SUMARI

PORTADA     Vilde Stedal Kalvik. Attitude

HOM

Jeanne Cherhal. Charade
El límit com a principi








NAU

Richard Galliano. Bach
D'acord amb Bach


Melancholy Maaret. Nora Helmer's daughter
Ombres d'un eriçó



Sophie Bancroft. Bird of paradise
Ruta d'escapament


Zola Jesus. Stridulum II
Parlant amb el mar



Woo Ming Jin. Woman on fire looks for water
La trampa de la necessitat




Mooi. Apple Cherry Plum
Fruites sonores







NUA

 José María Nunes
Nocturn del vi





ENVERS

Hollace M. Metzger
El temps és un salze



Olivia Adriaco. Heaven Seven
El color del desig






Clara Engel. Secret Beasts
Despullar l'instint




Kat Boelskov. Amateur
Amor lliure






ESBÓS

Hollace M. Metzger
Paintings



Vilde Stedal Kalvik
Thruthful details



Derek Moench
Autumn Re-imagined


Gala knörr
London Fields




Kayla Marie Craig
BORN

FECINEMA
12 Festival de Cinema Negre de Manresa

JEANNE CHERHAL

El límit com a principi






En toute amitié tu as relativement envie d’être mon amant pour ce soir…Jeanne Cherhal torna amb el seu tercer àlbum d’estudi, Charade (Barclay, 2010), on ens proposa onze cançons amb un sol fil conductor: una xarada en quatre actes. Es tracta d’una obra molt personal on Jeanne destil·la els seus pensaments passionals i racionals en una lluita contínua. D’aquesta lluita neix un so en què ella toca tots els intruments. Si bé canta Mon corps est une cage  ho fa com a estímul personal. Així, Jeanne es va aïllar durant tot un any a l’estudi de gravació per tal de crear. Els límits són un punt de partida, no pas un final.

És possible que tal aïllament la porti a magnificar els impulsos però la sensació és que es tracta d’una conseqüència dels mateixos. La necessitat d’assimilar allò viscut tan intensament i poder tornar al ring del desig per a lluitar amb renovades forces contra els murs absurds. Je t’appelle dans la nuit, même au-delà de minuit tu réponds, je te dis “je suis perdue” et tu me guides par les rues et les ponts. Jeanne ironitza sobre les contradiccions entre el desig i el compromís. En toute amitié comença amb uns udols a ritme contundent, l’excitació en plena nit arrenca un piano enèrgic al qual segueixen la resta d’instruments. Tot roda in crescendo entre gels i sospirs car une amitié comme ça c’est sacré.

Plus rien me fera mal sona més a desig que a realitat. Jeanne canta fràgil a les ferides sofertes. El piano sona poruc mentre ella anhela que sous le ciel trop doux plus rien me fera mal. Però ella sap molt bé que mai serà així doncs la vida és una partida perduda d’inici. La incomunicació deguda a límit malentès. La manca de curiositat i il·lusió pel joc ens porten a rebutjar tot allò que no respon de la manera desitjada. La passió és una capacitat a l’abast de molt pocs i que pocs saben reconèixer. Les formes són, doncs, un principi per a crear noves preguntes sobre l’altre i no un lloc on amagar-nos. Estimar-lo és voler-lo descobrir, sempre oberts a què l’altre ens descobreixi igualment. Mon corp est une cage qui m’empêche de danser avec l’homme que j’aime et moi seule ai la cléf. Llavors el límit ens determina fins al silenci.




Reviens-moi, marche dans mes pas amb una tonada molt evocadora. Les notes flueixen com l’onatge d’un mar capriciós gairebé inconseqüent. S’abandona al seu únic desig i reclama al possible origen del seu aïllament que torni. I restem en front al mar amb els braços creuats sense ser conscients de què cada segon compta.  




Text de Juan Carlos Romero
D'ACORD AMB BACH 


Richard Galliano





42 Festival Internacional de Jazz de Barcelona


El recent camí del gran acordionista francès Richard Galliano es pot entendre com una tornada a casa. Johann Sebastian Bach va ser un compositor, organista i violinista alemany que va portar el barroc musical a les seves més altes cotes de maduresa creant així els ciments de tota la música sorgida en posterioritat. Efectivament, tot es troba a Bach, i Richard Galliano s’ha submergit a la seva obra junt amb el quintet de músics clàssics que ja l’acompanyaren en la seva inspirada relectura de l’obra d’uns dels grans del segle passat, Astor Piazzolla. Escoltar el seu darrer treball és doncs un retorn als orígens.

