NAU NUA ABRIL 2012
SUMMARI
PORTADA obra de Natalya Serkova
HOM
ENVERS
Vivint cançons
Sweet violence
Castles in the air
F-111
Retrospective 12345678
KRAFTWERK
Electrònica orgànica
El grup alemany que va definir la música
electrònica a mitjans dels anys setanta, arribant al lloc més alt de les
llistes d’èxits del Regne Unit amb la cançó Das
Model / The Model el 1981, tot i que s’havia publicat tres anys abans com a
part del ja clàssic àlbum Mensch-Maschine, va
ser fa poques setmanes protagonista d’una retrospectiva al MoMA de Nova York.
Sota el títol Kraftwerk – Retrospective 12345678, els sons i les obres visuals del grup alemany
van ser explorats cronològicament. Cada dia va comptar amb la interpretació en
directe d’un dels seus àlbums sencers acompanyats de visualitzacions en 3D i
amb temes afegits revisats per l’ocasió com a regal.
El grup va sorgir de la trobada entre Ralf Hütter i Florian Schneider com a estudiants del conservatori de Düsseldorf el 1970. Als inicis el seu
so incloïa flautes, òrgans electrònics, violins electrònics i sintetitzadors.
Influïts per la música experimental alemanya així com per l’escena artística
del moment, el seu so va anar creixent al llarg dels tres primers discos des de
la improvisació amb instruments tradicionals com el baix, la guitarra i la
bateria, sempre amb la distorsió del seu so però en discos como Kraftwerk (1970) i Kraftwerk
2 (1972), gairebé del tot instrumentals. Però cap al 1973 el grup
comença a incorporar drum machine als
seus concerts arribant a publicar l’àlbum Ralf und Florian (1973),
amb un major
protagonisme dels sintetitzadors i la introducció del vocoder. El 1974 arriba
un nou pas, el darrer amb el productor Konrad “Conny” Plank. Titulat Autobahn (1974)
és un gran avenç en el seu so recolzant-lo aquest cop en el Minimoog. El
disc va tenir un gran èxit internacional fruit del qual van poder invertit en
el seu propi estudi de gravació.
Per aquella època va entrar en escena l’artista gràfic Emil Schult, qui va
donar al grup una nova imatge a través de les portades dels discos així com
aportant lletres per a les cançons. D’aquesta manera, el grup encetava gires
internacionals i un nou disc, Radio-Activity
(1975). Juntament amb els nous membres de la
banda, Wolfgang Flür i Karl Bartos, van emprendre una
activitat frenètica amb què ampliar els horitzons de la música electrònica en
un moment on l’escena punk emergia amb una força sense aturador. Però l’èxit de
Kraftwerk era ja internacional gràcies a melodies més pop allunyades dels
instrumentals avantguardistes dels seus inicis. El 1977 es publica Trans-Europe Express incloent un seqüenciador de setze pistes. Les passes tecnològiques anaven
al costes de les creatives, i, definitivament, el pop electrònic va quallar a
la ment del públic. The
Man-Machine (1978) representava ja el domini del seqüenciador
portant-lo al terreny de la improvisació, seqüència rere seqüència o
barrejant-les. Un disc avantguardista sense oblidar la melodia, incloent el seu
gran clàssic Das Model, que arribaria
al nº1 de les llistes del Regne Unit tres anys més tard, curiosament en la
promoció del següent àlbum, Computer
World (1981).
El 1983 arribaria el senzill Tour de France, incloent sons de cadenes
de bicicleta i respiracions. Però la crisi del grup arribaria amb la pèrdua
d’importància del percussionista Ralf Hütter i les dificultats de Flür amb la
resta del grup, amb la seva sortida rere el disc Electric Café (1986). Llavors començaren els canvis continus de
formació però sense crear temes nous fins la publicació del disc Tour de France Soundtracks (2003) i a
l’espera del nou disc en què ara mateix treballen. La màquina de l’home
dibuixant noves paletes de sons.
