NAU NUA MARÇ 2012
SUMARI
PORTADA Pruébate de Michelle Anouk
HOM
Fanal poètic
Batalles mentals
Interiors
Petites grans cançons
L'oeil moderne
Retrospectiva
Parallel worlds
Panorama/Midbody
Anxiety and craving
Most red
PORTADA Pruébate de Michelle Anouk
HOM
Fanal poètic
Batalles mentals
Interiors
Petites grans cançons
L'oeil moderne
Retrospectiva
Parallel worlds
Panorama/Midbody
Anxiety and craving
Most red
FELÍCIA FUSTER
Fanal poètic
Aquells fanals fou una novel·la escrita per l’artista catalana Felícia Fuster,
intel·lectualment plena i de contingut clarament autobiogràfic. Nascuda el 7 de
febrer de 1921 al popular barri de pescadors de la Barceloneta, a Barcelona, va
créixer entre els ferros de la ferreteria naval de la seva família materna.
Serres i claus com els que forjaren la seva imaginació i que la dugueren a
crear artísticament una obra densa dins un “món petit o casa gran”, com ella va
definir el seu ambient infantil, origen de la seva soledat llibertària, sempre
oberta al mar de l’esperit. La seva ventana física es va tancar per sempre al
morir el passat 4 de març a París. Havia pintat 91 anys de recerca de la
llibertat.
De família molt
activa, va heretar del seu avi Rafael Viladecans l’afició pel dibuix. La seva
primera professora a l’escola, la senyora Teresa Calvet, va detectar el seu
interès per l’estudi i el 1932 la va fer ingressar a l’escola avantguardista
Institut de Cultura de la Dona, sobresortint en totes les assignatures. Va
destacar especialment la seva increïble perfecció en el dibuix per la qual cosa
se li va recomanar ingressar a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, cosa inusual
per a la seva edat i per la qual van haver de superar grans obstacles
administratius. Allà va estudiar pintura i diverses tècniques, tot plegat
compaginat amb les seus estudis de música a l’Acadèmia Marshall, fundada per
Enric Granados i Frank Marshall. En l’aspecte musical, destacava per la seva
brillant capacitat com a intèrpret de piano.
Felícia Fuster no
va deixar mai de donar proves de la seva enorme capacitat creativa. El 1942 es
va matricular a la Facultat de Belles Arts i durant el viatge de final
d’estudis va fundar, juntament amb d’altres companys, el grup avantguardista Los últimos el qual va donar com a únic
fruit l’exposició col·lectiva del 1947. Va ser una experiència breu, però molt
d’acord amb la seva recerca de la llibertat d’expressió, recerca que mai va
abandonar. Durant els anys cinquanta, fugint de la repressió franquista, va
iniciar el periple internacional amb exposicions a París i Nova York. París va
ser el lloc on va respirar prou com per a començar de zero. Va compaginar les
tasques de gestió en agències publicitàries amb el seu treball artístic fins el
1981, quan la seva situació econòmica li va permetre per fi dedicar-se
plenament a la creació. “De vegades, la vida t’envia una bufera que et deixa
fora del camí; i així em va passar a mi, el vent em va treure del camí que
portava i em va apartar de tot”. I la poesia i la pintura van se, des de
llavors, el seu únic motor.
El seu nou impuls
es va materialitzar el 1983 en el poemari Una
cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Ple de melancolia i del sabor
d’aquella Barceloneta de la seva infantesa, tant en els aromes com en la
fonètica d’un català preciós com havia estat durant els anys vint, eclèctica,
fora de tot moviment, l’obra se’ns mostra esplèndida. Li seguiren Aquelles cordes del vent i I encara, tot sense abandonar la seva
faceta pictòrica. Va definir un estil abstracte propi sota el nom de Plurivisió, mitjançant un dispositiu
mecànic que ella mateixa va crear i que et permetia veure la seva obra des
d’angles diversos, portant-te a interpretacions diverses.
Els seus viatges a
orient, especialment al Japó i la Xina, li despertaren una fascinació per la
seva cultura que la dugueren a publicar una antologia dels haikus de la poesia contemporània japonesa i a escriure un llibre
fortament influenciat per ella i que es va publicar el 2001 sota el títol Postals no escrites. L’amant de la
sortida del sol ens portà la llum des d’angles tan diversos que necessitarem
tota una vida molt intensa per a descobrir-los.
