SUMARI

PORTADA Michelle Anouk. Pintando en amarillo

HOM

Isobel Campbell & Mark Lanegan. Hawk
La bellesa rere la mort






NAU

Nalyssa Green. Barock
Més enllà dels teus ulls




ParsleyMusic. Broken flowers
Trencant flors




Michelle Anouk. Escanear
Vivint en roig



eRikm. Dos d'ânes
El despertar dels espills





NUA

Kenneth Anger
Lucifer, mon amour




ENVERS

Mary Anne Hobbs
Descobrir el present




ESBÓS

Michelle Anouk
Faktory



Grunge
Graffreaks tactics



MU!
DS Lessons






BORN

DAAN
Housewife
LA BELLESA RERE LA MORT


Isobel Campbell & Mark Lanegan




We die and see the beauty reign. Isobel Campbell i Mark Lanegan ens xiuxiuegen un trist però sincer cant a la bellesa. Realment, una preciositat. El seu nou viatge plegats, Hawk (V2 Coop, 2010), transita per la melancolia, la ràbia per la bellesa perduda i el bell renaixement rere la mort necessària.

Isobel ha gravat el seu setè disc comptant per tercera vegada amb Mark Lanegan. La veu d’en Mark hi posa l’obscuritat que les formoses composicions de l’Isobel requereixen. Tot comença amb la mort i la recerca de la bellesa. Tan sols el qui viuen intensament saben el que perdem en morir.

You won’t let me down again és una advertència enèrgica. Els plats semblen volar i trencar-se d’un costat a l’altre. Les ruptures són sempre doloroses però no sempre ben compreses. Isobel colpeja la realitat i aconsegueix guanyar-se un nou horitzó ple d’esperança en l’últim acord de guitarra.

Les serps són un símbol de la traïció però també de sensualitat. Isobel canta sensual el tema de Townes Van Zandt Snake song al costat de l’agredolça veu d’en Mark. El so sureny ja domina llavors el disc quan arriba Come undone i el paisatge esdevé d’un romanticisme ple de núvols negres. Took my only flame, take my one desire...és el dibuix de l’amor desesperat. Els arranjaments són tan intensos com les veus del Mark i l’Isobel doncs neixen de la passió. No place to fall, un altre tema de Van Zandt, comença amb carícies acústiques i la veu d’un nou company per a l’Isobel. El jove cantant folk Willy Mason té un toc més suau però igualment profund.

L’esperit de Muddy Waters apareix en temes com Get behind me o Hawk, intens tema instrumental que revela el vertigen que representa viure apassionadament  quan es té la mort just al davant.

Quan tanquem el disc amb Lately, ens queda el sabor d’un comiat amarg. La sensació del camí sense retorn és molt dura doncs ens empeny sense remei cap al final. Però cal morir per a tornar a nèixer i les cançons d’Isobel Campbell han nascut per a continuar vivint.




Text: Juan Carlos Romero
Fotos:  Isobel Campbell






MÉS ENLLÀ DELS TEUS ULLS


Nalyssa Green





Tenir els ulls posats en el barroquisme dels cementiris resulta inquietant. Nalyssa Green és una jove cantant grega que presenta el seu primer disc, Barock (2010), com un lloc ple de racons suggerents. La seva barreja de rock i barroc és tan personal que aviat desitges haver-la descobert molt abans.

Your eyes have something to say they try to take me away…carry me away, carry me away...El seu desig per deixar-se emportar ben lluny s’expressa en aquesta cançó, Your eyes, com un mantra desesperat. Ella no s’adona que som nosaltres els qui caiem en la seva temptació meravellosa en melodia i sensibilitat. Però ella se sent decaiguda i no ho pot veure d’aquesta manera. Indagattah ens la mostra plena de dolor per la vida gris. The clouds are the same, they all whisper my name while I’m white as the snow in the gutter...I tots ens desfem davant d’un amor impossible. La seva veu estremeix com l’eco d’una persona estimada.

Cemetery aprofundeix en el laberint del dolor. La seva veu s’allunya cada cop més i ens deixa a soles amb uns arranjaments hipnòtics. Els cops de piano són enèrgics perquè saben que la vida passa. Però la guitarra torna respirant un Thick air. El seu bon gust pel ritme i la melodia flota hàbilment. I fell into the land of dead and met the ones I’ve loved. Nalyssa és forta i escriu des de l’honestedat. Loves expires és molt dura. I don’t need you because you’re of no use. Ella es mostra implacable sabent que la vida és cosa d’un mateix.

La seva música és ella mateixa i no hi deixa espai per a la banalitat. És capaç de traslladar-nos a llocs que tothom ha somniat. Let them eat cake ens fa desitjar no despertat-nos de tanta veritat. No te’n vagis mai.




