ESTHER FREIXA

La mirada de l'altre





Per què no rieu? És una comèdia, rieu! Però hi veiem la nostra imatge reflectida i fa massa mal. És un fragment de la seva obra Medea (a la carta), un projecte pensat per tal que el públic en formi part més enllà de la seva representació. La il·lusió de què el teatre continuï viu un cop abaixat el teló esdevé real doncs amb Esther Freixa no n’hi ha de teló. Ella és entre nosaltres i ens repta a preguntar-nos per què juguem el nostre paper de públic passivament i, probablement, amb una confortable traïdoria.


Esther Freixa no ha parat d’investigar en el llenguatge escènic des que es va llicenciar a l’Institut del Teatre de Catalunya. D’allà, ha recorregut Europa experimentant la vida i el teatre com una sola cosa. Berlin, Amsterdam i, novament, Barcelona. Tot i que probablement l’inici es donà molt abans, en el naixement de les seves preguntes. Medea (a la carta) és una obra de quatre peces que ella combina segons el seu moment vital. Són peces en constant evolució que es nodreixen de la seva experiència directa amb el públic sobre i rere l’escenari, creant un diàleg viu amb els espectadors. La seva representació s’ha portat a cases particulars, centres cívics i ara a l’Antic Teatre de Barcelona. Sempre per a un grup màxim entorn les quinze persones. La massa diluiria l’experiència perquè ens refugia.

El duel entre desig i por, entre aparença i essència, entre convenció i naturalesa, és punyent i mesquí. Un abisme tan gran que en du a viure en una presó de la que en som víctimes i botxins alhora. Esther fa servir el mite de Medea per tal d’enfrontar-nos al dolor que portem a dins. Com va cantar Ovidi Montllor, tot aquest regalim marró verdós que ens envolta i que ens surt de dins. Així, l’experiència que ens proposa no té treva. No provoca, ens repta, perquè un cop allí assegut restes a soles amb les teves pròpies preguntes. I la soledat és l’únic mirall veritable.



Els seus silencis són espais on les preguntes afloren, els seus gestos elegants, d’una estètica minimalista preciosa, i les seves expressions de dolor a un pam de l’espectador, mostrant la seva nuesa de cos i ànima, de vegades explícita i d’altres de vestit roig celebrant l’existència, són la vida esperant en el calaix de la societat. Allí resta asfixiada normalment indiferent. Esther Freixa li dóna aire i molt més.




Text de Juan Carlos Romero
Vídeo d'Antic Teatre BCN

SUMARI

PORTADA     Elena Sahnova. My windows in winter

HOM

Jan Lauwers. The art of entertainment
La fam de l'ego






NAU

Esther Freixa. Medea (a la carta)
La mirada de l'altre



Krause. No guts no glory
Cap a la llum




Céline Renoux. La fille des astres
L'àngel caigut






NUA

 Yuriy Norshteyn
 Cos i ànima







ENVERS

Beth Thornley. Wash U clean
Cançons al renéixer




Vera. Leave a line
L'acústica de la llar






ESBÓS

Àngela Falcó
Silence




Andrea Posada
25:12 Lisboa



Céline Renoux
Les amours liquides  Français Català






BORN

High Tone
Musical bonzeye
LA FAM DE L'EGO

Jan Lauwers




El debat entre art i entreteniment és llarg i cansat. En ell, els prejudicis afloren amb una sorprenent poca vergonya. Però davant les creacions de Jan Lauwers tot queda al descobert. Els fantasmes queden reduïts a purs titelles de la intel·lectualitat regnant, aquella que surt corrent com un gos quan li llencen l’ós de l’aplaudiment fàcil quan són ells mateixos els qui s’aplaudeixen doncs la resta només mira.

Jan Lauwers és un artista que no entén de fronteres. La seva formació plàstica va tan lluny com la seva visió de l’expressivitat. Toca tots els pals per propi plaer i per tal d’expressar-se amb llibertat total. De tot això va néixer la Needcompany, companyia de teatre que beu de totes les arts i totes les llengües. Pocs nius de creativitat tan vigorosos i contracorrent han aparegut a l’escena teatral des que en 1986 es va fundar aquesta companyia a Bèlgica.

El nom neix de la seva pròpia necessitat: I need company. Creatiu en la soledat i la companyia, ha portat els seus treballs al terreny de la literatura, la pintura i el cinema. Al costat de Grace Ellen Barkey, peça igualment clau amb les seves pròpies creacions, funden la companyia i tot acaba convergent en el teatre, al dansa i la performance. Dues ments, dos enormes talents.


