NAU NUA DESEMBRE 2013



De la sèrie I AM de Krzysztof CHAOS*olechnowicz
Foto presa amb un telèfon mòbil
Gdansk, Polònia, Abril 2013 
© 2013 krzysztof CHAOS*olechnowicz 



SUMARI

PORTADA  de la sèrie I am de Krzysztof Chaos-olechnowicz

ESBÓS

Krzysztof Chaos-olechnowicz
I am nowhere
NO RES

Paris
Paris Photo 2013


Foto de portada de Krzysztof CHAOS*olechnowicz © 2013
Krzysztof CHAOS*olechnowicz website www.krzysztofchaosolechnowicz.tumblr.com
Tots els drets reservats

NAU NUA NOVEMBRE 2013






Amalie and Friend. Foto de Just Loomis. Noruega 2013
© Just Loomis. Cortesía de Galerie Hiltawsky
Tots els drets reservats

JORDI SAVALL

Manresa, Mare Nostrum


© David Ignaszewski





“Recordar l’època en què vam tenir tantes coses en comú”va dir Jordi Savall fent vibrar el Mediterrani originari, úter fèrtil i protector, violat sistemàticament, vulva anhelada sota risc continu de mutilació,vent eròtic, carnós, de devenir violent i mort sempre en brisa càlida nodrint pinedes i oliveres amb una mà i dunes de formes capricioses amb l’altra.

Una introducció històrica va fer valer el valor literari del Mar Mediterrani, el Mare Nostrum que no ho és tant, o només en part, un mar que rep noms tan diversos com cultures banya. El nostre Mediterrani és el Mar Blanc dels turcs, el mateix mar com va escriure Amos Oz i alhora sempre tan diferent. El repertori anunciat era tot un viatge del que em va sorprendre la manca de peces hispàniques. Algèria, Israel, França, Turquia, Occitània, Itàlia, Bulgària, Xipre, Grècia i el Marroc, de la banda blanca del mar dels turcs, i Romania i Moldàvia, de la banda del Mar Negre, amb una improvisació final entorn una mateixa tonada, van ser un recorregut intens i calmat de pocs amics en els temps actuals de la immediatesa.

Jordi Savall presentava per primer cop el seu Hespèrion XXI a Manresa, dins l’adequat marc de la Fira Mediterrània i dirigint una formació integrada pels cantants Lior Elmaleh i Gürsoy Dinçer, al kaval el búlgar Nedyalko Nedyalkov, a l’oud el marroquí Driss el Meolumi, també a l’oud l’israelià Yair Dalal, al kannun el turc Hakan Güngör, al santur el grec Dimitri Psonis, a la percussió l’espanyol Pedro Estevan i a la viela d’arc, el rebab i la direcció, Jordi Savall. La interpretació va ser superba i sòbria, mantenint de manera excel·lent el difícil pols a mode de mantra que aquestes peces requereixen doncs tenen un fons molt més espiritual que de variació formal, aspecte aquest darrer que pot incomodar a un públic més avesat a les propostes de canvi ràpid i formes més lligades a la música popular de carrer. Les músiques de saló interpretades per Hespèrion XXI formen part de les tradicions ancestrals de les nostres cultures mediterrànies, lligades a Orient en els seus orígens, i cultivades sovint en el marc religiós, sent el bressol de tota la música clàssica posterior. Esdevé doncs un mirall difícil d’assumir des de la perspectiva actual, com si tot allò que ens és essencial hagués per molts desaparegut per sempre, fins al punt de la incomprensió.  A d’altres, en canvi, ens desperta ritmes que ens transporten a llocs que mai hem trepitjat però que sentim en part casa nostra, com realment ho van ser.

Hespèrion XXI és un projecte continuador de l’Hespèrion XX fundat el 1974 per Jordi Savall, Montserrat Figueras, Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith. Hesperia era el nom antic donat a les dues penínsules més occidentals d’Europa: la Italiana i la Ibèrica. Tal i com ens expliquen els fundadors del projecte, en grec antic, Hesperio significava “originari d’una d’aquestes dues penínsules” i també era el nom que es donava al planeta Venus quan apareixia a occident per la nit. El projecte té com a motor la recerca partint de la música barroca i anant enrere recuperant el repertori renaixentista i medieval. Reconstruir la riquesa musical europea des del segle X al XVIII i confrontant-la amb la descoberta al nou món, l’orient mitjà i llunyà, buscant els nombrosos i de vegades misteriosos punts en comú, sovint oblidats, i donant vol a la creativitat en les seves diferències, esdevé lliçó social especialment en uns moments on les diferències culturals, escampades però no del tot acceptades, sovint es veuen més com a problema que com a enriquiment, que és el que sens dubte són i sense les quals som orfes de tota humanitat. 


