 |
| © Brigitte Chinchilla |
SUMARI
PORTADA de Brigitte Art
NAU
PIERROT
Impacte de la llibertat
Pierrot, l'enamorat de la lluna, sempre ha
estat un dels meus personatges preferits. Personatge nascut d'aquella Commedia
dell'Arte que va irrompre en la Itàlia del segle XVI originalment amb el nom de
Pedrolino i amb un caràcter irreverent, al seu pas per França va anar adquirint
modals i una expressió més melancòlica, i que avui és per a tots la del
pallasso blanc. I, per descomptat, també blau, després de la icònica imatge de
Jean Paul Belmondo en la magnífica pel·lícula Pierrot le fou de Jean Luc Godard.
Barcelona ha tingut el seu propi Pierrot, aquell
creat com alter ego de l'artista Antonio Gracia José, polifacètica energia
creadora que va passejar el seu enorme talent des del cabaret a les arts
gràfiques. Actor, dibuixant, escriptor, showman, Pierrot va ser pioner en el
cinema experimental i de terror. Mort recentment, l'Antic Teatre de Barcelona
li ret homenatge. Pierrot estrenà moltes de les seves obres de terror del que
va denominar Teatre d'impacte en aquest teatre quan encara es deia Círculo Católico
San José. Tots els seus muntatges escènics acabaven sent pel·lícules en Súper
8, sent alguns títols La
muñeca, Vampiros, Miss Drácula o Poseídos. El seu estil
underground de factura amateur era fruit d'una visió molt personal i del seu
ampli coneixement visual com a dissenyador gràfic i va ser projectat en
diferents festivals de cinema de terror, així com els seus cartells van ser
imatge al Festival de Sitges en moltes ocasions.
Ara se’l recorda mitjançant l'exposició de
les seves obres gràfiques i la projecció de material audiovisual. I podrem
recordar que hem de ser realistes i demanar l'impossible: la lluna.
Text de Juan Carlos Romero
Imatge d'Antonio Gracia José
Tots els drets reservats
GERHARD RICHTER
Art de proa
 |
| © gerhard richter 2012 Gerhard Richter, 'Betty', 1988, huile sur toile, 102x72cm Saint-Louis Art Museum Gerhard Richter 2012 |
"Es va establir a l'altre extrem de
la gòndola i es va estirar, davant meu, amb el cap sobre el seu propi paquet
miserablement petit i no va dir res". Aquest és un extracte de la novel·la
Els rodamóns del dharma escrita per
Jack Kerouac als anys cinquanta, i s'adequa perfectament bé al meu sentiment
enfront de l'obra artística de Gerhard Richter. Me l'imagino perfectament anant
una i altra vegada fins a l'altre extrem de la nostra gòndola social, assegut
allà mateix, en el seu propi procés creatiu i sense dir res, encara caient,
deixant-nos sols davant la realitat i davant totes les preguntes que crea al
voltant de ella. No hi ha resposta sense pregunta, no hi ha èxit sense errors,
no hi ha vida sense caure, no hi ha art sense preguntes, i no hi ha pregunta
sense passió o sense por, les dues cares d'una mateixa moneda.
La proa de l'art de Gerhard Richter
prové d'un renaixement continu. L'artista alemany diu que en la seva obra no té
intenció, ni programa ni cap estil o tendència a seguir. De les concepcions abstractes
a les obres foto realistes, Gerhard Richter s'ha convertit en una de les
figures principals en el joc de la proa artística actual. La seva exposició Panorama presentada al Centre Pompidou
de París i la Tate Modern de Londres, és un recorregut al llarg del seu camí
creatiu encara viu. Cinc dècades de reflexió social, des del terror del nacionalsocialisme
a la seva obra Setembre 2005, un
quadre dels atacs terroristes contra el World Trade Center de Nova York el 2001.
I cinc dècades també de recerca artística, des de les pintures creades a partir
de fotografies en blanc i negre, tant retrats com a Helga (1965), com vistes aèries panoràmiques com a Cityscape Madrid (1968), a les pintures
borroses com a Ema (Akt auf einer Treppe)
(1966) i el seu famós Autoportrait de
1996.