KRAFTWERK. RETROSPECTIVE 12345678. Clica aquí
KRAFTWERK VÍDEOS. Clica aquí
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de MoMA, Museum of Modern Arts of New York
Tots els drets reservats
OLGA ZOUBKOVA
Vivint cançons
Olga Zoubkova és meravellosa. Composa
música i escriu textos en rus i anglès, a més d’arranjaments per a les cançons
dels seus músics predilectes (les seves versions de Sting són tan belles!) i
tocar amb algunes bandes famoses i participar en diversos projectes artístics.
Va deixar Rússia per anar a viure a Alemanya on treballa amb una de les millors
productores discogràfiques. Recentment, l’Olga ha signat un contracte per a la
publicació del seu proper disc.
A qui consideres el teu principal mestre
a la vida?
Oh, he tingut molts grans mestres i els
portaré amb mi tota la vida. En primer lloc el meu pare. Em va ensenyar tantes
coses des que era una nena petita, i encara avui. Tot sobre la música i la vida
mateixa. Ell mateix és l’exemple viu d’una persona que viu plenament, feliç
perquè fa quelcom que estima amb tot el seu cor. Així vaig aprendre a viure i
ser feliç amb el que faig.
Nascuda en una família de músics no tens
manera d’escapar de la música. Però sovint de pares tan talentosos i dedicats
neixen fills amb interessos oposats a l’art. Quan vas veure que la música era
el teu camí?
Ho vaig entendre molt aviat. La meva
mare era una meravellosa cantant de jazz. El meu germà era una estrella del
rock a Sibèria i el meu pare director d’una orquestra de vents infantil.
Aquesta orquestra ara té 26 anys, dos més jove que jo. Quan jo tenia tres anys,
el meu pare em va dur a un assaig de l’orquestra i em va donar un triangle,
tocant coses terribles. Un record molt divertit.
Em va portar temps saber què significava
realment la música per a mi. Vaig començar a aprendre a tocar la guitarra per
mi mateixa als tretze anys. Llavors la meva guitarra va esdevenir la meva
millor amiga, i encara ho és.
Amb qui has compartit escenari? Quina ha
estat la teva experiència més inoblidable?
N’he tingut moltes de grans experiències
en concert. Per exemple, els concerts amb en Brendan Perry, la meravellosa veu
dels Dead Can Dance. Vam tocar a Moscou i Sant Petersburg a l’abril del 2010. O
el World Music Festival a Usttu Huree, Tuvà, el juliol de 2010...va ser
increïble! Vaig rebre una gran energia dels més petits concerts tot i que no
menys importants, que vaig fer amb l’Artem Fadeev, que ara és el meu
guitarrista preferit. Ens vam conèixer per Internet quan jo vivia a Sant
Petersburg. Ell va venir des de Moscou tan sols per a tocar amb mi. I encara ho
fem. Va ser un plaer compartir escenari amb Svetlana Surganova i la seva
meravellosa orquestra. I amb l’estimada Vera Polozkova també va ser un plaer
increïble. Vam crear una simbiosi increïble de poesia i música, juntament amb
Artem Komissarov, un magnífic músic i mànager. Com a resultat de la
col·laboració varem editar un DVD del qual estic terriblement orgullosa.
Algunes persones han de treballar molt
dur el seu camí cap als seus somnis i aconseguir l’èxit i el reconeixement. Com
ha estat el teu?
Mai he pensat en l’èxit, no és realment
el que vull aconseguir. Sempre he volgut fer música. Tinc d’altres hobbies que
m’agraden, però res m’interessa tant com la música. És el meu gran amor. Tota
la resta ve i se’n va. Si fas alguna cosa amb una gran dedicació, en algun
moment comencen a passar coses. Com una mena de miracles que et porten cap a la
gent adequada en el moment oportú. Com més gran és la dedicació, més intensos
són els miracles. No és que tot hagi estat meravellós i fàcil des del principi.