Text: Juan Carlos Romero
Foto: Dimitris Kiriakos
Directora artística: Nalyssa Green



TRENCANT FLORS


ParsleyMusic





Del punk curiosament ens quedaren frases tan boniques com el lema que trobava flors a les escombraries. Cecilie Svendsen, en canvi, ha dibuixat el seu alter ego creatiu ParsleyMusic amb què trencar tota arrel vegetativa. Els vells crooners hi treuen el cap però no l’ofeguen, doncs ParsleyMusic fa gala d’una forta personalitat al llarg del seu primer treball. Segon a segon, Cecilie va acaronant amorosament la tradició del cabaret europeu dels bojos anys vint. Parsley Music sap imposar-se amb sentit i sensibilitat.

A second of a second ens deixa caure un ambient de burdell. Una segona veu crea un particular i just contrapunt a la seva agredolça brillantor. Els núvols també transiten els cels obscurs i catalitzen cançons a flor de pell com aquesta en què Cecilie ajusta comptes personals. Arribant a l’arrel, Broken flower és el tema escollit com a clip promocional. Com si Tom Waits hagués renascut femení envoltat de la fumera de sempre però amb ulls plens de nous orgasmes sensitius, ella ens narra un passatge ple de flors trencades. Rere elles, Tidal ens regala la nuesa de la seva veu, lluny de potents registres però carregada d’una profunda honestedat.  Un tendre xilòfon, un sensual contrabaix i una subtil percussió, gairebé poruga de trair la bellesa de la seva veu, al fil de la ruptura.

I sit and count my mistakes for I painted the sky with all the ugliness...i el xiuxiueig de Cecilie Svendsen ens deixa la seva bellesa molt endins.




Text: Juan Carlos Romero
Foto: Cecilie Svendsen


VIVINT EN ROIG


Michelle Anouk




Sens cap mena de dubte, la Patagònia ha de ser un lloc extraordinari per a gaudir de la llum en tots els seus matisos. Michelle Anouk viu al seu cor tota aquesta meravella i ens regala la seva visió de la llum en cadascuna de les seves fotografies. La llum és la seva energia, la seva vida, la seva resposta als problemes del món. La llum és meravellosa.

Li agrada jugar amb tot captador d’imatges. No dubta a exposar la seva cara dins un escàner o a treballar-ne els resultats amb tot tipus de textures i filtres. És un ànima creativa envoltada d’una àuria vermellosa molt especial i amb molt de camí a recórrer.

Caminar gràcies a la seva mirada particular per una fàbrica abandonada esdevé tot un plaer per als sentits. El seu blanc i negre és poderós i cru. Les simetries acaben per trencar-se en els seu ulls gràcies a noves perspectives. Es deté a cada racó i ens el recrea essent completament fidel a la seva essència. La bellesa és en qui és capaç de veure-la i Michelle la pot veure a qualsevol racó.

La resta de colors és també protagonista a la seva obra. El roig cridà especialment la meva atenció des del principi. Els seus autoretrats ens mostren el vermell del seu cabell amb una força impactant. Ja ha exposat els seus treballs a sales del seus país, l’Argentina, però treballa sense parar. Definitivament, a Michelle cal viure-la en roig com la vida.







Text: Juan Carlos Romero
Fotos: Michelle Anouk


EL DESPERTAR DELS ESPILLS


eRikm



Dels qui arribin a llegir aquest article res no en sé però amant em considero del collage tot i ser igualment ignorant del seu futur devenir. Amb Marcel Dzama, mentor del fantasma del passat, vaig quedar captivat per tal tècnica visual. Però igualment vigorós ha estat el collage sonor des dels futuristes fins als seus actuals devots, entre els quals en destaco a eRikm, músic electrònic i gran somniador de plats voladors en vibrants directes. El seu recent Dos d’ânes (2009), al costat de Jérôme Noetinger i Michel Doneda, té un aroma casolà molt allunyat de l’experiència dels seus concerts, on ens aboca improvisació amb ànim convulsiu. Des dels seus inicis en el rock noise industrial com a guitarrista, ha trobat en la improvisació a l’amant perfecta per a la creació. Potser, la relectura dels Poemes en ones hertzianes de Papasseit.

eRikm no és un músic sinó un artista del so. Juga amb les imatges com a creació sonora doncs són els sons que veiem però no podem sentir. D’aquesta manera, tracta les ones com a organismes vius i dansa amb ells amb una fluïdesa inusual. Manté un pols constant entre el seu instint creatiu i la paciència del públic. La nostra ment ha d’estar ben oberta per tal de gaudir de les seves propostes doncs ell és molt exigent. Aquesta exigència comença, però, en ell mateix demostrant-ho en els múltiples treballs en què ha col·laborat.