Confesso la meva fascinació per aquest
viatge des del realisme a l'abstracte, com la Tante Marianne extreta de la percepció normal i portada a un nou
nivell en el qual l'existència individual i com la gent la percep es poden
veure de moltes maneres diferents i cadascuna d’elles ens porta a noves
preguntes i a unes respostes encara més clares. Al final, quan un veu la seva Kerzel / Vela (1982) i es pregunta sobre
l'existència pren consciència de la seva condició efímera, el Schädel / Crani (1983) és el nostre
destí comú, però Gerhard Richter és capaç de donar-nos una sensació més
intemporal, una escombreta de goma en la concepció normal del temps, la idea de
l'equivalència entre matèria i energia i la seva transformació eterna. La
realitat és abstracta.
Text de Juan Carlos Romero
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats
MARTA BUCHACA
Emocions reals
Hi havia una vegada
un drama profund creat sense llàgrimes fàcils. El públic no tenia violins en
l'horitzó subratllant les escenes suposadament més dures, pel que estaven sols
davant la intensitat de l'obra i els seus intèrprets. Estic parlant de l'obra Litus escrita i dirigida per Marta
Buchaca i presentada al Teatre Lliure de Barcelona.
Litus
és sobre l'experiència de vida. Això pot sonar massa general, o potser massa
obvi, però tots podem estar d'acord en la idea que la vida és qualsevol cosa
menys simple, de manera que no és fàcil d'expressar aquesta complexitat en una
obra de teatre sense caure en els terrenys comuns i utilitzar-los amb la
finalitat de captar l'atenció de l'audiència. Sempre és més fàcil dir-li al
públic allò que vol sentir, és a dir, les seves creences reals, que posar-los
davant d'un mirall cru. I aquest mirall no és altre que la idea de què vida és quelcom
que hem d'experimentar. Tot té el seu costat bo i el contrari, però finalment
fins i tot en el costat fosc de la nostra lluna personal, podem trobar la
resposta per a continuar amb nous desitjos. Litus
és sobre ambdós costats, el lluminós i el fosc, la vida i la mort i la manera
com aquesta última, quan li passa a algú que estimem, pot canviar les nostres
prioritats. El temps passa i és el nostre deure viure les nostres emocions en
cada moment del dia, sense engany, perquè la vida no és un negoci i l'amor és
tot el que tenim.
El magnífic treball
de l'elenc format per Sara Espígul, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Sergi
Torrecilla i David Verdaguer, et fa pensar que tot el que estàs veient i
escoltant és real pel que l'escenari desapareix i Litus finalment es converteix en part de la teva pròpia vida.
LITUS vídeos aquí
Text de Juan Carlos Romero
Foto de Roser Blanch cortesia de Teatre Lliure. © Roser Blanch
Tots els drets reservats
BONNIE PIESSE
Amor interior
 |
| Foto de Jennifer Stenglein. Tots els drets reservats |
Ella és tot el que té, i creguin-me,
això significa molt més del que sembla. Bonnie Piesse és una cantant amb una
veu que neix en la dolçor profunda de la vida mentre les seves lletres
s'apropen a les experiències fosques per tal de treure’n una mica de llum. Creu
en l'amor veritable, aquell que ve de nosaltres mateixos per a ser compartit
amb tots els regals, persones i experiències que ens dóna la vida. És més coneguda com a actriu gràcies als
seus treballs en sèries de televisió i sobretot pel paper de Beru, la dona que
cria a Luke Skywalker a Star Wars de George Lucas. Però per damunt de tot ella
el que vol és cantar i escriure cançons personals, fins i tot quan compon per a
una pel·lícula, perquè les seves cançons són la seva manera de compartir tot el
seu amor amb tots nosaltres, i això només és possible si neixen de la seva
pròpia ànima. Després d'un gran àlbum de debut titulat The Deep End, està treballant en aquests moments en el seu pròxim
EP i la promoció de la seva plataforma Indie
Go Go per tal d'obtenir l'ajuda financera per enllestir-lo.
