NAU NUA DESEMBRE 2011
SUMARI
PORTADA NAU NUA per Giuseppe Collara
ESBÓS
SUMARI
PORTADA de Danny Willems
de l'obra Monkey Sandwich de Wim Vandekeybus / Ultima Vez
HOM
Sempre l'última
NAU
Més enllà de la memòria
Cels interiors
Creixement personal
Llargs somnis
Síl·labes gotejant
NUA
Conills d'argila
ENVERS
Fins el plor
Moments irrecuperables
Cançons vídues
ESBÓS
Smorzando
Flors vermelles i indis de plàstics verds
La danza de las arterias de carboncillo oceánico
SEMPRE L'ÚLTIMA
Wim Vandekeybus
La meva primera experiència amb la Cia Ultima Vez, fundada el 1986 pel coreògraf belga Wim Vandekeyus, va ser a través de la seva pel·lícula Blush (2005). L’experiència va ser increïblement satisfactòria. La música de David Eugene Edwards, corrosiva, torbadora i precisa, fluent a través dels ballarins envoltats de vermells i negres o en ambients de natura salvatge, com abandonats dins l’art creatiu de Wim Vandekeybus. Blush és descrita en el seu procés creatiu per la pròpia Ultima Vez amb la mateixa passió amb què l’espectador viu el seu visionat: “In May and June of 2004 Wim Vandekeybus shot a 52-minute feature based on his successful performance Blush. Carried by the music of David Eugene Edwards and Woven Hand and with texts by the Flemish author Peter Verhelst, Blush is a dazzling voyage swinging between the heavenly landscapes of Corsica and the slummiest depths of Brussels. It is an exploration of the savage subconscious, of mythical forests, of conflicting instincts, of imagination, where the body has reasons unknown to the mind. In dance sequences of attraction, confrontation and repulsion the performers take on animal metamorphoses…”. I aquell viatge no va ser la meva última vegada.
L’any passat Wim Vandekeybus va presentar la peça Monkey Sandwich (2010) amb la qual la companyia es troba ara mateix de gira al mateix temps que estrenen Radical wrong (2011). La peça que ara ens ocupa és la primera, la qual és presentada explicant “in Monkey Sandwich Wim Vandekeybus does not restrict himself to set patterns. His work is a fusion of music, dance, theatre and film, and this time the focus is on the last. The 21-year-old Damien Chapelle stands alone on stage and interacts with the fictional characters in the film. Although the emotional impact of the images outweighs any anecdotal element, it is a story about a man who tries to do good but causes great evil. For Wim Vandekeybus, this is to some extent a return to his roots, since he started out as a photographer. Nevertheless, the evolution of his work runs parallel to his investigation into the new potential of the body. How does the body change in a specific context? How can you act if your only opposite numbers are on a screen? Monkey Sandwich was inspired by unforeseen events, sudden twists and a fragmentary narrative structure. Not a million miles from urban legends, in which, as in this ‘monkey sandwich’ story, the truth often evaporates into fantasy.”
Com en molts dels seus projectes, Wim Vandekeybus torna a la plasmació en bioscòpia, presentant la seva coreografia en teatres juntament amb la filmació d’un pel·lícula. Ambientada en la música d’Elko Blijweert, l’obra es mou entre la hilaritat i la bogeria pel terreny de la mentida en el món teatral, i de la creació artística en general. Ell ho qualifica com un retorn a les seves arrels pel que fa a la forma visual, però com un pas més en l’evolució del llenguatge corporal. I el seu nou Radical wrong ja és entre nosaltres, com la primera vegada, o millor.
Text de Juan Carlos Romero
Fotos de Danny Willems cortesia de Ultima Vez
MÉS ENLLÀ DE LA MEMÒRIA
Ane Brun
Escoltant l’Ane Brun resulta difícil no sentir-se en un paratge nòrdic navegant de la calma a la tempesta amb una inusitada naturalitat. Aprofitant el seu pas per Barcelona el febrer de 2010, vaig tenir l’oportunitat de caure en la seva temptació i entrevistar-la al seu camerino de la Sala Becool. De veu suau i mirada penetrant, Ane porta amb ella la rosa dels vents i ens la torna cançó commovedora. Després d’escoltar-la res torna a ser el mateix. I ara arriba amb nous aires i nou senzill, Do you remember (2011).