Gràcies a ell Mirrors never sleep.





Text: Juan Carlos Romero
Vídeo: eRikm and DJ Sniff de Steim
Foto: C. Ducasse

LUCIFER, MON AMOUR

Kenneth Anger



“La natura és font inesgotable de visions de la bellesa i el poeta ha de captar-les amb el seu punt de vista personal”. D’aquesta manera, Kenneth Anger feia la seva declaració de principis sobre l’art. Director de cinema incòmode i fosc, és l’encarnació del triomf artístic del cinema independent nord-americà i un clar referent en camps tan diversos com el pop art o els clips musicals.

Unes primeres passes en pel·lícules desgraciadament irrecuperables, el portaren a jugar amb foc sobre aigües impregnades d’expressionisme alemany. Tot just acabada la segona guerra mundial, la pel·lícula Fireworks (1947) és, en les seves pròpies paraules, la realització de la seva explosiva pirotècnia somniada: desitjos flamejants d’una ment llibertària ansiosa per expressar-se. Fruit del treball de només tres dies, Anger la projectà com a exemple de les possibilitats de l’escriptura automàtica com a nou llenguatge fílmic per al triomf del somni. El seu mosaic de simbolismes l’acompanyarà tota la seva carrera: nazisme, sadomasoquisme, romanticisme, pornografia, surrealisme, ocultisme i homosexualitat.  Curiosament, els pilars de la seva obra cinematogràfica acabaran per eclipsar-la.


Després de les primeres pirotècnies, vindran obres com la delicada Eaux d’artifice (1953) i l’èpica bacanal Inauguration of the pleasure dome (1954), convertint-se en una clara influència en els joves directors de la Nouvelle vague francesa com Jean-Luc Godard i François Truffaut.

Així, a partir de mitjans dels anys cincuanta i, sobre tot, durant els anys seixanta, mostrà els seu costat més ocultista, amb clares referències a Llucifer com a portador de la llum inspiradora i a l’ús del sexe i les drogues com a mitjans per accedir a estats de consciència superiors. Atrets per aquests mateixos conceptes, col·labora amb alguns dels caps visibles del rock del moment, com ara Mick Jagger i Jimmy Page, per a les bandes sonores d’algunes de les seves pel·lícules allunyant-se de la música clàssica que acompanyà els seus primers treballs.

És amb films com Scorpio rising (1963), mirada anticipadament pop sobre l’estètica motorista, Invocation of my  demon brother (1969) i Lucifer rising (1970-1980), hipnòtica i mitològica, on podem copsar el ple desenvolupament de la seva capacitat visual, fugint sempre de la narració literària a través d’una imaginació extremista nodrida de cançons pop que tant acompanyen les escenes com hi actuen de contrapunt.

Amant de mostrar el nom Lucifer tatuat al seu pit, va simular la seva pròpia mort publicant una necrològica el 1967. La seva actitud provocadora i l’edició del seu llibre Hollywood Babylon (1985), on tenyia de sordidesa la vida dels protagonistes de l’època daurada de la Meca del cine, han deixat en segon terme l’obra d’un dels directors més innovadors de la història.

DESCOBRIR EL PRESENT

Mary Anne Hobbs




Mary Anne Hobbs té una aurea especial. Rebutja el títol de reina del dubstep per tal d’encarnar-se en evangelista del nou so. No és per menys doncs la seva iconografia visual és tan religiosa com la reverència que es produeix en el món electrònic tan sols en pronunciar-se el seu nom. Sembla ser que tot va començar un dia que el repte del so punk va irrompre a la seva vida amb la mateixa energia que remou la seva pròpia personalitat desbaratadora. Seductora, es recrea a cada instant a cop de l’accelerador de la moto que tant s’estima. La seva vida és un particular llarg i sinuós camí lluny d’arranjaments ostentosos recorregut a gran velocitat. Ella recorre a ritmes nous i ferms. És exigent i generosa i clama al cel contra l’actitud  encartonada del més del mateix.

Després de dotze anys treballant per a la BBC ha decidit encetar una nova etapa. Abans de la seva actuació al Sónar, vaig tenir l’oportunitat de canviar impressions amb ella.

Alguns t’anomenen la reina del dubstep, quina responsabilitat!, què se sent?

Em ruboritza. Realment, només sóc una evangelista d’artistes lliurepensadors i de sons avançats. Si algú em demanava una descripció de la meva feina jo diria que és la defensa de la nova generació d’artistes electrònics que treballen en el que anomeno la gènesi del nou so. És un gran privilegi comptar amb la plataforma de la BBC i no hi ha un dia que no en doni gràcies.


Des de Metallica fins a Joy Orbison, has presentat programes de rock i dub a la BBC Radio 1, quin tipus de música va aparèixer primer a la teva vida, el rock o l’electrònica?