El Festival Internacional de Jazz de Barcelona va posar als peus de Richard Galliano l’escenari del Palau de la Música Catalana assolint l’admiració del públic assistent. En aquest concert, el passat dia 19 de novembre, Galliano presentava el seu darrer Bach (Deustche Grammophon, 2010) així com d’altres peces del projecte Piazzolla forever (Dreyfus jazz, 2003). El pols d’allò més enèrgic fins el derivadament contemplatiu de Piazzolla va ressonar junt amb les harmonies sorgides de la compulsiva i meravellosa composició de Bach. Erik Satie també hi va ser present protagonitzant un dels moments més clarobscurs de la nit. Tot això sota la enorme inspiració de Galliano a l’acordió acompanyat per un quintet clàssic d’alts cims interpretatius. Jean-Marc Phillips, violí, Sébastien Surel, violí, Jean-Marc Apap, viola, Raphaël Pidoux, violoncel, i Stéphane Logerot, contrabaix. El concert va acabar amb el públic dret completament entregat a un músic francès que va poder escoltar fervorosos bravos! en la peça final que va interpretar en solitari.

La seva interpretació de l’obra de Bach és realment sublim. Galliano s’apropa al clàssic des de la naturalitat assolida gràcies a una gran sensibilitat musical. Segons explica ell mateix “en effet,dans ce disque, j'ai choisi un répertoire destiné à une multitude d'instruments (le Violon, le Violoncelle, les Claviers, l'Orgue, le Hautbois...) et chaque fois l'Accordéon, le Bandonéon ou l'Accordina (sorte d' Harmonica à boutons) s'approprient la partition originale et démontrent l'universalité de la Musique de J.S. Bach, pouvant être interprétée de manière tout aussi artistique et expressive sur des instruments inventés quelques... deux siècles après la mort du compositeur”. I tant el disc com el seu directe fan percebre aquesta naturalitat molt endins de l’ànima de l’espectador. La música flueix tal com si hagués nascut allà mateix per primer cop. És nova i antiga alhora, és el retorn de tot allò conegut però que havíem oblidat. La música de Bach ens està sempre esperant en el recorregut de la memòria creativa.

El camí a través d’acordió i bandoneó per les melodies de Bach és finalment deliciós. Badinerie (suite per a orquestra nº2 en si menor) passant per la més popular Air (suite per orquestra nº3 en re major) fins a la única peça composada per Galliano, Aria, mà estesa al llegat del mestre, són clares mostres de què tot té sentit en la sensibilitat.



Text de Juan Carlos Romero

OMBRES D'UN ERIÇÓ 


Melancholy Maaret
(Secret Sauna Sirens)



Melancholy Maaret declara a la seva pàgina que “Tarkovsky’s polaroids are better than asteroids” la qual cosa ja resulta una ferma declaració de principis visuals i poètics. Penetrar en el seu univers et porta a sensacions hermètiques, gairebé asfixiants. Les ombres i les tonalitats grises esdevenen marc per als nostres traumes existencials arrossegats des de la infantesa. Alícia va creure meravella tot un món fruit del passatge dels somnis i desitjos més obscurs, on les estrictes normes socials apareixien descaradament ridícules i impunement feridores. Melancholy el recorre i crea un món de sirenes d’una sauna secreta que tots portem a dins. Poeta, fotògrafa, videoartista, té una necessitat insaciable per mostrar els nostres racons més amagats i que són també els seus.

Nora Helmer’s daughter és una obra on Maaret descarna el vincle entre mare i filla. És la cinquena peça de la sèrie Naive Computer Opera for Heroine and Hedgehog que inclou música i instal·lacions visuals la darrera fase creativa de la qual se servirà del moviment en viu. “Each story can exist on its own, and every story also is a russian doll, breathing inside the other stories”. D’aquesta manera, Maaret ens convida a descobrir capes en la seva obra i la nostra pròpia ànima.

 

El negatiu de la imatge d’un eriçó il·lustra inicialment la veu de Maaret, en el paper de la filla de Nora Helmer, xiuxiuejant Mamma…I pretend to be you. Els somnis i desitjos d’una i de l’altra topen en aquest xiuxiueig, cercant la frontera entre els dos éssers, sent la individualitat un objectiu llunyà per ambdues des del moment del part. What do you become, Mamma?Are you an artist like me? La filla camina a través de la visió de la mare preguntant-se una vegada i una altra per la identitat d’ambdues.  You’re an oil painting, I am the sea, old lady, you cannot love anyone, your own heart as an art cracker...S’intueix la idea de la mare creant a la filla més enllà del seu naixement, pretenent influir en la seva identitat, cosa impossible però alhora certerament dolorosa per ambdues, doncs no és pas innocu el seu intent. Les tonalitats del vídeo flueixen dels grisos als blaus, verds, vermells i roses pastel, sempre difuminats, poc definits. Les imatges són objectes purament domèstics vistos com a presó, no com espais de llibertat. Ha arribat el moment en què la filla ha de rompre la cadena que també la mare ha sofert amb els seus pares. The quintessence of life is grace over perdition…Els fantasmes creats per tradicions, creences i costums, les renúncies anticipades pel desig d’acceptació s’imposen als fills per la manca de valor enfront la vida.
 