Jordi Savall | Vídeos aquí


Text de Juan Carlos Romero
Hespèrion XXI website www.alia-vox.com
Foto de David Ignaszewski
Cortesia de Fira Mediterrània de Manresa
Fira Mediterrània de Manresa website www.firamediterrania.cat
Tots els drets reservats

HÉRA MÉNARD

Colors i sons








La vaig veure en un vídeo cantant Lullaby tocant un ukelele i em va dibuixar un somriure tan fresc que encara roman en mi. Ella és Héra Ménard , compositora, cantant i guitarrista del Quebec, i la seva  Lullaby artística està volant plena de sensibilitat, com a solista i també com a membre de The Rainbows, un grup vocal de sis cantants influenciats pel jazz i la música pop sempre a la recerca d'arranjaments sorprenents. La música jazz és també una influència molt important per l’Héra, de fet , ella té un grau en interpretació jazz i popular, però les seves composicions en solitari són més a prop dels sons folk i country. També és Màster en interpretació per la Université Laval i està treballant contínuament en noves maneres d'enriquir les seves cançons amb la finalitat de preparar el seu àlbum de debut. Ha actuat en musicals com Annie en 2008 a la Salle Dina Bélanger del Quebec i ha estat guardonada amb molts premis en concursos musicals . De moment, podem gaudir d’algunes de les seves belles cançons com ara Je pense encore à toi, Et si, Couleur noir, Les jours heureux, Les dernières heures i la somrient, refrescant , però també fràgil Lullaby volant al ritme de l’ukelele de l’Héra .

Quina va ser la teva primera cançó?

La meva primera cançó es diu " L'eau , l'air , la terre , le feu". Jo tenia 15 anys quan el vaig escriure .

Jazz , folk, country, pop, teatre musical ... on és l’Héra Ménard ?

Les meves composicions es troben entre el country, el folk i el pop, però m'agrada molt el jazz i m'encanta el teatre musical, és només que no els composo...

D'on ve el teu Couleur noir?

" Couleur noir " ve d'una ruptura amorosa, però crec que en última instància  es pot aplicar a qualsevol situació en què un creu que tot està perdut i ens cal esperança, però fins i tot l'esperança sembla perduda. És una cançó on tracto de ser positiva malgrat tot.

Vas presentar Les jours heureux al festival nau nua . Ets una persona nostàlgica?

Sóc una persona molt nostàlgica! No obstant això, "Les jours heureux" no és especialment nostàlgica, parla de la manca d'inspiració que sento quan tot va bé a la meva vida.

Ukulele o guitarra?

Si he de triar, prefereixo la guitarra... més possibilitats. Però l’ukelele és més fàcil de transportar!

Je pense encore à toi ... Has descobert què és l'amor?

Sóc una gran amant, des de molt abans de ser cantant! Jo ja he descobert l'amor moltes vegades, de diferents maneres. Però encara n’estic aprenent... i això és el que té de bo! "Je pense à toi encore" va ser escrita per a un amic meu que patia durament una ruptura. Ara, he viscut situacions similars i sóc capaç de cantar-la tot identificant-m’hi.

Et si ... no fossis músic, llavors?

Si jo no fos músic ... seria actriu!

Héra Ménard és més melodia o ritme?

Melodia. Tot i que són força indissociables per a mi.

Parla'ns dels teus projectes futurs .

En un futur proper hi ha la idea de l'àlbum, que espero es materialitzi molt aviat. Continuaré participant en algunes competicions, els festivals . Fer-me veure el màxim possible. I a mig termini jo diría que una florent carrera al Quebec i potser a Europa, qui sap?

Deixa volar la teva imaginació . Si tinguessis una nau nua, què faries amb ella?