Què és "Tot el que tens"? (Per la seva cançó All I have)
All
I Have realment tracta de mostrar totalment meu cor a algú ... de bussejar en
profunditat i ser-hi per als altres al 100% ... Cosa molt vulnerable, ho dic
per la meva experiència! La lletra "Donaria tot el que tinc per estar amb
tu" és com dir que m'agradaria baixar la guàrdia, baixar totes les meves
barreres, per estar totalment amb algú.
L'amor és el més important en la teva
vida?
En
realitat, és una de les coses més importants sí. Però no és "amor"
tal com la majoria de la gent ho veu ... (és a dir, l'amor romàntic). Aspiro a
experimentar l'amor tant com sigui possible, cosa que estic començant a
comprendre cada vegada més, un amor que ve de mi i només de la meva
experiència. Estic aprenent a ser valenta i prendre decisions des de l'amor ...
la qual cosa pot ser bastant incòmode i aterridora de vegades ... però és tan,
tan important!
És cert que vas començar a cantar abans
de parlar?
Ha
ha, sí, aparentment! La meva mare diu que jo cantava des de molt nena ...
especialment quan ella conduïa jo estava al seient del darrere del cotxe jugant
amb la meva veu sent tan sols un nadó. I explica que vaig començar a compondre
cançons i que volia provar d'ensenyar-les a ella perquè poguéssim cantar juntes
(suposo que és quan jo ja vaig començar a parlar). M'encanta saber que he
cantat tot el temps que puc recordar.
I superats alguns obstacles, després de
treballar en cinema, sèries de televisió i especialment a compondre i gravar
les teves pròpies cançons. La Força t'acompanya?
Pot
ser que la Força estigui amb mi, sí! He tingut un munt de "moments
afortunats" en la meva carrera ... aconseguir un paper protagonista en la
sèrie d'un programa de televisió australià quan tenia 14 anys, ser triada per
George Lucas quan tenia 16 anys per a participar en les noves entregues de la
Guerra de les Galàxies, treballar amb uns músics veritablement impressionants,
i sí, més recentment, la creació de música per a cinema i televisió. Sempre he
volgut compondre per a pel·lícules i em sento molt afortunada per haver
connectat amb el gran talent de Mark Kilian a principis d'aquest any, amb qui he
treballat en un parell de pel·lícules. És tan, tan emocionant per a mi escoltar
la meva veu i les meves melodies en aquest mitjà, i un plaer treballar amb algú
tan talentós i hàbil com en Mark.
Però com a compositora, prefereixes
escriure històries de ficció, música per a les històries d'altres o sobre
experiències personals?
Pel
que fa al que escric, sempre necessito tenir alguna experiència sobre les meves
lletres... per la qual cosa fins i tot si el contingut no és una cosa que he
viscut o experimentat exactament, jo sempre tracto de connectar amb les
emocions humanes i les lluites humanes doncs em sembla que són universals. Així
que si escric per al cinema, puc provar l'emoció de l'escena i el que els
personatges estan vivint i miro d’expressar-me des d'aquesta emoció. En general només escric
cançons que neixen d'una primera sensació i les desenvolupo situant-me en
aquesta emoció i veient el que la cançó necessita. És com emprendre un viatge i
m'encanta la part de composició ... Mai saps el que passarà!
Tens un concepte espiritual de
l'existència?
He
experimentat moltes coses que no es poden explicar o descriure. Com quan vaig
anar a l'Índia per a meditar durant un mes fa uns anys. Era molt bella i
alliberadora i em vaig sentir connectada amb parts de la meva existència de les
que abans no havia tingut cap experiència. Una de les coses més importants en
la meva vida és seguir explorant les meves profunditats i alliberar totes les
parts de mi que he mantingut tancades. Així vius experiències boniques i
desafiants! Pel que fa als conceptes espirituals, he descobert que en el passat
m'havia aferrat a creences i idees de les que realment res no se’n sap del cert. Estic oberta a moltes creences i
idees diferents però tracto de mantenir-me oberta al 'desconeixement' de tot.