RUTA D'ESCAPAMENT


Sophie Bancroft




Bird of Paradise (LisaLeo Records, 2010) omple molts espais. A la nostra vida quotidiana anem creant buits a dins nostre que abandonem per covardia. Igual que quan som nens i ens renyen per alguna malifeta, neguem aquests espais que tant ens calen només per no acceptar la nostra culpa. Potser estem venent cada dia una miqueta de la nostra ànima a aquest dimoni que som nosaltres mateixos només a canvi de fum, és a dir, de res. Però hi ha res més? Sí, ocells que són tan lliures que som incapaços de reconèixer-los. Vols sobre el paradís.

There’s veins of hope in broken things, see my blood re-inflate his wings, I’ll kiss him like a wasp sting and shock him into loving me. Un pizzicato de guitarra precedeix la formosa veu de Sophie Bancroft en la cançó Occasional China detenint-se en cada detall de la persona estimada. El solo de viola emociona donant la sensació de fragilitat d’aquelles paraules mai dites que creen terrenys vora la ruptura. Però la tendresa apareix al cantar I carried your heart, una peça plenament personal de Sophie. La seva entonació càlida ens diu que time passes by, the earth turns completely around once every day…and still I can see from my front door the same piece of sky. Però no és un trosset de cel qualsevol, és el blau que l’acompanya any rere any, l’espatlla on ha descansat tantes mirades cansades i llençat tantes preguntes alimentades en les seves llums, les seves ombres i els seus silencis, el blau que sempre estarà amb ella, sigui on sigui.

Els xiuxiuejos són importants quan van carregats de veritat i no de necessitat disfressada d’amor cap a l’altre. No smokin’ admet la necessitat que sap reconèixer l’amargor i l’egoisme, sense disfresses. I’m waitin’ on you to light me again, I’m waitin’ to you to ignite me again, I need you to drink my musty tears, I need you to light my cigarette, I need you to tell me you’ll always be here. Reconèixer-la és, llavors, estimar-la.

De nou, Sophie en lletra i música carrega la seva guitarra acústica d’intensitat amb la cançó que dóna títol al disc. I am a window cleaner, cleaning the peoples eyes, I am a bird of Paradise. El conformisme no és suficient quan la curiositat viu dins seu intensament. La seva veu s’escapa, vol volar més enllà dels murs de la cuina amb els quals parla de manera inert. Mai responen com el seu tros de cel perquè la seva ment es troba en un viatge màgic i misteriós, ple de morses i turons de bojos.

Aquest sentiment fa encara més mal when the geese fly south, feel lost and lonely here, your dreams of yesterday surround me as they fall in dusty silence. Tot és fràgil i poruc fins i tot a casa, però al menys allà when I cover my ears I still hear your song and with eyes wide shut I see where I belong and I know that I am home. I si tots tanquéssim els ulls, la seva veu ens duria de tornada a casa i retrobaríem el nostre tros de cel blau. Així com ja ho fes en el seu anterior Handwritten (2008).

PARLANT AMB EL MAR


Zola Jesus





Festival Primavera Club 2010 Barcelona



El concert va començar molt fred. L’assistència era molt baixa a la Sala Apolo de Barcelona. Els festivals tenen uns horaris tan ajustats que porten a situacions com aquesta i el Festival Primavera Club d’enguany venia ben carregat. Admeto que jo em vaig sentir alleugerit sabent que podria gaudir còmodament de la música de Zola Jesus, alter ego de la cantant nord-americana Nika Roza Danilova, jove de vint-i-un anys que desborda potència vocal envoltada d’una atmosfera gòtica i gèlida. El mar ens parla a través de la seva música i el sentim molt proper tot i tenir-lo molt lluny. Ens porta boires espesses i capvespres vermellosos i ens dóna l’eco de totes les nostres llàgrimes que hi hem vessades.

L’ambient va començar a escalfar-se a la tercera cançó. Molts van arribar tard però a temps de caure als peus de la veu aclaparadora de Zola Jesus. Una ambientació minimalista en les formes i els sons, ens va mostrar la seva portentosa energia vocal i melòdica.  Arribava a Barcelona després d’un any esplendorós: quatre discos i noranta-set concerts compartint escenari amb gent com els Fever Ray. El seu recent àlbum Stridulum II (Sacred Bones Records, 2010) ens regala creativitat d’estètica estranya i fons punyent.



I can’t stand comença lamentant it’s not easy to fall in love. Per a ella no ha estat gens fàcil però el cert és que rere una activitat tan frenètica com la seva té tot el sentit que acabi repetint  it’s gonna be alright. Els timbals cobren un aire marcial que recorda el Sunday, bloody Sunday de U2 però aquí al servei d’una veu més punyent i ferma en el seu propòsit. La vida no és fàcil però és plena de bellesa lluny del simplisme anodí.