Jo la veuria com un vaixell que m'haurien donat amb carta blanca per fer-ne el que volgués... en el meu cas, seria un veler amb el que voldria fer la volta al món! Per descomptat, portaria el meu ukelele amb mi ... és més fàcil de transportar!

Héra Ménard | Vídeos aquí


Una entrevista de Juan Carlos Romero
Héra Ménard website www.heramenard.bandpage.com
The Rainbows website www.therainbows.ca
Foto cortesia de Héra Ménard
Tots els drets reservats

PAUS

Ao vivo






Des de Portugal ens arriben PAUS , una banda formada a Lisboa el 2009 per Hélio Morais , Fábio Jevelim , Joaquim Albergaria i MakotoYagyu . Dues bateries , un baixista i teclats que experimenten amb el pop i els sons psicodèlics . Es van presentar a la Sala Apolo de Barcelona com a part de la Primavera Touring Party, primera edició d'un festival en gira programat a Barcelona , Saragossa , Santander , Gijón , Santiago de Compostel · la, Valladolid , Londres , Bordeus , València , Bilbao i Madrid . L'actuació de PAUS va ser una de les més interessants de l'obertura del festival a Barcelona que s'havia iniciat amb Lee Ranaldo , Refree i Standstill. PAUS van ser els quarts a tocar i van mostrar un so potent que fins i tot toca elements hardcore en alguns moments . El concert va ser profundament intens creant una nova experiència respecte a la versió d'estudi de les cançons i sent fidels al fet que cada concert és un esdeveniment en viu i la vida significa sempre canvi i la consegüent evolució .


PAUS va llançar un EP de debut el 2001 titulat É uma água que obria amb el tema Pelo pulso, una prova perfecta de la potència de la banda. Des de llavors , la banda només ha llançat l'àlbum titulat PAUS el 2011 que va assolir el número 3 a les llistes portugueses i amb magnífics temes com Bandeira Branca, més dominat per sons de teclat que creen atmosferes oníriques . L'any que ve publicaran un segon àlbum i després de la seva actuació a Barcelona estem segurs que serà un molt interessant pas més enllà .


PAUS | É uma água. Escolta'l aquí


Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Primavera Sound
Tots els drets reservats

YOULIAN TABAKOV

Supervivència de la bellesa








Què és el temps ? Mai no n’hi ha un de sol, ni tan sols un únic pas del mateix. Quin és el temps que ens toca viure? Tal pregunta emergeix sempre com si estiguéssim a mercè de la circumstància, com si no poguéssim actuar-hi de cap manera . I no obstant això, no ens toca un temps sinó unes persones que actuen de determinades maneres, escudant-se en el mínim comú majoritari , carrincló les menys, cruel les més.

De la recent edició de L'Alternativa , Festival de Cinema Independent de Barcelona, que gràcies al temps i la circumstància de moltes persones ens arriba cada any puntual i benefactor com la tardor al beneït CCCB , Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, així com a d'altres espais com la Filmoteca de Catalunya i l'Institut Français barceloní, m’enduc a la memòria un bon grapat de grans maneres cinematogràfiques , malgrat admetre predilecció pel documental Tzvetanka / Цветанка ( Bulgària / Suècia , 2012 ) escrit i dirigit pel búlgar Youlian Tabakov. Molts temps, propis i aliens, bells els primers i roïns els segons, es mostren en aquest esdevenir d'una dona búlgara, Tzvetanka , que va sobreviure tres règims polítics : de la monarquia a la democràcia passant pel socialisme en el seu vessant dictatorial soviètic, guerra mundial pel mig amb el seu arrasador procedir per sobre.

Tzvetanka és una dona vitalista, imaginativa, constant, forta, d’essència que hauria de fer caure a molts les caretes de vergonya, malgrat que és ben sabut que aquesta circumstància no es dóna en els nostres temps. Ella resulta a més ser l'àvia del director, nascuda el 1926 en una família burgesa que li va permetre assistir a una escola privilegiada. Però la seva condició afortunada va ser la seva desgràcia acabada la guerra mundial amb l'ocupació soviètica . Els seus pares van ser culpats de ser enemics del partit i empresonats. Tot i així, ella va aconseguir permís per estudiar medicina a la universitat. La seva vida laboral va ser tortuosa, plena d'humiliacions , però va romandre al seu país tot i tenir l'oportunitat d'abandonar-lo . El seu últim dia de treball va ser justament el dia en què va caure el dictador. L'arribada de la democràcia porta també nova corrupció, segons ella polítics corroïts per la cobdícia, i mentre la nova llibertat es podreix la seva vista es va perdent a poc a poc, igual que es va apagant la seva pròpia flama vital .