He passat per moltes experiències i ensenyaments per arribar a aquest punt de
vista.
Què en penses sobre la música com a mitjà
per al descobriment, fins i tot d'un mateix?
Crec
que és una excel·lent eina per això. Penso que per expressar més i ser més
honesta i autèntica, es necessita molta feina per despullar de totes les
falsedats i trencar les barreres. Crec que cantar és una experiència molt
bonica i molt vulnerable. Especialment cantar en viu em sembla tan cru i
exposat que m'ajuda a veure en quin aspecte encara no estic oberta, on encara
estic bloquejant la meva expressió ... com més treball sobre mi mateixa, més
oberta i lliure en la meva expressió em sento ... com més ho expresso, més
conscient sóc del que he de millorar. Música i creixement personal s'alimenten
mútuament de manera meravellosa. La música és sens dubte una excel·lent eina
per ajudar la gent a conèixer els seus sentiments i accedir a parts de si
mateixos que potser havien oblidat. Pots escoltar una peça de música i de
seguida et sents profundament commogut i inspirat. Crec que és increïble.
I què és el pitjor del negoci de la
música?
Crec
que és molt trist quan els artistes perden el seu camí per vendre la seva ànima
al tractar de ser popular. Hi ha maneres de mantenir-se fidel a un mateix i
poder crear música accessible, però de vegades els artistes són empesos a fer
coses amb les quals no se senten ells i sacrifiquen la seva visió i la seva
veritable expressió per intentar encaixar en un esquema. Crec que és trist quan
passa això, però per descomptat és una responsabilitat personal i es necessita
molta força per romandre fidel a la teva pròpia visió. Igual que qualsevol
negoci, hi ha ombres, elements furtius que arriben a que la gent se senti
enganyada i estafada. Crec que és molt trist que la gent es comporti d'aquesta
manera.
Una de les coses bones és trobar altres
artistes amb els quals col·laborar. En el teu cas parlem d'artistes com Jack
Thompson, Eric Kaz, Bonnie Hayes i JD Souther. Què has après d'ells?
Sí!
També Teresa i Pat Bunch- escriptores increïbles de Nashville. Mai vaig anar a
l'escola de música. El que vaig aprendre ho vaig estudiar a la secundària i en
el meu temps lliure, però no vaig obtenir una educació universitària. Així que
en certa manera, escriure amb tots aquests escriptors increïbles m'ha educat en
la composició. Es van acostar a la meva taula amb tota una vida d'experiència i
èxit. He après moltes coses d'ells: estructura de les cançons, progressions
d'acords, arranjaments, com escriure melodies enganxoses i accessibles, noves
tècniques per trobar lletres, etc. I el més important que vaig aprendre va ser
a empènyer-me a mi mateixa a escriure quan no en tinc ganes. Jo solia escriure
només quan em sentia inspirada, i he après que si m’assec i treballo, sovint la
inspiració ve, només has de donar-li una oportunitat! Estic molt agraïda a Val
Garay per presentar-me a tots aquests escriptors increïbles.
Ara estàs gravant un nou EP i presentes
una campanya per a obtenir suport financer suficient per fer-ho possible.
Podries explicar-nos com funciona?
Sí,
hi ha diverses plataformes de finançament, i per una sèrie de raons vaig optar
per utilitzar Indie Go Go. És una excel·lent manera de difondre la música i
convidar als fans a que t’ajudin a expressar la teva visió de la vida. També
m'encanta aquest aspecte de fes-t'ho tu mateix. Així no has de cedir en la teva
manera de veure la vida! Pots aconseguir els diners per tu mateix i després
seguir endavant amb la plena propietat. M'agrada molt això. També m'encanta
saber que els fans rebran premis per les seves contribucions!
Quin tipus de cançons estàs component
ara? Intimistes o més enèrgiques?