Quan escoltes Poor animal sembla que el sol surti només per a tu. Els teclats matisen els nostres cels personals. Cada ment es transporta individualment en els seus sons. I’m not your savior,  save me please, we’re delusional poor animal. Sí, es fa de dia sabent que la realitat continua sent tan dura com sempre ho va ser i només ens tenim a nosaltres mateixos.
Night  és un punt àlgid del disc. Don’t be afraid, in the end of the night you’re in my arms. Però és molt dur enfrontar-se amb les pors que ens aguaiten quan baixem de l’autobús diari. So come close, close to me and I’ll come closer to you. Malgrat això, el so ens recorda la impotència de la soledat.

El so esdevé més obscur encara a Trust me adquirint una duresa major en directe. When you’re lost never look down, when you’re lost know I’ll be around, in the meantime when you are found I’ll be here. Però ningú pot trobar-nos tot i la gran ajuda que sempre representa un far enmig de la nit de l’ànima. La peça és una obra mestra.

El cel pot esperar els millors retrats de les nostres pors en les cançons de Nika, tot i l’evident risc de quedar en evidència. El seu Sea talk ja recalca I can’t give you what you need.




Text de Juan Carlos Romero
Foto 1 de Dani Canto
Foto 2 cortesia de Primavera Sound
LA TRAMPA DE LA NECESSITAT


Woo Ming Jin




L'Alternativa 2010
Festival de Cinema Independent de Barcelona


Aquest jove cineasta va néixer a Malàisia però ha cursat estudis de cinema i televisió a San Diego, Estats Units. La seva curta carrera ja ha cridat l’atenció de diversos festivals d’arreu del món amb pel·lícules com Monday morning glory (2005), The elephant and the sea (2007) i The tiger factory (2010), el seu treball més recent just posterior al presentat a la secció oficial de L’Alternativa 2010, Festival de Cinema Independent de Barcelona.

Woman on fire looks for water (2009) ens mostra el matrimoni com a solució econòmica a la vida. El dilema entre la convivència per amor o per interès pensant en un futur econòmicament més estable s’expressa amb les diferents vivències de pare i fill, ambdós vinculats al negoci familiar de la pesca. Mentre el jove es troba atrapat pel seu amor de sempre i les pretensions de la filla d’un empresari més pròsper del sector, el pare surt finalment a buscar l’amor que rebutjà de jove per qüestions econòmiques. El suspens per a l’espectador està en veure el fill irremediablement atrapat en els mateixos errors que va cometre el pare i que ara paga en la vellesa tractant, potser massa tard, de solucionar-los.

La cinta es mou entre la cruesa de les dures condicions de vida dels personatges i el preciosisme naturista en unes imatges on els verds intensos i els cels plens de matisos semblen una metàfora de la riquesa existencial de l’ésser humà a la qual renuncia per por a un futur que no existeix. L’aigua és també protagonista, com a mitjà de vida i font d’aliment, i com a metàfora del flux sentiments i interessos. El riu que banya el verd que ha creat amb tan d’esforç.

Part d’una selecció oficial molt notable complementada amb variades seccions paral·leles i merescuts homenatges a Alexander Kluge i José María Nunes, la cinta ha destacat en L’Alternativa com a proposta molt personal que ha circulat per diversos festivals importants com ara els de Rotterdam i San Francisco. Només anomenem futur al mirall dels nostres temors i acabem atrapats en ell perdent el verd horitzó del present, ja passat.





Text de Juan Carlos Romero
Foto de Woo Ming Jin
FRUITES SONORES


Mooi







Mooi vol dir en neerlandès maco però la seva música ens arriba de terres mexicanes. Com ella mateixa declara mooi is an apple sweet like a cherry, sometimes in sorrow like a plum but in the end it’s all good like a watermelon. Però les seves imatges són evocacions que van molt més enllà de les fruites terrenals, són un terreny per als somnis.

Mooi és un projecte recent que neix de la unió de la composició experimental de Renée Mooi, la producció de Gunther i l’electrònica de Diego Quirós. Junts han creat un so pop d’atmosfera electrònica disposat a atrapar-nos a tots. Cantat en anglès per la suggerent veu de Renée, el seu teixit sonor és dens però somniador, en les seves paraules un gran ejemplo de lo que puede resultar al lograr lo complejo de lo simple.

I així són les notes inicials d’Apple, tot i que inquietants. De sobte, unes gotes sonen enmig de la foscor abans que la veu de Mooi en cridi al lluny. Oh, why, tell me why you have a heart like mine inside and why you grow in trees…És gairebé com el ser o no ser de Hamlet canviant el crani per una poma. Mentre els perquès ressonen el so s’enriqueix al voltant del martelleig del piano, perquè a dins mai para de ploure.