FELÍCIA FUSTER: UNA RETROSPECTIVA. Clica aquí
Text de Juan Carlos Romero
NNEKA
Batalles mentals
"It's important that you recognize yourself as part of the system, too, and that the only way we can make things work is by realizing we are part of the same entity." La cantautora nigeriana
Nneka Elise Egbuna crea la seva pròpia part tot escrivint cançons provinents de
les experiències viscudes per tal d’aportar-nos el seu propi punt de vista
sobre diferents aspectes socials. Soul is
heavy (2011) és el seu tercer àlbum després de Victim of the truth (2005) i Not
longer at ease (2008). Tal i com obre el seu nou disc amb My home “I don't know what tomorrow will be, where do I go?”. I ara ella ha
entrat directament als nostres cors per tal de sacsejar les nostres ments.
Ara és el torn de Soul is heavy, caminant
pel reggae, el hip hop, el R&B modern i el soul més vintage. “Black Africa, we still survive, we
still will rise for the world needs us to be America? This soul is heavy, the
little you have left to me,I charge to function in your madness, I am… in your
madness”canta en la cançó que dóna títol al disc, invocant revolucionaris
nigerians històrics com ara including Ken
Saro-Wiwa, Isaac Boro and Jaja of Opobo i expressant la seva
frustració al veure que l’Àfrica continua patint les mateixos mals una i una
altra vegada, és a dir, l’opressió, la corrupció, l’explotació... I ella no
para de preguntar-se pels motius de tot plegar, sense deixar de banda els seus
sentiments en temes com Do you love me “Do you love me now, Now that
everything has been said and done, Do you love me, now that I function in your
madness, Do you love me now, for your love is so cold, Oh Sodom and Gomorrah
caution !!Do you love me, now that I am no longer me”. Però ella no deixa mai de ser ella mateixa, com ella explica "I am what you
hear, I wouldn't be able to separate my music from me." I ara no ens en podem separar.
Nneka nasqué a Warri, a la
regió del delta de Nigèria, el 1980. Va viure el tribalisme i les enormes
diferències socials i de distribució de la riquesa. "All that has a lot to do with why I am the way I am, despite
the fact that I have now been able to travel a great deal, and see the world
from a different angle." Va deixar Nigèria als
18 anys, quan es va traslladar a Hamburg, Alemanya, país de la seva mare, per
iniciar els estudis d’antropologia. Allà, el 2003, va conèixer el productor i
creador de ritmes hip hop DJ Farhot iniciant una col·laboració que va donar un
primer fruit en el EP The Uncomfortable
Truth. Com ella mateixa explica "I'm
always having little battles in my mind, I'm the kind of person who always
questions things. It has a lot to do with the way I brought up, and my
surroundings." Finalment, el 2005, Nneka va publicar el seu
disc de debut, Victim of the truth, elogiat
per tota la premsa.
NNEKA videos aquí
Text de Juan Carlos Romero
Fotos cortesia de Nneka. Tots els drets reservats
EDVARD MUNCH
Interiors
"We want more than a mere photograph of nature. We do not want to paint pretty pictures to be hung on drawing-room walls. We want to create, or at least lay the foundations of, an art that gives something to humanity. An art that arrests and engages. An art created of one's innermost heart." Edvard Munch, nascut a Løten,
Noruega, el 12 de desembre de 1863, d’aquesta manera la seva
visió de la necessitat humana per l’art, més enllà de la mera representació.
L’art com a crit de l’esperit.
El seu retorn a Noruega,
el 1909, va estar marcat per terribles crisis nervioses en ple ascens del seu
èxit. No abandona els seus nombrosos viatges a Alemanya i Dinamarca, però
decideix retirar-se durant un temps el 1918 per a descansar. Anys més tard, una
malaltia als ulls l’impedeixen continuar treballant. La posterior invasió nazi
i la guerra van ser anys molt durs per a ell, etiquetat d’artista degenerat pel
règim alemany. Malgrat tot, arriba a exposar a Nova York el 1942, assolint el
reconeixement mundial. Finalment, el 1944 mor, envoltat únicament per la
soledat que tant l’havia turmentat, la força que pinzellada a pinzellada havia
solcat cadascun dels seus quadres, la corba que pendent d’un fi fil vital temia
trencar-se enmig del desànim. El crit de la por que tots portem a dins.
Recorrent mentalment la seva obra, em ve al cap la
cançó Cirrus Minor del grup britànic Pink Floyd. Composada per Roger
Waters com a part de la banda sonora de la pel·lícula More dirigida per Barbet Schroeder el 1969 sobre
les drogues i la llibertat sexual. La cançó acaba amb el vers “Saw
a crater in the sun, a thousand miles of moonlight later”. El
cràter de l’explosió de gestos i colors de Much en entorns nevats, en soledats
envoltades de gèlides mirades desitjant beure una mica de la única llum que
banya les seves vides, el descens de la lluna sobre el gel escandinau.