Escric
sobre el que estic experimentant en aquest moment ... així que de vegades es
tracta de la solitud i l'aïllament, altres vegades és la gratitud i l'amor
profund sobre ... totes les coses que he trobat en el meu viatge
d'auto-descobriment. I encara que els meus temes són de vegades foscos, cada
vegada més s'acosten al color de plata i centelleigs d'esperança.
Què és el primer que t'agradaria veure
en obrir la finestra?
Els
raigs de sol.
I quan sents que has arribat a "The
Deep End"?
No
sembla haver-hi un "final" a "The Deep End".
BONNIE PIESSE vídeos aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Bonnie Piesse website www.bonniepiesse.com
Plataforma de Bonnie Piesse Indie Go Go aquí per ajudar-la a enregistrar el nou EP
Foto de Jennifer Stenglein
Tots els drets reservats
MARTÍ PERAFERRER
Van Gogh
d'Ever Blanchet
d'Ever Blanchet
Deia Shakespeare per boca de Hamlet que
la qüestió era ser o no ser. Avui dia ser o no ser es refereix només a la
qüestió econòmica i a curt termini, res de llargs recorreguts. Però el cas de
Vincent van Gogh no respon a res d'això. Ell va ser pintor turmentat,
traumatitzat, incomprès i que va viure del subsidi familiar durant tota la seva
vida. Ara en canvi cada obra seva pot batre rècords en les subhastes i tothom
sap que hi ha un pintor molt, però que molt famós, que es diu Van Gogh. No
obstant això ell va acabar suïcidant-se i sense rebre elogis, més aviat el
contrari.
Ever Blanchet va escriure un monòleg
centrant-se en els seus períodes conflictius, des de la seva crisi a Borinage,
als 27 anys, fins als seus últims instants abans del suïcidi als 37 anys.
Aquesta obra estrenada al Grec de fa deu anys, torna ara interpretada per Martí
Peraferrer per deixar-nos veure com el sofriment personal i el camí creatiu
portaren a Vincent van Gogh a ser un dels pintors més reconeguts del món, això
sí, just després de seva mort.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Teatre Gaudí Barcelona
Tots els drets reservats
TRANSMORPHINE
Vudú tendre
Transmorphine és el projecte en solitari del músic belga Johan Swerts, qui viu a Espanya des de fa vint anys. De les armes del cor al vudú del sentiment nascut en un passat brillant i que es resisteix a desaparèixer, la música de Transmorphine brolla com la vida mateixa al llarg de les estacions. Té els seus hiverns, freds i foscos, obligant a l'existència a replegar-se a les seves llars, a enfrontar-se amb el seu cosmos més reduït; i té les seves primaveres, el seu renaixement de les cendres més grises per a donar a llum verds sonors plens d'esperança. Ara es troba a l'estiu creatiu, preparant nou disc i un set en directe, més enllà dels sons electrònics de les seves produccions d'estudi, fruit de la necessitat de tocar-ho tot ell mateix. De la solitud al grup, de la llibertat creativa absoluta a la col·laboració, del programa a les cordes vocals, la seva paleta de sons és sempre oberta.
Què és la música per a tu?
Ara la música és una forma d'expressar el meu món interior, la necessitat d'expressar-ho. I sentir-ho.
Però si parlem de la definició clàssica de ritme més melodia?
Tracto de no pensar molt en això del vers, estrofa, tornada, estrofa, vers, solo de guitarra ... que vagi com hagi de sortir, com un pintor que pinta, jo faig música. No tracto d'agradar a ningú ni tampoc tracto d'impressionar amb ritmes i solos de guitarra i altres coses per l'estil.
Acústica, elèctrica, electrònica ... Per què vas decidir treballar principalment amb sons electrònics?
Si sento la música, llavors és bona. Jo ho faig tot per mi mateix. Quan vaig començar aquest projecte vaig pensar "què és el que necessito, sintetitzadors, guitarra, alguns efectes i una caixa de ritmes". Però no estic dient que mai hagi de provar una altra cosa.
Com bé saps, molta gent diu que un concert de música electrònica no té res a veure en comparació amb un d’acústic o un d’elèctric, a causa de les programacions. Què en penses d'això?