Un ambient tenebrós s’apropia de Cherry tot i que ràpidament Mooi ens aporti una mica de llum. Un piano subtil i formós ens dóna pau passada la foscor però el perill sempre hi és. Ritmes programats i sorolls distorsionats apareixen i desapareixen mentre Mooi ens canta el seu particular sabor de les cireres. Els instants són eterns inclús un cop morts.

Els records ens colpegen la ment quan no estan resolts. El so de Plum és agredolç però molt ric en la seva mescla de sonoritats d’orient i occident. Per moments canta I remember com un mantra ja mort abans de néixer. Potser no recorda només ho desitja. Les cordes vesteixen un somni creat en la desesperació. Tots aquests sabors es barregen amb records i pors per un futur incert.  Però Mooi va més enllà amb pas ferm i una creativitat molt elegant.






Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Mooi
NOCTURN DEL VI


José María Nunes




L'Alternativa 2010
Festival de Cinema Independent de Barcelona

“Ahora es siempre, el siempre de antes y de después, sin relojes ni calendarios. La existencia es la realidad, la verdad es la vida. Esto es más o menos el arte”. És un fragment de discurs de José María Nunes a la Segona Trobada Mundial de les Arts a València el 2002. Cineasta excèntric, tenia la imatge com a principal llenguatge doncs dubtava de la seva capacitat d’expressió amb la paraula, la qual cosa el portava a discursos llargs i titubejants. Les seves idees eren un raig incessant, com el seu cinema. Va morir el 23 de mars de 2010 tot just després de l’estrena de la seva darrera pel·lícula, Res pública (2009), i L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, li va dedicar un homenatge molt especial amb la projecció del seu treball Noche de vino tinto (1966) i el documental de Sílvia Subirós La edad del sol (2009) sobre el rodatge de l’anteriorment esmentada Res pública.

Nascut el 1930 a Faro, Portugal, es va traslladar als dotze anys a Espanya. Primer a Sevilla i més tard a Barcelona on va viure a una barraca amb la seva família durant els primers anys. S’inicià en el món del cinema a través de la figuració i més tard treballant de script. Posteriorment, van arribar els treballs com a guionista i ajudant de direcció fins que finalment dirigeix Mañana… (1957), en les seves paraules “la salida que buscan para engañarse a sí mismos quienes sienten la impotencia, la cobardía de afrontar cara a cara su circunstancia en la vida”. Tot un veritable avançament de la Nouvelle Vague francesa a una Espanya dominada pel franquisme si bé la pel·lícula es va treballar de mala manera i no va acabar de funcionar. Això sí, va sembrar la llavor de l’anomenada Escola de Barcelona amb noms com Jordà, Aranda, Suárez, Camino o Portabella. Segons Nunes, l’Escola de Barcelona representa l’únic cinema veritablement innovador fet a Espanya.

La seva carrera va destacar clarament amb la pel·lícula Noche de vino tinto (1966), una nit on dues soledats es troben i decideixen recórrer tots els bars de Barcelona a la recerca del cel de vi negre que acaba en un matí gris i sense esperança. Després va començar a experimentar amb el rodatge sense guió previ la qual cosa era impossible de portar a terme en una Espanya dominada per la censura. Així va decidir-se, a finals dels anys seixanta, pel seu trasllat a París. La llibertat va ser sempre el seu camí i quan va tornar ho va fer amb ella i per ella.

La seva darrera pel·lícula, Res pública, és una nova reflexió sobre l’existència com a fet individual. Segons Nunes, cada individu pot decidir si viure o morir en qualsevol moment. Un cop viva, una persona pot decidir la seva llibertat i, per tant, la seva mort. El protagonista és un rebel perseguidor d’una llibertat que admet haver aconseguit només a través de l’amor a algunes dones o de la ironia i un subtil sentit de l’humor. Tota una filosofia, com el seu cant A la soledad (2007) on Nunes busca l’edat del sol com el punt més remot de la intel·ligència . La seva recerca va ser la seva vida.




Text de Juan Carlos Romero
Foto de Sílvia Subirós
EL TEMPS ÉS UN SALZE


Hollace M. Metzger





Tot esperant la publicació de tres discos de música durant el 2011, Hollace M. Metzger és amant del temps i de l’espai perquè tot és moviment. Ha exposat a Nova York, Ohio, Kentucky, Brooklyn i París. Té una energia intel·lectual que es manifesta a través de la pintura, la poesia, la música i l’arquitectura. Rere la seva recent col·lecció de poemes, Why the willoW (2010), i la preparació de la seva primera exposició en solitari a París, els diversos projectes la porten a noves visions, noves paraules amb nous continguts i nous sons amb els que entendre el passat per tal de preguntar-se sobre el present.

Ets arquitecta, artista visual i poeta, sempre buscant noves formes d’expressió. D’on ve el teu impuls artístic i cap a on et porta?

