NAU NUA FEBRER 2013




Rabbit does a bath © ioana moldovan | tots els drets reservats



SUMARI 

PORTADA  Rabbit does a bath de Ioana Moldovan

HOM
David Harrower / Lluís Pasqual . Blackbird
La natura davant del mirall


NAU
Patrick Wolf
Foscor acolorida



ENVERS
Stelios Baklavas
El moviment de la llum



ESBÓS

Pablo Picasso
Black and white



Tala Madani
Rip Image



Lewis Klahr
The Pettifogger
Samuel Aranda
#después de la Primavera



Stelios Baklavas
Dance energy...


BORN
Mireia Izquierdo
Versos rere els núvols




DAVID HARROWER / LLUÍS PASQUAL

La natura davant del mirall


© Ros Ribas




"Bye, Bye, Blackbird, bye, bye, no one here can love and understand me, oh, what hard luck stories They all hand me". La meravellosa cançó composta per Ray Henderson amb lletra de Mort Dixon el 1926 i que Gene Austin va convertir en tot un clàssic, es fon en la meva memòria al costat de la delicada "Blackbird singing in the dead of night, take these broken wings and learn to fly" escrita per Paul McCartney allà pel 1968 per l'eclèctic "White àlbum" de The Beatles. En ambdues, Blackbird busca alliberar-se del sofriment. Ara, el "Blackbird" de David Harrower ens arriba dirigit per Lluís Pasqual i interpretat per Jordi Bosch i Bea Segura. El passat passa comptes elaborant preguntes que ens poden fer sentir molt incòmodes en anar vinculades a un abús sexual. El sexe i la nostra visió del mateix, tan tenyida per qüestions culturals, porta els impulsos per terrenys de ningú, amagats, negats en moltes ocasions, arrossegant a la contradicció entre la natura i la moralitat, de vegades per bé i altres conduint al irremeiable abisme . Una obra que el dramaturg escocès va escriure el 2005 per encàrrec del Festival d'Edimburg on va ser estrenada sota la direcció de Peter Stein. Una noia de 27 anys vol entendre la relació que va mantenir als 12 amb Ray, llavors de 40 anys, i per la qual aquest va ser arrestat i empresonat. Ella estava enamorada i va creure que ell també ho estava. És això possible? És això admissible? ...


BLACKBIRD | Tràiler aquí


Text de Juan Carlos Romero
Blackbird escrita per David Harrower
Dirigida per Lluís Pasqual
Foto de Ros Ribas
Tots els drets reservats

MIREIA IZQUIERDO

Versos rere els núvols


© Guy Aelbrecht




Encara recordo la primera vegada que vaig veure la pel·lícula Det sjunde inseglet / El setè segell que Ingmar Bergman va dirigir el 1957. A l'escena final, la mort porta la gent a l'altra vida en una bonica dansa que es perd en l'horitzó. Aquesta escena em va venir de nou al cap durant el concert del Mireia Izquierdo Quartet al Madujazz de Manresa, en aquest cas, no com una porta al més enllà, sinó a la vida mateixa. Era una dansa apassionada en què Tom Waits, Joan Manuel Serrat, Consuelo Velázquez, Billie Holiday, Charles Chaplin, Joni Mitchell i Silvio Rodríguez apareixien renovats gràcies a l'estupenda veu de Mireia Izquierdo recordant-me així que la vida és tot un regal.

Mireia Izquierdo és una cantant, compositora i actriu nascuda a Manresa i resident a Barcelona. Sota el nom de Mireia Izquierdo & Art'n'Sís, va llançar un EP el 2011 titulat Viviendo del arte incloent versions de temes com el clàssic Put the blame on Mame compost per Allan Roberts i Doris Fisher per a la pel·lícula Gilda (1946), Verdad amarga bolero escrit per Consuelo Velázquez, Smile basada en l'instrumental compost per Charles Chaplin per a la seva pel·lícula Temps Moderns de 1936, el gran clàssic de George Gershwin Summertime, i tres cançons pròpies: Llevan esas gafas a mi amor, Estamos solas Billie y yo i El perro de Goya. Unes interpretacions que ens van mostrar arranjaments rics en matisos i una veu de gran entusiasme, porta d'una sensibilitat de la qual neixen cançons a foc lent i que ens deixa un sediment a assaborir amb temps.

Per al concert, Mireia Izquierdo va presentar la major part de les cançons del seu EP de debut i alguns dels nous temes inclosos en un pròxim àlbum que es publicarà al llarg del 2013, com els temes d’autoria pròpia Cien golpes y Mi realidad, i versions de cançons com Temptation de Tom Waits i Aquelles pequeñas cosas de Joan Manuel Serrat. Els membres de la banda van ser Yeray Hernández (guitarra), que ens va regalar uns sols extraordinaris, Matías Míguez (baix elèctric) i Ramon Díaz (bateria), tots ells músics excel·lents. El seu passeig pel jazz, el reggae, el bolero i una reminiscència del pop gràcies al tema Wonderwall d’Oasis, va dibuixar una realitat plena d'amor pel fet artístic.


Text de Juan Carlos Romero
Foto de Guy Aelbrecht. © Guy Aelbrecht
Tots els drets reservats

PATRICK WOLF

Foscor acolorida









10 anys no són res, segons es miri. Per a Patrick Wolf són tota la seva carrera musical des que s'edités el seu primer àlbum Lycanthropy. Per tal de celebrar-ho, publica el doble disc Sundark and Riverlight  repassant tota la seva carrera. No és un simple recopilatori, sinó noves versions en acústic d'una selecció de temes d'aquests deu anys al costat d'alguns inèdits. Una manera de veure una faceta molt més propera de Patrick Wolf, sempre tan barroc. Escoltant el disc no trobo a faltar en cap moment el seu habitual so, més aviat un s'alegra d'arribar a un so més essencial del qual em costarà voler sortir. Des de l’inicial "Wind and wires", la seva revisió m'atrapa fins recórrer els dos llargs amb ànsies de tornar al principi. 

Desitjós de gaudir de tan elegant i delicat so en directe i preguntant-me si aquest té alguna influència en el seu futur creatiu. "Oblivion", "The Libertine" i tantes altres se succeeixen creant una sensació de final de festa, més que de celebració. L'aire malenconiós s'apodera del disc fins a ser feridor, també la seva veu. De la seva mà, viatgem de París a Londres conscients del pas del temps, dolguts per saber que encara que volguéssim tornar, mai podrem. Patrick Wolf és conscient que aquests deu anys han passat i que aquelles cançons fruit d'un temps concret ja no poden ser les mateixes. Aquell Patrick Wolf ja no hi és, ni nosaltres tampoc. Mai podem tornar a posar els peus en un mateix riu, però ningú diu que el nou no pugui ser fins i tot millor, i aquest ho és. Apol·lo per fi ha tocat el sol, però prefereix la lluna.

PATRICK WOLF VÍDEOS here

Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Patrick Wolf website
Tots els drets reservats