Però abans de la Needcompany, el 1979 va crear a Gent juntament amb d’altres artistes el moviment Epigonenesemble que derivà en el Epigonentheatre zlv, sent zlv zonder leiding van, en neerlandès, sota la direcció de ningú. Del tot rellevant ara que tothom busca desesperadament nous líders per tot el món. Així, des dels inicis va destacar en la renovadora escena flamenca dels vuitanta arribant fins a l’actualitat. Joc i interpretació mirant-se cara a cara.




Ara The art of entertainment (2010) el porta a tastar de nou l’obscuritat. Needcompany mostra la mort d'un actor de carrera molt destacada en l’escena. Nou pas creatiu per a Jan Lauwers, aquest cop parlant de les necessitats de l'ego. L’obra ens mostra un actor que vol morir doncs la seva memòria arriba a la seva fi. La memòria és l’ànima sense la qual un no és res. Decideix llavors acudir a un reality show amb milions d’espectadors arreu del món anomenat The art of entertainment  per tal d’acabar amb la seva vida en directe. Ell vol mostra la seva pròpia mort però acaba demostrant la decadència d’un món occidental que no veu més enllà de l’ego.

De nou, la Needcompany ens mostra l’altre costat del mirall com la força d’un mar que no cedeix, com aquella C-Song que en les paraules de Jan Lauwers “ està construïda com una composició sensorial que desperta d’una manera quasi abstracta sentiments molt concrets en l’espectador”.


Text de Juan Carlos Romero
Fotografies, primera de Phile Deprez, segona de Miel Verhasselt

CAP A LA LLUM

Krause





Des que el disc arranca amb Something to write home about fins al Can’t shut me up final, queda clar que Susanne Clermonts trepitja amb determinació l’escenari del pop electrònic. El seu debut No guts, no glory (Sony Music, 2009) ja ha sorgit d’un contracte amb una multinacional després d’haver actuat amb el bo i millor de l’escena club com ara Vive la fête, CSS o The Ting Things. I ara, compartir escenari amb Kelis.

La música electrònica sempre ha gaudit de molt bona salut a Europa. En realitat, és l’únic gènere en el que han destacat moltes propostes sorgides fora del Regne Unit. La tradició és llarga a Alemanya, Suècia, Dinamarca, Bèlgica i Holanda. Tot i així, Krause va néixer del punk, de la ràbia, de l’energia descontrolada. El seu talent s’ha sofisticat però el repte continua intacte. El seu primer disc i els seus directes són només el principi. Ella és molt més.

El seu paisatge sonor és eminentment urbà. Tens la sensació d’estar immers en el riu organitzat de les grans masses que sobreviuen a les ciutats. Però ella és elegant i brillant en el principi, gairebé onírica. Un miratge, doncs ràpidament caiem en la duresa d’un ritme robòtic. Potser hipnòtic però molt més real.

Malgrat això, el somni és encara possible cantant Do it again. Tema lluminós i ballable en el millor sentit de les paraules. La nit comença a agafar protagonisme. La ciutat sedueix i enganya rere tantes portes per obrir, però en volem més.

No guts, no glory, primer single de l’àlbum, és desafiant. Sense collons no hi ha glòria. Al final de la nit sempre surt un nou dia i la farsa s’acaba. No cry, no pain, no way, no eyes… El carrer sense sortida de la desesperació ens menja la ment sense remei. La música respon a aquesta sensació i la seva veu en eco ens porta a sentir-nos en veritat atrapats. Una gran cançó malgrat el dolor. Potser el cel és la única via d’escapament. Soaring through the starlight sembla que la vida pugui tenir algun punt a favor. Els desitjos de volar més enllà de nosaltres mateixos són inevitables i, possiblement, necessaris. La cançó és d’una sonoritat electrònica plena de matisos, tota una demostració del millor pop.


El ritme és part fonamental a Follow me. Un gran treball de minimalisme  electrònic al servei de molta creativitat vocal. I want a pony és en canvi visceral. Krause canta des de la seva energia punk, ens repta, ens crida literalment el seu desig per un poni dient molt de la societat capriciosa actual. La nostra malaltia és en nostre buit i ella ens colpeja amb ell.