El seu gran somni era ser actriu i amb aquesta pel·lícula té per fi l'oportunitat de complir-lo. La seva presència és absolutament fantàstica , gairebé el major mèrit de la pel·lícula . Rodada amb imatges d'arxiu i noves escenes gravades amb la Tzvetanka que s'entrellacen amb seqüències animades , l'obra aconsegueix un alè vitalista malgrat el seu gran contingut dramàtic: una bella vida atrapada en la crueltat del pas del temps a través d'uns temps marcats pel fanatisme de molts i l'estupidesa de gairebé tots .


Tzvetanka / Цветанка | Tràiler aquí

L'Alternativa 2013 | Selecció de fotogrames exposició aquí


Text de Juan Carlos Romero
Youlian Tabakov website www.youliantabakov.com
Foto cortesia de Tabakov Films
Tots els drets reservats

NAU NUA OCTUBRE 2013

ENGLISH | ESPAÑOL


The suicide © 2013 Mandy Rosen




Portada de Mandy Rosen. The suicide © 2013 Mandy Rosen
Mandy Rosen photography www.mandyrosenphotography.com
Tots els drets reservats

JULIA MARGARET CAMERON

La dolçor de la llibertat



Julia Margaret Cameron (English, 1815–1879)
Zoe, Maid of Athens
1866 
Albumen silver print from glass negative 
The Rubel Collection, Purchase, Lila Acheson Wallace, Ann Tenenbaum and Thomas H. Lee, and Muriel Kallis Newman Gifts, 1997 
The Metropolitan Museum of Art (1997.382.38)




Es diu que la seva darrera paraula va ser " bellesa" . Va ser a Ceilan, on Julia Margaret Cameron va morir el 26 de gener de 1879. Només setze anys abans havia començat la seva carrera com a fotògrafa gràcies a una càmera regal de Nadal de la seva filla i el seu gendre . De seguida Julia Margaret es va posar a treballar amb ella a la recerca de capturar tota la bellesa al seu voltant , fins i tot dissenyant noves formes de fer-ho , i , finalment , creant noves i personals belleses com a resultat de les seves fotografies , convertint-se així en una dels més grans retratistes de la història . Com va escriure en la seva autobiografia inacabada titulada Annals of My Glass House "Tenia ganes de capturar tota la bellesa que va existir abans de mi i al final el desig s'ha complert . La seva dificultat augmenta el valor de la recerca".

El que es pot veure a la fotografia de Julia Margaret Cameron no és només un retrat . En efecte , i l'efecte és una paraula que li escau perfectament, s'experimenta una mena d'aura de les persones retratades , principalment celebritats de l'època i fotografies de temàtica artúrica i altres llegendes heroiques . En tots dos casos ens trobem amb aquest tipus d'efecte aura que ens dóna la sensació d'entrar en l'esperit dels personatges . És profundament interessant el fet que ella va admetre que no tenia cap coneixement de l' art de la fotografia . Julia Margaret Cameron no sabia com enfocar una cara , on col•locar la caixa fosca , i tot això li comport el va les seves llargues hores d'experiments per tal d’aconseguir la seva primera imatge . Però en aquest primer any , Cameron ja va esdevenir membre de les Societats fotogràfiques de Londres i Escòcia i amiga d'artistes victorians , poetes i pensadors . "Des del primer moment he manejat el meu objectiu amb una cremor tendra ", va escriure , "i s'ha convertit per a mi com en un ésser viu , amb la veu i la memòria i el vigor creatiu."1  David Wilkie Wynfield , pintor i fotògraf britànic , associat amb un grup d'altres artistes que van arribar a ser coneguts com St John 's Wood Clique, va ser una de les seves primeres referències . Ell li va ensenyar les tècniques bàsiques de focus suau i va expressar la seva admiració cap a ell per escrit "al meu sentiment cap a la seva bella fotografia li devia tots els meus intents i per descomptat conseqüentment el meu èxit" 2 .