Fill de doctor, va tenir una infantesa marcada per
la tràgica mort de la seva mare i la seva germana, víctimes de la tuberculosi.
Poc després moriria el seu pare, una persona de forta obsessió religiosa. El
desequilibri que el mateix Munch veia com a font del seu talent, va estar
present fortament a la seva vida familiar. Ja iniciat el camí artístic, els
seus freqüents viatges a París li permeteren conèixer les tendències del
moment. Paul Gauguin el va seduir especialment així como els moviments
impressionista i postimpressionista. Les seves primeres obres causaren estupor
per la seva temàtica, així com per un estil molt personal, fruit de les seves
tragèdies personal, l’alcoholisme, la seva difícil vida amorosa i els nombrosos
viatges. La noia malalta, Pubertat, El vampir o El crit el porten
a convertir-se en un pintor molt popular a Noruega, amb un públic realment
entusiasta. Els temes socials, les pors interiors, deixen una obra plena
d’ansietat, com tement perdre tot allò vital, tement el dolor de l’existència.
El 1892 es va
traslladar a Alemanya, on hi va viure molts anys. Precisament en aquest període
pinta El crit , probablement la seva
obra més coneguda i la que millor resumeix la seva ansietat personal. El
silenci de la pintura es fa dolor material, un crit que pot sentir-se
físicament, un dolor palpable, una desesperança tangent, corba, ondulant, el
pèndul universal. Els anys de malalties i addiccions continuen, així com
l’extensió del seu art, col·laborant en els decorats d’importants obres
teatrals.
Text de Juan Carlos Romero
Edvard Munch autorretrat cortesia del Centre Pompidou de Paris
Tots els drets reservats
NANCY
Petites grans cançons
Nancy Landzo està
treballant en un nou disc mentre presenta la seva darrera cançó L’amour tue, un tema nascut de la
passió, l’amor, el treball, la recerca, els canvis, els viatges i les soledats.
És part d’una petita música que ha interpretat des de París a Nova York a
multitud de clubs. Després d’algunes col·laboracions en música i lletra amb altres
bandes i solistes, a més de tocar amb l’Organic Boheme Band, Nancy prepara el
seu debut en solitari amb un disc que prové d’un univers generós i inventiu on
juga amb només una guitarra i algunes altres petites grans coses.
La teva darrera
cançó es titula L’amour tue. De
veritat penses que l’amor mata?
No, no ho penso
pas.
Què hi podem trobar
a la teva platja?
Les més pures i
simples sensacions.
Els teus dies són
gaire estranys?
Sovint. Trobo
estranyesa tot al meu voltant.
Què en penses de la
música actual?
N’hi ha de la
millor i de la pitjor. Hi ha massa música que sona com...alguna cosa que ja
coneixem. Però afortunadament, hi ha molts intents d’innovació. I la sinceritat
i autenticitat són també molt importants. I la novetat, la sorpresa, com als
clàssics on trobem una profunditat, alguna cosa molt bona que els hi és
inherent.
Ets un amant
silenciós?
Tot gira entorn al
silenci. El silenci per a mi és essencial.
Cantes històries
personals?
Coses íntimes,
històries.
Hem escoltat la
teva plage però on és el teu mar
personal?
En algun lloc...un
altre lloc. Aquí i allà... al cor d’una ciutat...molt lluny... al palmell
d’unes mans, al final dels dits dels meus peus...
Si l’amor mata, la
mort és tot el que necessitem?
No...
Escriu-nos una
cançó.
Molt bé! Te n’enviaré
una...
Entrevista de Juan Carlos Romero
Nancy website www.myspace.com/nancylandzo
Foto de Jérôme Faby. © Jérôme Faby
Nancy website www.myspace.com/nancylandzo
Foto de Jérôme Faby. © Jérôme Faby
ALELA DIANE
&Wild Divine
Per començar, cal dir que ella és salvatge i divina. I així és com sona a "To begin", la primera cançó del seu darrer àlbum "Alela Diane & Wild Divine", amb un to primaveral. És un disc de carretera, com ella mateixa el descriu. El tràfec dels concerts porta als músics cap a llargs moments d'espera a les carreteres, els aeroports i les estacions de tren. Moments d'espera que aquí es tradueixen en una bellesa molt sovint aterridora. Resulta inquietant, i a la vegada recomfortant, per contradiccions de la vida, que l'aborriment porti tanta bellesa. Allò que per a gairebé la majoria dels mortals, els divins inclosos, és molest, per l'Alela va ser el naixement d'un matrimoni i una nova i bella aventura discogràfica. I ara ens arriba la seva mel als nostres llavis. No la fem esperar.
ALELA DIANE VIDEOS aquí
Text de Juan Carlos Romero
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)