No és possible la indiferència davant d’una força desbaratadora com la de Krause. T’obliga a afrontar el fons de la qüestió, els teus desitjos i tabús. Transforma l’energia nocturna en un motor vital, la creença en un mateix. Ella és pur talent i no pararà. Can’t shut me up és devastadora, com ha de ser.



Text de Juan Carlos Romero
Fotografia de Karen Rozetsky 
L'ÀNGEL CAIGUT

Céline Renoux




Écrirecomme une terre à modeler, à réinventer, en perpétuel mouvement...le goût de la vie dans toutes ses couleurs, ses variations infinies, son parfum d'aventure. Céline Renoux meravella fins i tot amb la seva actitud davant la vida. La nit ens abraça amb el seus versos plens de desig, sentint cadascun dels seus batecs com a únic, com a impuls a seguir malgrat les ferides. El cel no deu esperar.

Si seguim la seva Ligne d’horizon (2010) arribem a la incertesa que tant defugim. Les persones ens trobem còmodes en la societat donat que aquesta no és més que un acord de mínims que la majoria pot complir. Però Céline ens recorda que l’existència sempre és incerta i apassionant. La visió de la llum no passa de ser un esbós de la realitat i el nostre cos vol sentir al màxim els seus sentits lluny de convencions. La tremolor dels seus llavis esdevé llavors un horitzó vertiginós i molt seductor.

Un volt per Nu le jardin, bleue la nuit (2010) és ple d’impaciència pel renaixement rere el dolor. El cos nu busca a l’arrel de la terra la resposta a tota incomprensió. El gel de la soledat imposada desfà tot estímul i restem exposats a la mirada de l’altre que altra vegada vàrem desitjar i ara se’n torna presó desesperada que no gosem a voler abandonar. L’ànsia per sentir-nos desitjats en difícil equilibri amb la veritable passió.


Fa uns anys, la seva La naissance du rêve (2008) ens convidava al descobriment des de l’inconscient. Abandonar-se com dos éssers que es descobreixen de mica en mica l’un a l’altre i a sí mateixos. Cada nova porta pot dur-nos al plaer més alt però també al dolor més intens, potser més plaent. La vida encarada a la mort té una bellesa possiblement més encisadora. Captiva el fals equilibri de pors tremolant a la corda del desig. Però també la mediocritat amaga tresors per a Céline. La mà estranyament impúdica que acarona allò desconegut és una alta existència, com els seus poemes.

Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de Céline Renoux



COS I ÀNIMA


Yuriy Norshteyn









Text de Juan Carlos Romero
Vídeo Eriçó a la boira de Yuriy Norshteyn
Fotografia de Nikita Pavlov http://nikitapavlov.com/



CANÇONS AL RENÉIXER

Beth Thornley





El nou àlbum de Beth Thornley, Wash U Clean (Stiff Hips Music, 2010), comença de manera enèrgica dient adéu a moltes coses de la vida que no estimulaven gens el seu futur. D’aquesta manera, trenca amb tot plegat en lletra i música. U got a blue feather bird in  a golden swing canta colpejant fermament el piano i envoltada per una secció de vent de ritme febril. No podia haver-hi un inici de ruptura més seductor i convincent. D’ací cap a la subtilesa de Still can’t hide on ella se’ns mostra fràgil però plena d’ànims per a renéixer en tot, absolutament en tot ‘cause you know what’s not said will tell the tale. I així és, però ella ho canta alt i clar des d’una perfecta melodia pop. El recorregut del seu disc és llarg i aquí el complementem amb algunes impressions personals sobre la convivència de les soledats.


Sempre et trobes bé sola?

M’agrada estar sola però també anar a visitar els amics. Una mica de cada. Però no em calen ex-parelles que em rescatin si és això el que em preguntes doncs crec que fas referència a una de les meves lletres.

Wash u clean és realment potent i en ella esmentes un mico molt especial. John Lennon cantà una vegada Everybody’s got something to hide except me and my monkey. Seria el teu cas?

El mico de la meva cançó representa un regal que la meva ex-parella  va pensar que em faria sentir millor. Va ser un regal amb què ell mateix es volia sentir menys culpable per haver trencat amb mi. Per tant, el meu mico no és com el del John Lennon. A no ser que John Lennon me’l volgués donar, llavors en podríem parlar.

Still can’t hide conmou. La teva veu és com un eco ferit. De què we are all fugitives and refugees?