Cameron va desenvolupar una fotografia basada en exposicions llargues a una llum gairebé encegadora acuradament dirigida la qual cosa va crear una mena d'efecte de desenfocament que juntament amb permetre un lleuger moviment del retratat va donar com a resultat una obra plena d'intimitat i que respira vida . Alguns dels seus contemporanis van ridiculitzar el seu treball tractant-la com a una aficionada , però ella va continuar una prolífica carrera amb un sentit comercial molt desenvolupat i el registre de cadascuna de les seves fotografies a l'oficina de drets d'autor i el manteniment de registres detallats . Gràcies a aquesta actitud avui tots podem gaudir del seu treball artístic en retrospectives com l'actual en el Museu Metropolità d'Art de Nova York amb peces de cada un dels tres cossos principals del treball de Cameron : retrats d'homes "grandesa del geni " , incloent al pintor GF Watts , el poeta Alfred Lord Tennyson , el científic Sir John Herschel , i el filòsof i historiador Thomas Carlyle ; retrats de dones "grandesa a través de l'amor ", incloent a familiars , veïnes i personal de la casa sovint ambientats amb temàtica literària , històrica o bíblica , o la sèrie d'escenografia com les il•lustracions dels idil•lis del rei de Tennyson o l'Anunciació en l'estil de Perugino . Ens va donar bellesa fins al final .
hold staff, often titled as literary, historical, or biblical subjects; and staged groupings such as her illustrations for Tennyson's Idylls of the King or her Annunciation in the style of Perugino. She gave us beauty until the end.



Julia Margaret Cameron . Una selecció here
Retrospective at the Metropolitan Museum of Art of New York


Text de Juan Carlos Romero
Foto de Julia Margaret Cameron
Cortesia del Metropolitan Museum of Art of New York
Tots els drets reservats

GEORGES VANTONGERLOO

La solidesa del flux



Georges Vantongerloo by Ernst Scheidegger. 
Photo by Ernst Scheidegger. © 
Ernst Scheidegger



George Harrison fa un temps va cantar "estàvem parlant sobre l'espai entre tots nosaltres [ ... ] la vida flueix dins teu i fora de tu". Era el 1967, la cançó es titulava Within you without you inclosa a l'àlbum Sgt Pepper 's lonely hearts club band publicat per The Beatles. Ser conscient de la fluïdesa inherent a tots els sòlids com ho és a l'existència en ella mateixa és una manera perfecta per a descobrir l'obra de l'artista belga Georges Vantongerloo .

Georges Vantongerloo va néixer a Anvers, Bèlgica, el 1886. Va estudiar a les acadèmies de Belles Arts d'Anvers i Brussel·les. En començar la Primera Guerra Mundial, va ser reclutat com a soldat però ferit en un atac amb gas va ser donat d'alta de l'exèrcit i va fugir als Països Baixos, on el 1916 va conèixer l'artista holandès Theo van Doesburg , l’ideal a la pintura del qual en aquell moment era la completa abstracció de la realitat. Els Països Baixos es van declarar neutrals durant la guerra, de manera que era molt difícil abandonar el país a partir del 1914 i els artistes holandesos es van veure aïllats del principal centre de l'activitat artística de l'època, París . El mateix va passar amb els artistes estrangers que es van trobar als Països Baixos durant la guerra sense poder tornar als seus països d’origen. Theo van Doesburg va començar aleshores a buscar d’altres artistes per tal de crear una revista i encetar un moviment artístic . Juntament amb Georges Vantongerloo i d’altres com el pintor holandès Piet Mondrian o l'hongarès Vilmos Huszár, van signar el 1917 el manifest De Stijl també conegut com a moviment del neoplasticisme . Defensaven la pura abstracció i la universalitat mitjançant una reducció a allò essencial en formes i colors . Simplificar les composicions visuals a les direccions vertical i horitzontal va ser un dels seus propòsits i juntament amb l'ús dels colors primaris amb un paper principal del blanc i el negre es van convertir en eina bàsica.

