amb la seva recerca de la llibertat d’expressió, recerca que mai va abandonar. Durant els anys cinquanta, fugint de la repressió franquista, va iniciar el periple internacional amb exposicions a París i Nova York. París va ser el lloc on va respirar prou com per a començar de zero. Va compaginar les tasques de gestió en agències publicitàries amb el seu treball artístic fins el 1981, quan la seva situació econòmica li va permetre per fi dedicar-se plenament a la creació. “De vegades, la vida t’envia una bufera que et deixa fora del camí; i així em va passar a mi, el vent em va treure del camí que portava i em va apartar de tot”. I la poesia i la pintura van se, des de llavors, el seu únic motor.

El seu nou impuls es va materialitzar el 1983 en el poemari Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Ple de melancolia i del sabor d’aquella Barceloneta de la seva infantesa, tant en els aromes com en la fonètica d’un català preciós com havia estat durant els anys vint, eclèctica, fora de tot moviment, l’obra se’ns mostra esplèndida. Li seguiren Aquelles cordes del vent i I encara, tot sense abandonar la seva faceta pictòrica. Va definir un estil abstracte propi sota el nom de Plurivisió, mitjançant un dispositiu mecànic que ella mateixa va crear i que et permetia veure la seva obra des d’angles diversos, portant-te a interpretacions diverses.

Els seus viatges a orient, especialment al Japó i la Xina, li despertaren una fascinació per la seva cultura que la dugueren a publicar una antologia dels haikus de la poesia contemporània japonesa i a escriure un llibre fortament influenciat per ella i que es va publicar el 2001 sota el títol Postals no escrites. L’amant de la sortida del sol ens portà la llum des d’angles tan diversos que necessitarem tota una vida molt intensa per a descobrir-los.

FELÍCIA FUSTER: UNA RETROSPECTIVA. Clica aquí

Text de Juan Carlos Romero


NNEKA

Batalles mentals






"It's important that you recognize yourself as part of the system, too, and that the only way we can make things work is by realizing we are part of the same entity."  La cantautora nigeriana Nneka Elise Egbuna crea la seva pròpia part tot escrivint cançons provinents de les experiències viscudes per tal d’aportar-nos el seu propi punt de vista sobre diferents aspectes socials. Soul is heavy (2011) és el seu tercer àlbum després de Victim of the truth (2005) i Not longer at ease (2008). Tal i com obre el seu nou disc amb My home “I don't know what tomorrow will be, where do I go?”.  I ara ella ha entrat directament als nostres cors per tal de sacsejar les nostres ments.


Nneka nasqué a Warri, a la regió del delta de Nigèria, el 1980. Va viure el tribalisme i les enormes diferències socials i de distribució de la riquesa. "All that has a lot to do with why I am the way I am, despite the fact that I have now been able to travel a great deal, and see the world from a different angle."  Va deixar Nigèria als 18 anys, quan es va traslladar a Hamburg, Alemanya, país de la seva mare, per iniciar els estudis d’antropologia.  Allà, el 2003, va conèixer el productor i creador de ritmes hip hop DJ Farhot iniciant una col·laboració que va donar un primer fruit en el EP The Uncomfortable Truth. Com ella mateixa explica "I'm always having little battles in my mind, I'm the kind of person who always questions things. It has a lot to do with the way I brought up, and my surroundings."  Finalment, el 2005, Nneka va publicar el seu disc de debut, Victim of the truth, elogiat per tota la premsa.

Ara és el torn de Soul is heavy, caminant pel reggae, el hip hop, el R&B modern i el soul més vintage. Black Africa, we still survive, we still will rise for the world needs us to be America? This soul is heavy, the little you have left to me,I charge to function in your madness, I am… in your madness”canta en la cançó que dóna títol al disc, invocant revolucionaris nigerians històrics com ara including Ken Saro-Wiwa, Isaac Boro and Jaja of Opobo i expressant la seva frustració al veure que l’Àfrica continua patint les mateixos mals una i una altra vegada, és a dir, l’opressió, la corrupció, l’explotació... I ella no para de preguntar-se pels motius de tot plegar, sense deixar de banda els seus sentiments en temes com Do you love me Do you love me now, Now that everything has been said and done, Do you love me, now that I function in your madness, Do you love me now, for your love is so cold, Oh Sodom and Gomorrah caution !!Do you love me, now that I am no longer me”. Però ella no deixa mai de ser ella mateixa, com ella explica "I am what you hear, I wouldn't be able to separate my music from me." I ara no ens en podem separar. 

NNEKA videos aquí

Text de Juan Carlos Romero
Fotos cortesia de Nneka. Tots els drets reservats

EDVARD MUNCH

Interiors






"We want more than a mere photograph of nature. We do not want to paint pretty pictures to be hung on drawing-room walls. We want to create, or at least lay the foundations of, an art that gives something to humanity. An art that arrests and engages. An art created of one's innermost heart." Edvard Munch, nascut a Løten, Noruega, el 12 de desembre de 1863, d’aquesta manera la seva visió de la necessitat humana per l’art, més enllà de la mera representació. L’art com a crit de l’esperit.

Recorrent mentalment la seva obra, em ve al cap la cançó Cirrus Minor del grup britànic Pink Floyd. Composada per Roger Waters com a part de la banda sonora de la pel·lícula More  dirigida per Barbet Schroeder el 1969 sobre les drogues i la llibertat sexual. La cançó acaba amb el vers Saw a crater in the sun, a thousand miles of moonlight later”. El cràter de l’explosió de gestos i colors de Much en entorns nevats, en soledats envoltades de gèlides mirades desitjant beure una mica de la única llum que banya les seves vides, el descens de la lluna sobre el gel escandinau.