Ve de la necessitat de comunicar-me i, principalment, d’existir en el temps. Suposo que també ve de la incessant necessitat d’organitzar-me, d’ordre, de geometria, d’anar buscant models, digues-li com vulguis!. En quant a la fotografia, crec que em llenço cap a moments on una persona pot inspirar-se per prendre una decisió sobre el seu centre de gravetat i quina direcció agafar...la qual cosa és a més simbòlic en moltes qüestions de la vida. També busco molt el simbolisme en les fotografies fent d’aquests símbols nous símbols que puguin significar alguna cosa personalment, tot i que no tan poderosament com a l’Arnolfini de Van Eyck. A la pintura, deixo el realisme als experts en quant que em sento dirigida cap a la recerca de nous mètodes, noves perspectives del que pot ser percebut a nivell cel·lular, un microcosmos, un pla urbà o inclús l’univers. També connecta amb el ritme, doncs acostumo a pintar amb música, i a més amb el meu subconscient. El que m’importa és més si el conjunt funciona, que el seu ritme creï o faci reaccionar d’altres ritmes i, sigui quina sigui la forma adoptada, la bellesa resultant ha de romandre en el fet que tots els seus components necessiten existir en vibració amb altres cossos, masses, forces i energies. Em porta a sorprendre’m en cada moment, però sé que cada nou treball em porta també a conèixer-me millor.

Vas acabar els teus estudis amb una tesi titulada “Kin-Aesthetic Fourth Dimension” i et refereixes a ella com un estudi de la vida on proposes l’arquitectura, l’experiència i la pintura com a pràctiques combinades. Ens podries explicar quina és la idea principal rere aquesta tesi?

La meva tesi, sí, Cinètica, estètica i temps, segueixen sent importants en el meu treball. És molt llarga la llista d’arquitectes de renom que a més pinten com a activitat extra curricular perquè és necessari per als seus estudis sobre l’espai. Ho vaig veure també quan el 3D va esdevenir l’estàndard en la visualització cap a l’any 2000 en quan a vendes, i ara sento que el descobriment tangible s’ha perdut en el món professional. Ho pots veure també en els joves i els videojocs.
A més, el meu estudi inclou allò que les coses semblen ser, el que atreu la curiositat dels humans i motiva la seva mobilitat per a interactuar amb l’espai en general i el definit pels objectes, tornant-se’n part. Novament, la qüestió plantejada (confrontació amb el pla dels objectes, el buit, etc) resulta en una decisió, incorporant-hi  així la psicologia humana.
Crec que una breu revisió del Cubisme i el Futurisme podrien explicar el que vull dir sobre els objectes en la seqüència de l’espai i el temps. Quan es representen un punt de partida i un altre de destí en el recorregut d’un moviment, un acostuma a mirar entre ells per tal d’entendre la història, i aquest “entre” representa un marc específic en el temps. Gràficament, pots veure en el símbol de la vesica piscis, per exemple, allò que comparteixen totes aquestes experiències. Pot ser fluïdesa específica, però connectivitat formal, i és el que m’interessa de l’art i, eventualment, em condueix a pensar en tot això a major escala, en una única vida i transformació natural de sí mateixa.

La transparència és un concepte recorrent en els teus treballs, des de la teva tesi fins a la teva poesia, i el poema “For I wish” n’és un bon exemple: “Sight unseen, these dreams lead to transparent heavenly lights cusping ever-present darkness in opacity, to night-time’s rooms without walls -On the edge of day and night, to remain, always. For I wish to be still from this distance, with the possibility of traversing boundaries when need be, or traveling, sidling its circumference where I will see only totality, all forests for trees”. Creus que tenim un concepte i percepció estrictament materialista de la vida?

Crec que l’evolució de la transparència en el meu treball està arrelada en un desig de veritat, com en la poesia ho és el fet de revelar veritats sobre un autor inclús si no s’hi manifesten descaradament. “Sidling (a) circumference” representa el desig de mantenir una bona visió del tot, de no caure confortablement en una classificació o esquema mental sinó en una actitud de mentalitat oberta. La transparència em permet, a més, reflectir temps passats i futurs, dels quals en sóc defensora. Més encara, em permet aquestes visions mentre celebro on estem ara mateix. El misteri o la translucidesa, o el que resideixi en la transparència, em porta cap al que hi ha entre el passat i el present, la memòria que s’ennuvola cada cop més i més. Crec que aquest és el motiu pel qual m’oposo a les alteracions digitals en la documentació d’un lloc. Detallant, mirant enrere, reflectint...potser tindran la inspiració d’una manera diferent, valorant la vida més adonant-se de què no necessiten abandonar el món natural per tal d’aconseguir-la. Tant es pot necessitar tenir una perspectiva diferent de la vida com, simplement, moure’s una mica.
Veient el materialisme, crec que tendeix a empènyer la humanitat cap a una confortable adaptació social entre coixins de seda. Si no canviem la nostra atracció cap a tot això, cessant l’aplaudiment cap als qui saben realment el que és important a la vida, continuarem devaluant-ho tot més i  més. Crec que l’home és un recol·lector i això el fa encantador, però quan recol·lecta coses que no són seves, tan sols per comparar el seu cotxe amb el del veí, llavors no entenc el seu sentit.