Georges Vantongerloo desenvolupà el seu treball en la pintura i l'escultura seguint els conceptes abstractes i jugant amb volums i línies, incloent estudis matemàtics per tal de crear harmonies de colors i formes . El seu treball com a arquitecte està perfectament integrat en les seves pintures i escultures . La ciència i la tecnologia, doncs, són profundament presents no només en la forma final del seu art sinó també en totes les reflexions que hi ha en el seu rerefons. Això es pot deduir fàcilment de la seva obra Composition efluent de l' Equation i=- ax 2 + bx +18 avec accord de l' orangé - vert - violet de 1930 . Amb els anys , el treball de Vantongerloo es va acostar al moviment i les ones i va començar a crear espais més oberts que donen a l'observador la sensació de llibertat.


Finalment , Georges Vantongerloo treballà amb els límits perquè estava buscant l'infinit , adonant-se de què fluid i sòlid no són circumstàncies diferents. Va morir a París el 5 d'octubre de 1965.


Georges Vantongerloo | Un anhelo de infinito. Una selecció aquí
Retrospectiva al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía



Text de Juan Carlos Romero
Foto de Ernst Scheidegger
Cortesia del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid
Tots els drets reservats

RETRIBUTION GOSPEL CHOIR

L'ombra roba la llum








Retribution Gospel Choir, el grup de rock format per Alan Sparhawk (guitarra , veu, sampler), Steve Garrington (baix), tots dos a més membres del grup Low, i Eric Pollard (bateria i veu), tornen amb 3, nou àlbum amb només dues cançons que segueixen l'esperit de composicions i interpretacions denses i d'alt voltatge infoses per clàssics riffs rockers, en contrast amb el so més minimalista de Low. Retribution Gospel Choir va debutar el 2005 com a projecte fonamentalment en viu encapçalat per Alan Sparhawk i Mark Kozelek de Low. Des del seu àlbum homònim de debut llançat el 2008, amb Kozelek no ja com a membre del grup sinó com a productor , el qual obria amb They knew you well, el so de Retribution Gospel Choir ha anat creixent i ha aconseguit una personalitat específica més enllà del projecte Low. Ara estan de gira presentant el recent 3 que inclou els temes Can't Walk Out i Seven, i hem tingut l'oportunitat d'entrevistar a Alan Sparhawk .

El primer tema és Can't Walk Out . D'on i per què no pots sortir?

D'aquí . He arribat massa lluny per fer marxa enrere .

Pel que fa al nom Retribution (càstig ) . Per què un càstig i per a qui ?

Una vegada que l'obra està feta , l'única manera de pagar és un càstig . No es pot tornar a com era abans . Retribution per a nosaltres és l'única esperança per als il·luminats .

Tercer àlbum , com veus la vostra evolució artística ?

Ens ha portat tot aquest temps a les nostres gravacions el reflectir el que passa a l'escenari. Pensàvem que estàvem tocant cançons , però estem tocant el vent .

El vostre àlbum de debut obria amb They knew you well . Aspires a ser ben conegut o prefereixes el misteri ?

Tothom vol ser estimat i comprès , però volen ser estimats més que entesos .

El vostre so crea atmosferes sempre denses i fosques. Ments sense esperança?

 No, no sense esperança . Violentes i amb por , però no desesperades .

Per què vareu cridar Revolució! en el vostre EP del 2012 ?

Em vaig inspirar en els disturbis a Barcelona de fa un parell d'anys - els joves segueixen anant al carrer, posen el seu cos a prova , són les persones que s'enfronten al monòlit impossible .

En el vostre darrer àlbum incloeu tan sols dos temes . Com va ser el procés de creació?

Van començar com a idees simples . Vam donar una sèrie de concerts en un mes quan treballàvem en les cançons . Cada nit , les cançons es feien més i més llargs , l'aire es va aturar.

A Seven cantes Look at your shadow you feel like an animal . Aquesta ombra és el pes del passat ?

L'ombra et recorda que la teva pròpia existència afecta el món al teu voltant - fins i tot la teva ombra li roba la llum i altera el curs del temps . La teva ombra és el teu altre jo .

Nels Cline toca la guitarra en aquest tema , i el resultat és magnífic . Com va ser l'experiència ?