De la vida. La vida de vegades és difícil. Quan ens amaguem de la vida en som fugitius. Sovint la vida ens aparta i llavors en som refugiats. La majoria de nosaltres, d’alguna manera, som fugitius i refugiats de la vida. Però, eventualment, cal que ens enfrontem a les coses. Tant fa quant ens amaguem ni on, no és possible.

I sembla que segons tu no hi hagi sortida doncs cantes Everybody falls. Si et plau, dóna’m alguna esperança.

Tot i que Everybody falls sona a cançó trista també tracta sobre adonar-nos que no estem sols. Això és una mica reconfortant, veritat? Compartim l’existència de la vida i hem de ser amables els uns amb els altres perquè tots tenim problemes. Com va dir Plató: “Sigues amable perquè cadascú està lliurant una dura batalla” Només que jo ho dic d’una manera una mica diferent a la meva cançó.



Quina mena de senyals necessites per tal de saber que estàs vivint un bon moment?

Algú va dir una vegada que la felicitat és quan no te n’adones. M’agrada aquesta definició de manera que continuaré amb ella.

Pots comprar-me amor o només un poni?

Cap de les dues coses. Però conec un parell de temes que pots escoltar sobre això ha ha ha !!

Yo feia referència a la seva cançó You’re so pony fent esment de la cançó de The Beatles Can’t buy me love. Ella respon afegint una altra cançó dels quatre de Liverpool, Dig a pony. Ella mateixa ha enregistrat alguna versió d’ells, com l’esplèndida Eleanor Rigby.



Et mous per sons intimistes i d’altres molt enèrgics. És un reflex de la teva personalitat?

Potser sí. Per fora sóc molt tranquil·la i per dins més aviat una muntanya russa, per tant tan aviat navego per un riu tranquil com volo per una muntanya russa.

I sempre escoltes allò que et diu el cor?

No. Provo d’equilibrar-ho amb el meu cervell també. I a més amb tot allò que la gent que forma part de la meva vida i en qui confio m’ofereix.


Someday they'll find your eyes under the stove crying for what they have been shown. Et penedeixes d’alguna cosa?

Probablement no més que qualsevol. Però en aquesta cançó la lletra no fa referència als meus ulls. Pertanyen a una altra persona que es penedeix del passat.

Cantes Never your girl. La vida és tan fràgil com la fina línia entre ara i abans que esmentes a la cançó?

De vegades ho és. De vegades, quan ho has donat tot en alguna cosa, ja no queda res més.

Quina és la font de la teva força?

La xocolata i les botes altes.


Now’s a good time. I have to wonder is it just me?Or everybody? I think it’s me. I jo també ho crec, és ella. De vegades resulta curiós com propostes tan elegants i honestes no tenen un major reconeixement. Beth Thornley és ella mateixa, només ella irradiant bon pop, energia i una veu subtilment atractiva.  Es va endinsant en nosaltres de mica en mica rere cada tornada, reservant-nos algun vers alt i clar a cada cantonada de les seves cançons donant-nos el cop de gràcia. La xocolata ja la coneixia, ara hauré de provar les botes, a veure si són tan altes com diu. De moment, What de hearts wants és quedar-me amb ella malgrat que només tinc les seves cançons. Però és tant...



Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de Heidi Ross

L'ACÚSTICA DE LA LLAR



Vera





Quan Not lost comença a sonar no puc evitar sentir que tenir una tassa de cafè acabat de fer entre mans i mirar la pluja colpejant rere els vidres pot ser un gran moment. Vera Jessen Juhrend debuta regalant-nos aquesta i moltes altres sensacions. Se’ns presenta com a Vera i fa de la humilitat i el bon gust tot un tresor a descobrir. Hom voldria creure que la vida consisteix en trobar-se llocs com el seu Leave a line (2009) on deixar de banda el pes de les contradiccions i posar-se a plorar per tot allò que paga la pena. De vegades, convé guarir les ferides amb un simple com a casa enlloc, i les cançons de Vera ens abracen com poques vegades succeeix en el nostre tràfec diari. La vida pot ser rugosa i més encara quan oblidem les prioritats, com ara xerrar amb una autora oberta la folk i el jazz amb l’escalfor d’una banda que l’entén millor que ella mateixa.
Leave a Line (2009) és el teu àlbum de debut i té un profund aroma casolà. No place like home?
Definitivament! Realment crec que no s’està enlloc millor que a la llar. Però llar és també allà on hi tens el cor. I tu diràs: quin cliché!, però en aquests temps oblidem sovint que a casa ens podem sentir d’allò més confortables. Sovint volem complir tants objectius que allò que realment és important resta oblidat. Per a mi moltes d’aquestes coses es troben a casa.