“Si puc evitar les entrevistes no em posaré trista per això”, em respon rient a la pregunta sobre les tasques de promoció. Porta sota el braç el seu últim directe Live at Stockholm Concert Hall (Balloon Ranger Recordings, 2009). “No tinc preferència per gravar en estudi o tocar en directe, són experiències que es complementen”. Així, als tres discos d’estudi hem d’afegir dos en directe, un altre de demos i actuacions amb Rebekka Karijord, entre d’altres.
Obre el seu Changing of the seasons (Balloon Ranger Recordings, 2008) gairebé xiuxiuejant-nos a l’orella “when I woke I took the backdoor of my mind and then I spoke”. “Parlo de canvis personals, canvis en el meu interior” m’explica, però són moltes també les referències a la natura doncs “he crescut a Noruega i allà tenia l’entorn natural a les portes de casa meva”. La seva poesia cristal·lina es mostra vibrant vestida en la seva veu. Una instrumentació curosa i minimalista la va acompanyant amb una tremenda sensació de fragilitat. “I walked into love, I walked into a minefield I never heard of”mentre sona un violoncel que estremeix a The puzzle. Entre els seu desitjos, “m’agradaria escriure sobre el canvi climàtic” somnia humil. Colpegen les veus que sembles sortides del dolor mateix a “to let myself go, to let myself flow is the only way of being, there’s no use taking a step back”. Ane, ets la bellesa amant. Torna aviat, singing queen.
Text de Juan Carlos Romero
Fotos cortesia d'Ane Brun
Fotos cortesia d'Ane Brun
CELS INTERIORS
Paula Bonet
Quan després de fer un volt pels carrers tot just molls per una pluja sobtada i efímera et crida l’atenció la solitud urbana, aquella que et penetra l’esquelet de l’ànima fins al terror per l’aïllament inesperat, a un no li resta cap més refugi que el de les seves joguines internes, les que fugen d’estudis pintant de rojos i blaus els verds dins els cors propis i aliens, reals i somniats, vistos i no vistos. Alguns en diuen passió, d’altres, i en són molts, ni tan sols n’han sentit a parlar. Paula Bonet la inventa a cada instant fent de la seva realitat una etern llenç blanc on fer ballar els colors del seu pensament.
Tenir davant les nostres mirades les obres que composen les seves Flors vermelles i indis de plàstics verds és com tocar el cel i adonar-se que no existeix, però que el podem dibuixar sentint durant el procés que ens l’anem creant de mica en mica dins nostre. En ell hi ballen indis de plàstic la dansa dels quatre vents. Les veus s’escapen amb l’eco deixant ànimes bocabadades. Els dits es pinten els llavis interns per tal de somniar amb els somriures que mai varen tenir. El color verd ja no ho és, doncs mai ho fou. Ara és roig, i de plàstic blau. Ningú no en sabia res doncs Paula Bonet va guardar molt bé el secret que els senyors cromàtics li xiuxiuejaren a cau d’orella sent ella tan petita que fugí dins un didal de paper. I amb ell ha arribat fins els nostres dies vivint el seu futur, molt més llunyà que el nostre doncs és transparentment intens. I verd, com només els rojos saben ser-ne.
No hi ha més bigoti que qui no ho vol ser, com diria un color passant desapercebut. Paula Bonet pinta la seva imatge i la seva semblança parlant amb flors en dues dimensions com qui va a comprar el pa i torna com si res. Tot un món creatiu on perdre-s’hi per retrobar-se completament nu i amb un color diferent a cada dit desitjant que el món sigui blanc per tal de crear-lo de nou. Una meravella.
Art de Paula Bonet
CREIXEMENT PERSONAL
Colectivo Laboratorio
A l’Argentina d’un autobús en diuen “colectivo”, i els artistes del Colectivo Laboratorio ens duen cada dia a la parada dels rostres, allí on la imatge i el ser es creuen sense ni tan sols reconèixer-se com a propis. Les seves propostes teatrals sempre són de petjada profunda, d’aquelles que et fan abandonar al pati de butaques quelcom d’un mateix que tot just abans consideràvem important, sortint així renovat, carregat de dubtes amb què treballar profundament, com si d’una nova cambra de jocs mentals es tractés. Ara ens presenten Hamletgrafía partint del gran drama de Shakespeare i de tots nosaltres en el devenir dels grisos diaris. Després de tres anys de d’intens treball, actors del Laboratorio Escuela han desenvolupat una peça molt física i densa psicològicament per la seva caiguda en el coneixement d’un mateix per a la posterior expansió del ser, o no ser.