Un dia Wilco tocava a la nostra ciutat – varem cridar el Nels i el segrestarem després de la prova de s . Es va endollar i vam començar a tocar la cançó tots junts a la sala . Una hora més tard , vam acabar la cançó i vam retornar el Nels al seu concert . El disc és una edició dels primers 25 minuts d'una presa d'una hora de durada . Hi ha un munt de grans moments més endavant a la cançó , però la " corba d'aprenentatge " de la primera meitat semblava la més interessant , així que això és el que s'escolta al disc .

 I el quart?

Tinc algunes cançons noves, però són massa controvertides per gravar-les. Veurem .


I nosaltres ho esperarem .




Una entrevista de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Retribution Gospel Choir
Retribution Gospel Choir website www.retributiongospelchoir.com
Tots els drets reservats


NAU NUA SETEMBRE 2013



Portada obra de Núria Piferrer. Sense títol © 2011 Núria Piferrer
Tot dret reservat

CRISTINA IGLESIAS

L'espai i els seus elements



Cristina Iglesias in the Cristina Iglesias. Metonimia opening
at the Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, 2013. 

Foto de Joaquín Cortés / Román Lores



Sota el títol Cristina Iglesias . Metonímia el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid obria la primavera passada la major retrospectiva dedicada a l'artista de Sant Sebastià . Artista de gran reconeixement internacional especialment després de la seva participació en l'exposició col·lectiva The sublime void a Anvers el 1983 al costat d'artistes com Gerhard Richter o Kounellis , la seva carrera s'ha desenvolupat en el laberint de l'espai , físic i metafòric . Nascuda el 1956 , va expressar que l'exposició ha representat "una experiència boníssima . Sempre m'ha preocupat crear una obra que sigui sensible a l'espai que ocupa i el Reina és un espai que sembla un gran monstre rígid i , malgrat tot, obrint finestres i movent parets pots fer que esdevingui un altre ".


La metonímia consisteix en quelcom més que un joc de miralls , com diu la seva autora "la metàfora és l'extrem de la metonímia ", l'espai entre la causa i l' efecte , jugant amb aquests , es converteix en massa modelable. " Una de les meves grans preocupacions és despertar els sentits i crear en l'espectador una gran experiència" i així a través de trenta escultures , algunes d'elles de més de nou metres de longitud , realitzades en molt diversos materials ( bronze , ferro , ciment , vidre , formigó ... ) l'experiència es vesteix amb la nostra circumstància i ens porta a la qüestió de l'espai interior i personal tancat a la construcció externa , la nostra vestimenta per a l'ocasió, i en com la nostra adaptació està més orientada a l'estructura que a l'espai , més a l'aparença que a l'essència dels nostres elements . Per on corren els nostres vents ? . " Hi ha preocupacions que estan en l'art . Avui vivim un moment molt difícil en què la metàfora pot tenir un paper i crec en el combat per defensar que l'art és important , que els ciutadans puguin entrar en una nova experiència que els faci pensar en coses que a més et porten a tu mateix . Jo tampoc dono missatges , creo llocs i els llocs són molt oberts a que cadascú tingui una experiència segons vingui ell o ella “. I venim diferents a com en sortim, la qual cosa no implica que arribem a aplicar allò après ni que les preguntes sorgides en els casos que vagin una mica més enllà de l'estètica es portin algun esforç per la nostra part per esdevenir respostes o alguna resposta fora del motlle que arrosseguem des de fa anys a força de pors i interessos , és a dir , de la nostra pròpia naturalesa . I la natura i la nostra adaptació a ella és també clau en les reflexions de Cristina Iglesias sobre la seva obra : "La naturalesa i la ciutat , la natura i la cultura, és un nucli central de la representació en la pintura i l'escultura. Jo creo ficcions en què potser la referència a la naturalesa és a l'extrem de crear la ficció , recrear un motiu que no existeix com a tal a la natura amb traços que sí que hi són en ella però que faig servir per tal de crear una altra cosa " . Una altra cosa que podem veure , escoltar i callar , o vanagloriar com a aparador del nostre suposat cultiu , o bé com a punt i seguit per escriure nous renglons per on els nostres vents bufin al seu aire . L'obra de Cristina Iglesias és sobretot transformació de l'espai intern per obrir-lo al món .

Cristina Iglesias. Metonimia. Una selecció aquí


Text de Juan Carlos Romero
Foto de Joaquín Cortés / Ramón Lores
Cortesia del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía
Tots els drets reservats