Un altre dels teus poemes, “In passing”, acaba amb una reflexió profunda sobre l’amor i la vida com a poetry in passing. És present el veritable amor a la vida quotidiana?

Aquest poema en particular té una situació i un temps específics. Acostumo a documentar els moments que visc les emocions dels quals poden o no tornar. Si tingués una llista de totes les emocions possibles les acabaria per considerar totes com un èxit, no per a mi necessàriament sinó per als altres. Pensant en per què llegir llibres...els altres potser també ho fan i diuen: “Sí, sé de què parla...” Llavors, riure o no sentir com si fossin a una illa. Crec que la societat estima com si hagués après a fer-ho, o com s’ha adaptat per tal de respondre a aquest sentiment a dins el seu cervell. Així que sí, crec que estimem. No estic gaire segura de si ell o ella sempre ho expressaran d’una manera que els altres puguin entendre. I aquest és el motiu pel qual dic “passing”. Era una relació personal on la comunicació de l’amor no era possible, la meva constatació d’aquest fet. Quan va ser escrit acabava de morir algú molt proper, així que les dues experiències van anar paral·leles i vaig acabar dient que una vida, un amor, sempre passen, com a conclusió del poema. I així va ser realment.

“For if you decide not to exist, do not invite me into your life. Do not falsify your ability to love, to live, to learn, to give”.  És un fragment del teu poema “No other way”. La societat està basada en falses premises creades per éssers engabiats en les seves pors?

Sí. Bé, no és tan simple realment, però el meu parer és: sento que molts éssers estan engabiats en les seves pors a causa d’aprendre a ser socials: nens crescuts sota pell adulta, si vols. Si poguéssim negar ambdós conceptes, podríem progressar cap a un món més unificat. De totes maneres, ara sé que no puc ferir a algú pel fet que no sigui més que el que ha après a ser, però expresso la meva pau abans de marxar i sobre això tracta molta de la meva poesia íntima. Potser, llavors, la persona amb qui parlo i d’altres hi pensaran i prendran alguna decisió diferent de la marcada per la seva pròpia lògica i experiència, la qual cosa seria “Other way”. Crec que a més és important apreciar cada “nou dia” pel que és doncs mai és una cosa que ja hagi succeït. Aquest dia pot portar-te la proba de què les pors prèvies no haurien d’existir, que qualsevol cosa pot ser vista d’una manera diferent.

Veus la vida plena de límits que restringeixen la nostra existència o com un espai per descobrir?

Crec que la meva família i els meus amics dirien que no sóc la persona indicada per respondre a aquesta pregunta. Soc tossuda amb els límits, quan crec que hi ha una resposta en algun lloc o que un obstacle pot ser superat. Sí, la vida és plena de molts, molts límits. On no trobar l’esquerda que no pot ésser creuada a la terra, o com aprendre una nova manera de saltar, són coses no determinades. També he trobat aquesta intimidació i la falta de direcció és el major enemic de tots, no l’obstacle en sí mateix. La nostra existència només està restringida per la falta de fe en nosaltres mateixos. Resten espais per descobrir, potser tenen formes que no esperem o no estan predeterminades en l’estudi dels llibres de text.

Per què el salze, why the willow?

Perquè pot semblar trist, encara que jo ofereixo un nou punt de vista: potser reflectint-lo en les seves llàgrimes per tal de veure la seva bellesa i la bellesa en els detalls de les coses que l’envolten i que li serveixen temporalment, canviant el teló de fons i la seva composició vital. Això s’explica en la conclusió del poema. Crec que era la meva manera de dir als lectors (com els poetes, romàntics, creatius, empàtics, etc, solen ser qualificats de melangisosos) de prendre una nova perspectiva sobre el que veuen, sense categoritzar. La vida no és tan fàcil i ells són ànimes belles per descobrir. De totes maneres, no del tot florides, dretes o carregades de fruits!
Va ser el darrer poema que vaig escriure, quan em preguntava a mi mateixa una qüestió personal, la qual, allà on em volgués portar el bolígraf, acabaria sent el títol del llibre. Aquest poema connecta el text amb el meu art, que llavors vaig focalitzar en la fotografia i la pintura, inclús l’arquitectura – “reflectint” una manca de gravetat i una possible eufòria en un estat de “lleugeresa”. Hi ha, òbviament, molts detalls biològics i reproductius en els arbres que m’atrauen, però principalment va ser l’alçada, simbòlicament. Altres poemes del llibre fan referència al pas de la joventut a la maduresa, la qual cosa també tenia en ment.

Què és la bellesa?