Fill de doctor, va tenir una infantesa marcada per la tràgica mort de la seva mare i la seva germana, víctimes de la tuberculosi. Poc després moriria el seu pare, una persona de forta obsessió religiosa. El desequilibri que el mateix Munch veia com a font del seu talent, va estar present fortament a la seva vida familiar. Ja iniciat el camí artístic, els seus freqüents viatges a París li permeteren conèixer les tendències del moment. Paul Gauguin el va seduir especialment així como els moviments impressionista i postimpressionista. Les seves primeres obres causaren estupor per la seva temàtica, així com per un estil molt personal, fruit de les seves tragèdies personal, l’alcoholisme, la seva difícil vida amorosa i els nombrosos viatges. La noia malalta, Pubertat, El vampir o El crit el porten a convertir-se en un pintor molt popular a Noruega, amb un públic realment entusiasta. Els temes socials, les pors interiors, deixen una obra plena d’ansietat, com tement perdre tot allò vital, tement el dolor de l’existència.

El 1892 es va traslladar a Alemanya, on hi va viure molts anys. Precisament en aquest període pinta El crit , probablement la seva obra més coneguda i la que millor resumeix la seva ansietat personal. El silenci de la pintura es fa dolor material, un crit que pot sentir-se físicament, un dolor palpable, una desesperança tangent, corba, ondulant, el pèndul universal. Els anys de malalties i addiccions continuen, així com l’extensió del seu art, col·laborant en els decorats d’importants obres teatrals.

El seu retorn a Noruega, el 1909, va estar marcat per terribles crisis nervioses en ple ascens del seu èxit. No abandona els seus nombrosos viatges a Alemanya i Dinamarca, però decideix retirar-se durant un temps el 1918 per a descansar. Anys més tard, una malaltia als ulls l’impedeixen continuar treballant. La posterior invasió nazi i la guerra van ser anys molt durs per a ell, etiquetat d’artista degenerat pel règim alemany. Malgrat tot, arriba a exposar a Nova York el 1942, assolint el reconeixement mundial. Finalment, el 1944 mor, envoltat únicament per la soledat que tant l’havia turmentat, la força que pinzellada a pinzellada havia solcat cadascun dels seus quadres, la corba que pendent d’un fi fil vital temia trencar-se enmig del desànim. El crit de la por que tots portem a dins. 


EDVARD MUNCH L'OEIL MODERNE. Exposició aquí 


EDVARD MUNCH al CENTRE POMPIDOU. Video aquí

Text de Juan Carlos Romero
Edvard Munch autorretrat cortesia del Centre Pompidou de Paris 
Tots els drets reservats

NANCY

Petites grans cançons






Nancy Landzo està treballant en un nou disc mentre presenta la seva darrera cançó L’amour tue, un tema nascut de la passió, l’amor, el treball, la recerca, els canvis, els viatges i les soledats. És part d’una petita música que ha interpretat des de París a Nova York a multitud de clubs. Després d’algunes col·laboracions en música i lletra amb altres bandes i solistes, a més de tocar amb l’Organic Boheme Band, Nancy prepara el seu debut en solitari amb un disc que prové d’un univers generós i inventiu on juga amb només una guitarra i algunes altres petites grans coses.

La teva darrera cançó es titula L’amour tue. De veritat penses que l’amor mata?

No, no ho penso pas.

Què hi podem trobar a la teva platja?

Les més pures i simples sensacions.

Els teus dies són gaire estranys?

Sovint. Trobo estranyesa tot al meu voltant.

Què en penses de la música actual?

N’hi ha de la millor i de la pitjor. Hi ha massa música que sona com...alguna cosa que ja coneixem. Però afortunadament, hi ha molts intents d’innovació. I la sinceritat i autenticitat són també molt importants. I la novetat, la sorpresa, com als clàssics on trobem una profunditat, alguna cosa molt bona que els hi és inherent.

Ets un amant silenciós?

Tot gira entorn al silenci. El silenci per a mi és essencial.

Cantes històries personals?

Coses íntimes, històries.

Hem escoltat la teva plage però on és el teu mar personal?

En algun lloc...un altre lloc. Aquí i allà... al cor d’una ciutat...molt lluny... al palmell d’unes mans, al final dels dits dels meus peus...

Si l’amor mata, la mort és tot el que necessitem?

No...

Escriu-nos una cançó.

Molt bé! Te n’enviaré una...

Entrevista de Juan Carlos Romero
Nancy website www.myspace.com/nancylandzo
Foto de Jérôme Faby. © Jérôme Faby



ALELA DIANE

&Wild Divine






Per començar, cal dir que ella és salvatge i divina. I així és com sona a "To begin", la primera cançó del seu darrer àlbum "Alela Diane & Wild Divine", amb un to primaveral. És un disc de carretera, com ella mateixa el descriu. El tràfec dels concerts porta als músics cap a llargs moments d'espera a les carreteres, els aeroports i les estacions de tren. Moments d'espera que aquí es tradueixen en una bellesa molt sovint aterridora. Resulta inquietant, i a la vegada recomfortant, per contradiccions de la vida, que l'aborriment porti tanta bellesa. Allò que per a gairebé la majoria dels mortals, els divins inclosos, és molest, per l'Alela va ser el naixement d'un matrimoni i una nova i bella aventura discogràfica. I ara ens arriba la seva mel als nostres llavis. No la fem esperar.

ALELA DIANE VIDEOS aquí

Text de Juan Carlos Romero