La fotògrafa
Jillian Edelstein ens arriba de la llum de colors primaris de Sud-Àfrica. Ella
va escollir buscar un significat a l’existència fent fotos de tot allò que li
ofereix el germen d’una nova pregunta. Polítics, artistes, paisatges,
tradicions ancestrals, fotografia, cinema... El treball de Jillian Edelstein ha
estat publicat a algunes de les revistes més importants del món però encara hi
ha moltes qüestions per resoldre, moltes coses per retratar. Ara, anem a
respondre qui és Jillian Edelstein.
Per què vas
escollir la llum com a mitjà d’expressió?
Vaig créixer en una
societat colorista i la meva mare en particular sempre me la va fer veure
d’aquesta manera, en tots els seus aspectes, i d’una manera molt detallista,
gairebé podria dir que em va ensenyar a mirar. Llavors vaig començar o
necessitar interpretar tot allò que veia lligant la creació visual amb la visió
política i fer que tot tingués un sentit.
Vas néixer a
Sud-àfrica. La seva llum té res d’especial?
Sí...és brillant,
de colors primaris, molt diferent a la llum de la Gran Bretanya on semblen més
aviat colors pastel. Allà és intensa i vívida i inoblidable...poderosa.
En la llum
prefereixes la intensitat o la subtilesa?
La llum subtil és
la meva preferida però un ha de saber com adaptar-se a cada circumstància
entenent la teva pregunta de manera literal...
Els teus inicis van
ser treballant com a fotògrafa de premsa. Què vas aprendre durant aquell
període?
Que jo era tan bona
com la meva darrera foto. Viure el moment i captar-lo i crear tenint-lo com a
punt de partida, sent les circumstàncies molt important. Llavors em vaig adonar
de la importància de l’enfocament, i com, encara avui, vaig cap a una mena de
túnel de visió en el moment de concentració en la feina. També vaig aprendre a
connectar amb la persona amb qui treballo, i que aquesta connexió és tan
important com la sessió en sí mateixa.
Una de les teves
sèries fotogràfiques es diu Truth &
lies. Creus que el món de la premsa té més de veritat o de mentida?
Una pregunta dura.
Aquests dies estem descobrint la història de News of the World y les escoltes
telefòniques i penso en la situació actual a Irak i en les tropes americanes de
tornada a casa, així com en la Xina on la història terrible del seu poble es
mira d’amagar, i penso que tristament hi ha més mentides però que si deixem
d’explicar les històries no tindrem mai la veritat i això seria molt dolent.
La sèrie que he
esmentat abans és en blanc i negre i té una imatge molt poderosa amb la que
mires d’explicar la realitat del teu país. Actualment, quines són les veritats
i les mentides de Sud-àfrica?
Això sona
depriment. Crec que la de Sud-àfrica és ara una història amb la que ens podem
sentir a gust tot i que si la mires de més a prop és preocupant veure que el
poder es corromp com a mal que no té fronteres. Per tal de retratar-la amb més
detall vaig decidir tornar i vaig escollir el blanc i negre perquè li dóna més
força. Recordo quan vaig veure el documental Shoah (1985) de Claude Lanzman sobre l’holocaust. Sempre em vaig
imaginar l’holocaust en blanc i negre i quan vaig veure el documental em va
sobtar perquè tot passava en un color vívid i brillant dia a dia. Què n’és
d’estrany el món molt sovint.
Sé que a Sud-àfrica
certa gent que formava part dels poders fàctics va acollir-se a l’amnistia i va
sortir corrent, quedant lliures molts d’ells.
D’altra banda, la
teva sèrie Sangoma és d’un color
profundament intens. Tracta la creença en esperits ancestrals i altres
tradicions. Què buscaves amb aquest projecte?
Buscava un sentit.
Quan el vaig començar era cínica i escèptica, més tard vaig acabar sent més
raonable. Vaig viure com d’orgullosos se senten d’una cultura plena de
significats i vaig sentir que aquesta simplicitat té molta força i sentit, tota una lliçó
d’humilitat. I tot es va quedar en aquelles muntanyes i paisatges.
Et vas traslladar a
Londres i un cop acabats els teus estudis els teus retrats es van publicar a
revistes molt importants: The New Yorker, The New York Times Magazine, Vanity
Fair, Vogue i Interview, així com a part de’importants campanyes. Quan penses
en la teva carrera, creus que ha estat dura?
Crec que mai és
fàcil, sempre sento que et poses a proba i forces els límits. I mai s’acaba.
Què podries
explicar-nos de la teva experiència amb persones tan populars i importants com
ara Woody Allen, Nelson Mandela o Jim Jarmusch?
Quan hi penso em ve
un somriure...perquè són experiències tan intenses i vives dins el meu cap.
Cadascuna té una petita història, una petita joia a la meva memòria. Tots són
persones extraordinàries i les trobades...bé...un regal.
Una de les teves
sèries és Affinities. Quines són les
teves afinitats?
Una pregunta
difícil. Probablement la increïble editora Liz Jobey. Després el meu agent i
home que em va donar el coratge de començar en el món del cinema, Simon
Crocker, i l’actriu Jane Horrocks, totes persones que he conegut gràcies a la
meva feina i que s’han convertit en grans amics i col·legues.
Estàs preparant una
pel·lícula?
Sí, però estic als
inicis del projecte. Tot just he acabat un teaser.
Vam rodar a Mallorca i a Londres, tot i que és bàsicament una història que
passa a Nova York. Ara ens toca buscar gent interessada en produir-la i talent
per a realitzar-la.
Bé!
Sí, pinta molt bé.
I creus que la
fotografia, i l’art en general, el cinema també, ha de ser útil per a la
societat o només un entreteniment?
Crec que hi ha
espai per a les dues coses, és clar.
Podries imaginar al
foto dels teus somnis?
Potser seria un
somni dins un somni, espai, camps i moviment cap a la llum brillant del sol
sobre l’aigua i un grup de gavines també brillants pel sol cridant. De sobte
una dona amb cap d’eriçó emergeix d’un penya-segat com a símbol d’esperança, de
somni, energia i amor. I somriuria.