Una cosa que he après és que una definició de bellesa canvia al llarg del temps. Crec que la bellesa és veritat, honestedat, sensibilitat – treure el millor d’alguna persona, dels objectes, d’un lloc o del contingut d’una idea. Crec que és prendre colors primaris i descobrir el que es pot fer amb ells, metafòricament parlant. Bellesa es pot trobar en qualsevol cosa, però és la nostra responsabilitat observar-la des de la llunyania en la seva totalitat, o de prop amb un microscopi. De nou, és veritat, no una màscara.

Un ganivet és un instrument essencial en el teu treball visual on crees un vincle interessant entre dolor i bellesa. L’evolució va directament lligada a la violència?

Realment és un ganivet de pintor. Amb un raspallat regular no experimentes sensacions de tracció i força. El ganivet només és una acció d’empenta, la seva pintura requereix apropar-se a la tela a diferents velocitats, però el cop ha de ser ferm, com l’esbós d’un arquitecte amb el seu llapis de punta plana per a dibuixar uniformement. Això et permet una major precisió i control, en el meu cas. Poc després de complir els 30 anys, vaig patir un trauma cerebral que va deixar el meu cos paralitzat durant deu minuts. Això em va provocar un mal nerviós que causà la disminució de la meva sensibilitat al pam de la mà amb què dibuixo. Això, evidentment, no era un problema si volia continuar dibuixant edificis amb el ratolí de l’ordinador la resta de la meva vida, però jo volia molt més que això. Crec que els avisos de la vida ens porten a relativitzar-ho tot, per molt desafortunats que siguin, i em vaig prendre aquest incident com un signe de que tindré sempre el que tinc.
La gent s’ha pres la postura feminista de les meves pintures com si fos extreta del dolor, la lluita, la violació, etc. Però, crec que són creades amb un moviment directe i pensaments alts i forts. He fet servir teles del mida d’un braç, com si fos a dibuixar un àngel de neu, definint el meu espai com va fer Da Vinci amb Vitruvian Man, Le Corbusier amb Le Modulor. Si es fa amb la música, un període rítmic – una dansa, si vols – queda documentat. Si tallar una tela és un esbós subconscient i dolorós de la memòria, llavors el que espero crear amb això és una combinació des detalls que m’han fet el que sóc, en el seu entramat, i construir-ne alguna cosa nova – fractals, per exemple. I, no, les pintures no estan directament relacionades amb la violència tot i que segurament alguns talls sí ho estan. La tela d’un artista canvia mentre hi treballa i a través de la vida creativa, experimentant la meva pau, la meva ira, els meus records i esperances a més d’altres emocions. La tela coneix la teva veritat com ningú, realment.

Crec que el teu concepte de la vida és una existència fluïda en una perpètua transformació potencial, però, en canvi, el teu treball visual és ple de línies. Hi ha moltes figures geomètriques barrejades amb una certa inspiració vegetal. Es tracta de la teva visió de la lluita per l’existència?

Sempre m’he preguntat sobre l’home i la màquina, la tecnologia i la natura dins el que és sobrenatural. Crec que rere la Revolució Industrial i per mitjà de la Revolució Tecnològica, és la nostra responsabilitat aprendre dels nostres períodes d’innovació i equilibrar quant de temps hi dediquem enfront al que és y sempre ha sigut per tal que serveixi d’alguna cosa, Potser hauríem de trobar-nos a nosaltres mateixos no a la cresta de la popularitat i la tecnologia ( ja hi ha qui hi dedica el seu treball) sinó a la del pensament com a pensadors dels temps moderns, filòsofs i coses així. La tecnologia no ens farà progressar com a nació, cultura, món, si no progressem individualment, sols. Per tant, m’agrada fixar-me en els detalls de les coses que romanen en el temps, l’origen (natura), i comprendre conceptes profunds sobre l’existència i al seva supervivència. Sovint, les respostes a moltes preguntes es poden trobar a les coses senzilles.

El teu món existeix realment?

El meu món existeix tant com el teu però el que fa al món diferent és com ho veu cadascú, com hem decidit apropar-nos-hi i com de brillant és el nostre sol realment. El poema “My world really exists” explica experiències personals a través de la meva vida a diferents països, com em vaig sentir mentre les vivia i a més revela com algunes d’aquestes experiències no eren com les que altres havien tingut en situacions semblants. El poema i el seu títol, posant-me com a exemple d’estudi, simplement mostra com tots tenim una percepció diferent i com aquesta diferència s’ha de respectar. El vaig escriure a Brooklyn, on havia viscut mentre organitzava el meu retorn a Europa. Necessitava expressa els records dels llocs dels que desitjava formar part novament i aquells que em van afectar profundament i que romanien – jo era de Nova York però col·lectivament de molts altres llocs també.




El salze romandrà sempre entre nosaltres perquè les seves llàgrimes són les nostres dibuixant un rastre de la nostra existència.



Entrevista de Juan Carlos Romero
Fotos de Hollace M. Metzger