En aquesta cançó la teva veu sona tendra mentre cantes I’ve been everywhere but I still haven’t found what I’m looking for. De veritat sents que ja has estat a tot arreu?

Tendra? Oh…No és possible haver estat a tot arreu, és més aviat una sensació d’”impotència”, com quan sents que ho has donat tot i ja no saps on anar.

És fàcil pensar que necessites un ambient íntim per a trobar-te bé i probablement et passa el mateix en el teu procés creatiu. Et sents més còmoda tocant a l’estudi o a un concert?

Són dues coses totalment diferents pel que fa a mi. Quan enregistres a l’estudi el so és tot el que tens per tal de contar la teva història. En canvi, en directe tens molt més amb què treballar, o menys, depèn del concert en sí. A l’estudi has d’afegir overdubs però a l’escenari cal continuar sense mirar enrere. No tinc preferència, doncs, per cap de les dues experiències. M’agraden els concerts perquè puc veure la reacció del públic a l’instant però també m’agrada pensar que la gent escoltarà el nostre CD a casa seva o als cotxes!



Always something és una cançó esperançadora amb un vídeo promocional molt imaginatiu. Realment encantador. En ella cantes que sempre hi ha alguna cosa nova de manera que les teves cançons són tan contradictòries com la vida mateixa. Si dic emoció, en què penses?

Gràcies per el compliment! Ens deixàrem el cul en aquest vídeo!
Emoció és el que ens porta a fer el que fem. És com ens sentim el que ens fa decidir cap a on anar. Emoció significa moviment, suposo.

Quines són les teves Bedtime worries més recurrents?

Ara mateix, tots els polítics holandesos. No sé si n’estàs al cas però estan preparant una retallada molt important en la cultura. Em pregunto què serà el següent...

High heels té un son més obscur. Sovint t’has sentit perduda a la vida?

No veig com un so obscur pot significar que estigui perduda a la vida...

Faig referència a la relació entre la lletra d’aquesta cançó i el seu so obscur.

Ah, bona pregunta. Força perduda de vegades, sobretot quan es tracta de parlar de les meves cançons. Amb freqüència m’agrada provar sons diferents. També a la meva banda, especialment al meu guitarrista que sempre prova de treure aquest costat de mi. Són increïbles al traduir el que sento en sons.

El so d’una trompeta aporta un estil jazz a aquesta cançó. Quin tipus de música prefereixes?

Molts tipus! M’agrada veure grans concerts de música clàssica però també actuacions en sales petites. Diferents músiques, diferents espais, el més important és que hi hagi autenticitat.

I guess I’m not ready és part d’una cançó profundament colpidora, Bathroom door. Aquí la llar es presenta com un lloc on les nostres contradiccions poden fer malbé una relació. I una trompeta ens deixa finalment a soles amb les nostres pors. És dur trobar l’equilibri en la convivència?

Sento que la vida consisteix en trobar l’equilibri perfecte. La convivència pot ser dura però sempre complaent. Suposo que el punt està en ésser tan obert i honest com sigui possible, malgrat que ens fereixi els sentiments a cada instant.

A Not lost la teva veu sona més brillant que mai i d’aquesta manera l’esperança retorna a les teves cançons. Què significa per a tu qüestionar les coses?

Qüestionar...és el que faig. Em faig preguntes, provo de buscar un equilibri, d’aprendre tant com puc. Qüestionar significar per a mi tenir la ment oberta.

Probably és novament una cançó sobre la por. La soledat, l’aïllament...mai necessites estar sola?

Vaig néixer bessona i rarament necessito estar sola. En puc gaudir però n’he hagut d’aprendre.



Always something canta des de l’esperança de qui veu la vida com un repte d’etern aprenentatge. El seu vídeo promocional és una autèntica joia d’artesania dirigida per Mark Dirk Pot que ja ha estat premiat per tal meravella. I així el xiuxiueig de Vera s’allunya de l’entrevista de mica en mica deixant-nos sols amb les seves cançons i les nostres vivències amb elles. El desig de veure-la en directe augmenta a cada segon del seu disc, un bon motiu per a visitar la seva Holanda natal. Esperem que sempre hi hagi alguna cosa de Vera sonant aprop.






Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de el Panouli
Vídeo de Mark Dirk Pot