És cert. Estic treballant en un set en viu, ara, i podria pujar a l'escenari amb el meu portàtil i tocar sol, però estic buscant 1 o 2 músics / cantants femenines, hi estic treballant. Però hi haurà encara una mica de programació. Tocar en viu i fer-ho a l'estudi són dues coses diferents. Vull que l'aspecte visual sigui important també en directe.
Prenent el títol d'una de les teves cançons, com descriuries la teva música: estranya o d'una súper estrella?
Tinc més de rar del que penso. Però superstar sona molt bé.
Com veus l'escena musical actual?
Una mica en la distància. No escolto moltes coses noves que m'agradin. Tot és producció en massa. Tracto de cercar i trobar al món underground tot tipus de música.
I trobes el que estàs buscant?
En general, no. És per això que vaig començar amb aquest projecte, no he sentit res més que m'agradi realment, així que vaig començar a fer-ho jo mateix, però sí que hi ha un parell de coses que m'agraden. Vaig descobrir una músic anomenada Loan, del sud de França, m'agrada el que està fent.
I llavors decideixes carregar la teva arma i disparar?
He he, vaig carregar la meva pròpia arma sí.
Això és en referència a la teva cançó "And her loaded gun". Escrius sempre sobre experiències personals?
Sí. Crec que sí. Les dones, el cosmos, el sexe, els somnis, l'amor, drogues, espai, terra, jo.
Res més?
Això és molt. Al final sempre aquests temes, sí. Sóc jo. La part que vull mostrar de mi només.
"Under your skin I ride", una altra de les teves cançons, és una peça gairebé instrumental. Prefereixes suggerir o explicar?
Suggerir, segur. No m'agradaria explicar el misteri, desapareix.
Quin és el misteri darrere de "Voodoo for you"?
Una dona. Ella serà un misteri, sempre.
Canons carregats, vudú per a tu ... No hi ha espai per a la tendresa?
Aquesta és la qüestió. És tot tendresa. L'arma en "la seva arma carregada" és el seu cor. El vudú és que encara el sentiment hi roman. Això és tendre. Tot és qüestió d'amor.
Però fàcilment es podria descriure el teu so com a fosc. És que no hi ha llum en l'horitzó?
Sí que n’hi ha, i molta, però no sento la necessitat d'escriure sobre això. He de escriure sobre l'altre costat. I quan vaig cantar "Higher" et juro que estava molt amunt.
Quins són els teus projectes futurs?
Donar forma i acabar un set en viu. Estic treballant en un CD. I m'encantaria orquestrar la fi del món.
I vols fer-ho en directe (la fi del món, vull dir)?
Si jo segueixo aquí quan passi, ho faré, i tots vostès ho podran escoltar en directe online.
Quina direcció artística prendràs al teu pròxim àlbum?
No ho sé. Això és una cosa que està creixent. Però sonarà com Transmorphine. I això és tendre.
I què és Transmorphine?
Jo.
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Transmorphine website aquí
Artwork/Disseny gràfic de Ricardo Sendra Sáez
Tots els drets reservats
BRIGITTE WALDACH
Jocs de la percepció
L'art de Brigitte Waldach és un camí intens de percepcions diferents. Va néixer a Berlín, on va estudiar pedagogia i teoria de l'art, i pintura amb Georg Baselitz a la Universitat de les Arts a Berlín. Ella ha centrat sempre la seva creativitat en la forma de traduir la nostra percepció de la realitat amb la finalitat de crear noves imatges i espais. A través de l'ús del color vermell en contrast amb els espais en blanc o buits, porta la ment a un ambient completament diferent sent l'experiència amb la seva obra el obrir una porta que un cop creuada ens farà traduir les nostres pròpies percepcions de la vida d'una manera que mai abans haguéssim pensat. El color vermell, com el pols de la vida, com un símbol de la passion però també d'agressió, juga el paper principal en les seves obres. Aquesta ambivalència li dóna l'element ideal per descobrir una nova manera de traduir la informació que rebem dels nostres sentits enfront de la paraula, la nostra principal eina de comunicació que mai és suficient per expressar la nostra imaginació i les nostres emocions.
