Tot per no res
“Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.”
Vida era la cloenda del poemari Cuaderno
de Nueva York (1998) i el bell
dolor de qui arribant al final dels seus dies s’enfronta amb la única veritat
de la nostra existència: el tot i el no res com una mateixa cosa. La inèrcia
sense remei del pas del temps ens porta a topar secament contra el mur del
nostre propi engany, pretendre que som quelcom més que meres expressions d’una
vida que flueix a dins nostre sense nosaltres.
Nasqué a Madrid el 1922 però la seva família ràpidament es traslladà a Cantàbria quan ell contava només amb dos anys d’edat. Allà va estudiar una carrera tècnica interrompuda per la Guerra Civil espanyola que esclatà el 1936. Els seus primers versos ja circularen pel bàndol republicà en contra del feixisme, la qual cosa el portà a la presó un cop acabada la guerra amb l’arribada al poder del general Franco. Se’l va acusar de pertànyer a una organització d’ajuda a presos polítics, entre els quals hi havia el seu pare.
Uns anys a la presó el van dotar a les seves primeres obres d’una maduresa impròpia d’autors tan jovenívols. Va publicar simultàniament Tierra sin nosotros i Alegría (1947). “Llegué por el dolor a la alegría. Supe por el dolor que el alma existe. Por el dolor, allá en mi reino triste,un misterioso sol amanecía”. Els anys de guerra que, un cop perduda, el portaren a la clandestinitat i, més tard, a la presó, marcaren un esperit, malgrat tot, profundament vitalista. Els seus versos carregats d’intensitat i lírica minimalista i clara mereixeren el Premi Adonáis el 1947.
A partir d’aquí, les obres i el reconeixement se succeïren. Després d’uns primers anys a València i de les seves col·laboracions com a crític pictòric en ràdio i premsa escrita, es va traslladar definitivament a Madrid. Torna a la seva poesia amb Con las piedras, con el viento (1950) i Quinta del 42 (1953), on els seus versos adquireixen una major crítica social però sense els lligams del realisme imperant en la literatura espanyola de llavors, on el to gris no afrontava la violenta negritud que sostenia un règim assassí. Així doncs, el realisme dominant era un retrat sempre obligadament subtil. Hierro opta per altres camins dibuixant traçats propis d’una fortalesa tal i la que sempre vam poder veure en el seu rostre, dur però ple de tendresa.
Així, la seva poesia va recórrer per versos inclinats a unes al·lucinacions fruit de la recerca d’un mateix, d’aquell jove que visqué la guerra i ho va pagar amb la presó veient en la bellesa de la vida el seu símbol de llibertat, tot i no res alhora. Cuanto sé de mí (1957) és essència clara d’aquesta existència, evocadora, tendre i responsable. La felicitat com a objectiu és només pròpia d’aquells qui no saben reconèixer-la com a capacitat de molt pocs, aquells pels qui allò efímer, allò cruel, allò violent, són expressions de la bellesa, la felicitat, l’eternitat.
I tal recorregut acabà on va començar, a Madrid el desembre de 2002, deixant orfes als qui varem trobar una vegada refugi en el seu Cuaderno de Nueva York (1998) i en una vida on tot era res més que un eco nascut en nosaltres mateixos.
Text de Juan Carlos Romero
Poemes de José Hierro
Foto d’Alberto Schommer per cortesia del Museo de Bellas Artes de Bilbao