Quan era molt jove la primera cosa que em va estimular van ser els Sex Pistols. Ells van encarnar un esperit desafiant amb el que jo  m’identifico musicalment. Desafiar l’apatia i la inèrcia de la cultura establerta. És el mateix esperit amb què connecto avui en dia. Per a mi, tota la bona música porta aquest segell desafiant, el gènere és immaterial i no té cap mena d’importància per a mi.


Què significa el dubstep per a tu?

És un terme paraigües, ara és una etiqueta que engloba la invenció i la llibertat...Connecta amb molts artistes, segells i clubs de tot el món que comparteixen un mateix esperit i una mateixa energia...Com el DMZ y EL FWD>>, Hyperdub, Tempa, NightSlugs, Rinse FM, Hessle Audio, Applepips, Numbers, Lucky Me, Dub War, Hotflush, Soul Motive, Brainfeeder, Low End Theory, Purple Wow, Skull Disco, Tectonic, Subloaded, Exodus, SubDub i l’SMOG…la llista és infinita.


Què serà el següent, potser l’òpera electrònica? La teva carrera professional ha canviat tant des dels teus inicis que sembla indicar que la curiositat és fonamental per a tu. És la teva forma de vida?

Una de les belleses de la meva feina és que mai saps què et trobaràs al tombar una cantonada. L’abaratiment de la tecnologia que permet a tothom crear ritmes amb una Playstation junt amb les plataformes online que donen als productors accés lliure a una audiència global a l’instant, ens porten a veure que el so i el seu procés creatiu s’acceleren tan ràpidament que resulta impossible predir què pot succeir la setmana que ve...i això és el que hi aporta tanta frescor en el meu parer...És un viatge sense fi a través del so.


Resulta sorprenent el teu vincle amb la BBC doncs és una institució tan important com antiga. Hi has tingut llibertat completa per als teus programes?

Sóc molt afortunada doncs la BBC m’ha permès una llibertat completa durant dotze anys.


Sabem que sempre declares que el festival Sónar és un dels grans plaers per als afeccionats a la música electrònica. Tu hi has actuat i hi retornes en la present edició. Es tracta d’una gran referència en la música electrònica com a influència de futur o més aviat un reflex del que està passant en aquell moment?

Una combinació d’ambdues coses. Òbviament hi ha grans noms i veritables icones en el cartell però sempre hi compten amb grans pioners, joves artistes amb els qui m’he creuat anteriorment a la meva vida, així que sempre m’excita el que hi puc trobar...Sento que no es pot qüestionar la importància que té a la carrera de qualsevol artista una actuació en el festival Sónar. A mi em va passar amb Skream, Flying Lotus, Joker & The Gaslamp Killer…Sónar va canviar les seves vides.


A Barcelona cada cop veiem més esdeveniments relacionats amb el dubstep però, quin és el seu centre actualment al món?

Ara mateix? Probablement Bristol.


Podem llegir al teu myspace una cita segons la qual els rols preestablerts són una traïció al que significa ésser humà. Però són normes inventades pels mateixos humans, es tracta d’un cercle viciós difícil de trencar?

Cadascú ha de construir el seu camí totxana a totxana, els humans més excitants són aquells qui no tracten de seguir el que d’altres marquen...És l’única manera d’evolucionar, sinó seguiríem fregant palets per a fer foc.


Les teves compilacions són com una Bíblia del dub, n’estàs preparant un altre? I podries dir-nos quina serà la nova referència en el dubstep?

Encara no estic treballant en cap altre, el meu nou projecte serà ser l’estrella de la nova pel·lícula de Tarantino “Fox force movie” com la nova heroïna motorista! Bé, només en els meus somnis!.


He d’admetre que el somni de Mary Anne Hobbs esdevé ràpidament la meva deliciosa fantasia. Tarantino i ella formen part de la creació des d’allò que és popular. Sento el soroll del seu motor sonant des dels seus principis cap a 1980 a la revista Sounds Magazine. Eren temps convulsos musicalment i allò proper tornava a prendre el timó a l’escenari. La gent volia senti que podia pujar a l’escenari a cridar i trencar tot destorb existencial. Ella inicià llavors la seva marxa i sense treure el peu de l’accelerador va esdevenir líder de la creació. La seva inquietud remou a tot aquell qui se li apropa. La seva oïda té molt bon gust, la seva mirada et perd a l’horitzó i t’hi abandona a la teva sort obligant-te a ser responsable dels teus actes i convencions. Cal arriscar si no es vol morir en el descontent. Ella ja no és aquí, està jugat a descobrir el present.


Text: Juan Carlos Romero
Fotos: Mary Anne Hobbs