Amb exposicions des de Buenos Aires a Seül, Waldach ha gaudit de recents presentacions en solitari al Rogaland Museum of Fine Arts de Stavanger, Noruega, la Kunsthalle Emden a Alemanya i al Kunstmuseum de Kalmar a Suècia. Com a conseqüència del reconeixement al seu talent, la Albertina de Viena i la Galeria Berlinische a Berlín han inclòs les seves obres en les seves col·leccions. Recentment ha presentat el seu projecte Logical landscapes al Garden of Zodiac a Omaha, EUA
Quin és el teu paisatge personal?
Els meus paisatges personals són una mica abstractes, encara que, naturalment, giren entorn del camp gravitatori de les emocions humanes. El títol de la imatge central, Logical landscape, sembla una contradicció. Pot ser possible un paisatge lògic? Les imatges es formen amb l'ajuda del pensament, i un requisit previ del pensament és el llenguatge. En aquesta exposició, el llenguatge, és a dir la filosofia i la literatura, organitzen l'espai visual.
En el teu cas, l'art és la teva manera d'entendre la teva realitat actual o de crear noves realitats en contrast amb la que estàs vivint?
Per a mi, l'art és l'intent de traduir, o, en certa manera, d'editar, l'allau d'imatges que ens envolta en un sistema d'ordre diferent. El meu punt de partida és una de les meves pròpies imatges mentals o ja existents (dels mitjans de comunicació) a les quals dono una forma. Però també en contrast amb una quota de la realitat que ens envolta.
En la teva obra jugues amb diferents dimensions espacials. Quina relació hi ha entre la realitat que percebem i la perspectiva?
Els meus dibuixos són sempre un joc amb la percepció. De vegades són com un trencaclosques, en què les perspectives al llarg dels diferents nivells visuals semblen inclinar-se. Això també pot passar físicament en imatges multifraccionals, que creen el seu propi espai, com ara els díptics de cantonada.
L'ús del color es redueix a un dominant fons blanc i una presència minimalista de gent sempre de color vermell. Per què representes el nostre entorn d'un color blanc tan pur?
L'habitació blanca, una mica segmentada, és com una bluebox: un espai en blanc en escena que queda com a superfície de projecció per a l'espectador. Com menys especifico, més puc expressar. Jo treballo amb codis de colors: les persones són sempre de color vermell fosc, mentre que les diferents fonts de text es diferencien d'acord a l'ombra. De vegades s'inclouen altres colors, per exemple, blau per a l'aigua, el verd dels boscos i gris grafit per als elements arquitectònics. L'espai de color blanc és com una matriu d'un món acabat de crear el creador del qual és l'espectador.
On és el vermell dels éssers humans?
El vermell és el seu centre emocional.
Què és un paisatge lògic?
Paisatges lògics és un títol compost. D'una banda es refereix a l'obra de Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus, que jo extrec i que apareix aquí en la seva totalitat. A més, el treball no tracta de paisatges específics o esquemàtics ni de constructius mapes mentals, sinó més aviat d'esbossos.
Els núvols de paraules són també importants en el seu treball. En quin moment el llenguatge es converteix més en una gàbia que en una via de comunicació?
Com suggereix el terme, són petjades visibles d'un espai il·limitat, més un fenomen extern, ampliable a totes les direccions. No veig el llenguatge com un sistema limitat i tancat. Per a mi, són les funcions del llenguatge sense que s’assigni a figures concretes. Això és el contrari del principi llenguatge-imatge que s'utilitza en els còmics. Aquí, en lloc dels "globus", són "núvols de text." No hi ha un esquema clar d'emissor i receptor.
Segons el Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein, el món és el que passa i la realitat és allò possible. Això ens dóna un concepte del món i de la realitat en el qual la subjectivitat és molt important. Com confrontes diferents subjectivitats des de la teva pròpia percepció?