He anat fent el meu camí durant anys, també. Encara avui és un camí que només
intueixo. Només que ara és una mica més fàcil i plaent.
Com crees les teves cançons per a que
sonin tan sinceres al disc com en directe?
Les has de viure quan les toques. No ho
puc expressar d’una altra manera. Quan vius la cançó que cantes, no importa on
és el micròfon, si a un escenari o a l’estudi.
Escrius en rus i anglès... Com t’ho fas?
Has escollit “nacionalitat”?
Escric les cançons per a certes
persones. Totes són dedicades y alhora confessions. Mira, el més recent ho he
escrit pensant en un americà. Com ho de fer? Evidentment m’agradaria
transmetre-li els meus sentiments de la manera més accessible possible, que és
la música. Però d’altra banda ho he de fer en un idioma que la gent entengui. I
així, l’amor defineix la meva nacionalitat musical. No escric gaire en rus ara
mateix. Ho hauria de fer, però més endavant.
Treballes molt dur! Tens temps per
dormir? Què et dóna tanta energia?
Dormir està sobrevalorat. Acostumo a
dormir menys de cinc hores. I m’acostumo a despertar a hores que estan molt
lluny de les normals. Això em manté productiva.
És fàcil mantenir el cor obert?
Oh, absolutament. Quan més fàcilment em
prenc les coses, més fàcil em resulta tot. Genial, no?
Definitivament! De quin color ets sents
ara mateix? Anímicament...
Per fora sempre negre. No em confonguis
amb una mentalitat gòtica. Per dins hi ha sobre seixanta-cinc milions de
colors.
Entrevista d'Anastasia Stolyarova. Tots els drets reservats
Foto cortesia d'Olga Zoubkova
Olga zoubkova website www.facebook.com/OlgaZeeOfficial
PABLO ROSAL
Anita Coliflor
Mai he estat un apassionat de la coliflor. Viatjant per Europa he vist menjar-la crua com a aperitiu i llavors vaig començar a veure-la amb uns altres ulls, o assaborir-la amb noves papil·les gustatives germen d'alts sucs gàstrics i bilis amb les millors intencions. "Anita Coliflor", escrita i dirigida per Pablo Rosal, és verdura amb peus, cap i més de dos dits de front. Humor ple de poesia, com només el veritable humor pot estar-ho, ambientat en un poble on el simple fet de demanar una cervesa pot ser un recorregut per l'absurd més bell que mai hagi pujat a un escenari. És cert que la realitat sempre supera la ficció, però el teatre també és realitat que se'ns planta de front i, de vegades, amb un talent i una elegància que no ens haurien de passar desapercebuts. La set estreny però no ofega, i el talent ens salva. Hi havia una vegada un Círcol Maldà on l’Anita Coliflor va treure el cap.
Text de Juan Carlos Romero
Imatge cortesia de Versus Teatre. Tots els drets reservats
DAVID SELVAS
Hedda Gabler
de Henrik Ibsen
Henrik Ibsen per al món del teatre i la literatura en general és una d'aquelles portes després de la qual un es troba a si mateix i als altres, cada vegada sota un prisma diferent, subtil i dur, sempre perfectament perfilat. "Hedda Gabler" és la història d'una dona que mai renuncia al seu desig de controlar el destí dels altres i tot el joc que això comporta. Laia Marull torna als escenaris sota la direcció de David Selvas, donant vida a un personatge que per no saber interpretar la seva pròpia vida té una influència dramàtica i mancada de qualsevol moral en el seu entorn. El balanç entre moral, autoestima i les expectatives es torna mirall per a una societat, ara i abans, que exigeix la renúncia a un mateix com a targeta de presentació. L'obra del Lliure de Gràcia ja compta amb un èxit rotund.
Text de Juan Carlos Romero
Foto de Felipe Mena. © Felipe Mena
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)