Crec que la percepció és un principi obert, no només passa en un camp limitat. Això significa que els límits de la meva percepció permeten la possibilitat d'altres impressions subjectives. Referent a això, la confrontació és només possible quan abstrec la meva percepció i la concentro, com la instantània d'una imatge en moviment.
Quin és el lloc dels somnis?
BRIGITTE WALDACH | LOGICAL LANDSCAPES exposició aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Brigitte Waldach website www.waldach.com
Foto cortesia de Brigitte Waldach
Tots els drets reservats
PARALLEL 41
Un sol a l'interior d'un túnel
El nostre planeta es divideix en
meridians i paral·lels. Potser ningú us ho ha avisat, però al llarg del paral·lel
41 hi ha un terreny artístic, un lloc on totes les portes hi són només per ser
obertes i totes les seves finestres ens donen un llenç en blanc mental que
necessita d'una imaginació completament lliure per convertir-se en una
experiència sensorial múltiple. Parallel 41 és un lloc per jugar amb sons i
llums, colors i melodies, un lloc per escoltar, un lloc per parlar. Si entres
en aquest paral·lel, trobaràs a la violoncel·lista i compositora Julia Kent, la
veu i les gravacions de camp de Barbara De Dominicis, i l'art visual de Davide
Lombardi. Són Parallel 41, en les seves pròpies paraules "Parallel41 no existeix. Es tracta d'una
línia trencada ... un camí mai dibuixat que només existeix en el pensament,
somiat potser, com el somni d'un xarlatà de mantenir un precari equilibri sobre
un filferro quimèric ...-viscut i oblidat ".
Fruit de la col·laboració entre aquests
artistes ha nascut un àlbum de música basada en la improvisació, treballant al
llarg de la línia imaginària que uneix Nàpols amb Nova York. Per descomptat,
aquesta experiència multisensorial ha donat també a llum a una història en
imatges sorgides del marc de treball que els va portar a la recerca de llocs
interessants on gravar. Totes aquestes imatges conformen la pel·lícula Faraway so close de Davide Lombardi, que
s'ha convertit en el diari d'aquest viatge musical i en part de la reflexió de
la banda sobre l'espai i el temps com a conceptes relatius. En aquest viatge
musical utilitzaren violoncel, pedals, veu i imatges, però sobretot la casualitat
i la inspiració donada pels diferents llocs, molt present sobretot en les
gravacions de camp. Els sons trobats interactuen amb el violoncel i algunes
joguines, donant a la idea de jugar per crear un paper principal en tot el
procés. Granges, túnels abandonats, fàbriques i la seva creativitat es barregen
en un projecte llest per portar-te ben lluny.
En primer lloc, ens conviden a Une journée d'un sud sans soleil. Sentim
veus d'un carrer ple de gent i el violoncel de Julia Kent sona com un signe
d'esperança. Però de sobte el violoncel camina cap a una melodia dolorosa i
Barbara de Dominicis canta mentre es fica en un món que sembla ensorrar-se. The naked city és un violoncel envoltant
amb una veu gairebé xiuxiuejant a cau d'orella, mentre diferents ritmes suren
al voltant i alguns sons cauen com gotes de pluja. A voiceless laughter ve amb un pizzicato de Julia Kent i la
fragilitat de la veu de Barbara per portar-nos cap a uns ecos amb el violoncel
navegant en un mar de so melancòlic. Quins són els ulls dels ulls? Aquesta
pregunta esdevé un mantra angoixant. Ens porten Eyes of eyes, que no és només el títol d'una de les cançons de
l'àlbum, sinó els ulls, les orelles i les mans a través dels quals podem
descobrir noves ments, nous llocs, nous sentits. En definitiva, les noves
formes d'experimentar la vida.
FARAWAY SO CLOSE tràiler aquí
JULIA KENT | CROSS WORLDS una entrevista a NAU NUA aquí
Text de Juan Carlos Romero
Parallel 41 website www.par4llel.org
Imagte cortesia de Parallel 41
Tots els drets reservats
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)