Dirigida per Jessica Walker, l’obra és un recorregut intens que es nodreix del talent desenvolupat a l’escola d’expressió dramàtica Laboratorio, ubicada a Barcelona. És un projecte destinat a la creació experimental en el teatre. En les seves paraules “el trabajo corporal y el crecimiento personal dan forma al principio básico de este Laboratorio-Escuela: crear en esencia. Esto marca la vía de acceso para el encuentro del cuerpo, que es capaz de experimentar, descubrir y repetir un diseño corporal dramático y llevarlo a escena de manera rigurosa, poética y sincera. He ideado una formación, a través de los cuales aprenderemos juntos como se vive y se desarrolla este proceso creativo”.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Colectivo Laboratorio
LLARGS SOMNIS
Lamont Sudduth
Lamont Sudduth és un artista experimental que fa de la imaginació un terreny d’exploració personal. Ell defineix tal principi descrivint la imaginació:“Imagination is the beginning of creation. You imagine what you desire, you will what you imagine and at last you create what you will”. D’aquesta manera ha anat creant un camí d’expressió buscant fer realitat els seus desitjos, somnis i inquietuds internes. La realitat no és només allò que veiem, també la nostra imaginació n’és de real. Els somnis, per tant, són reals des que neixen fins que moren, molt sovint massa aviat.
Lamonth Sudduth comenta la seva pròpia inquietud expressada en la seva obra més recent:“In todays post 9/11 world, a moment is needed to breath and reflect . Through my works encouraging deep thought and famous quotes are brought to life through the tension of color filled iconic form, expedited with metallic paints and charcoal. I believe the black line speaks clearly and is a carrier of universal language and strength no matter how curvilinear, straight, or whether used as random spatter”. Per mitjà de les seves paraules podem emprendre un viatge imaginari per la seva obra, sense perdre de vista que l’experiència i la visió personal són el més proper a la nostra pròpia vivència de la mateixa.
En el nostre número de maig, Lamont Sudduth presenta la seva sèrie Presence of war. Les marcades línies negres, que ell mateix destaca, emergeixen com a protagonistes a cadascuna de les seves peces. A Air wars aquestes línies ens duen a la frontera entre el que és celestial i el que és terrenal, però també al límit entre sòlid i eteri, la forta contradicció de la lleugeresa aparent d’un vol i la càrrega pesada de la violència que ens pot arribar des del cel, aprofitant la distància per tal de destruir. La duresa dels límits, d’allò enclaustrat, es mostra d’allò més severa en la peça que dóna títol a la sèrie, Presence of war. Figures geomètriques, allunyades del fruir de la vida però sent-ne el fruit al mateix temps, marcant clarament el seu territori, enfrontant vèrtexs inflexibles. The long walk és tot el contrari, contornejant-se entre rojos i clars lluminosos, però patit els tons grisos i les ferides del pensament violent.
Lamont Sudduth ens planteja la paradoxa dels qui pretenen veure la vida com a entitat geomètrica, la impossibilitat de quadrar el cercle, d’imposar una realitat que no existeix ni als seus caps, i del patiment que causen amb tot plegat. L’experimentació del seu art és, doncs, l’expressió d’una vida tan real com ho són els somnis.
Text de Juan Carlos Romero
Foto de Lamont Sudduth
GEOFFROY DEMARQUET
Temps tènue
 |
| © Geoffroy Demarquet |
La seva fotografia és l'enigma del pas del temps i de l'essència del moviment. Ell ho captura conscient de la seva subjectivitat, tan vàlida com la de qualsevol altre, però ple de talent per fer que la llum dibuixi en la seva obra el que ell busca mostrar, que la vida és fugaç i que l'instant captat és un punt de vista o potser tan sols un somni ja que el present, la vida mateixa, és d'un color viu que mai es pot reproduir.
Què és la llum per a tu?
La llum és una eina que serveix per posar en exerg l'evidència. Ella dibuixa el que volem mostrar. Ella és l'actor principal de l'acte.
Quin és el teu camí per al descobriment?
El camí que prenc és de vegades atzarós o reflexionat, sent aleatori. Les belles idees apareixen de vegades de manera inesperada ...
Vols crear noves realitats?
En absolut és un objectiu del meu treball. Però qui pot pretendre-ho, i aconseguir perfectament.
Què en penses de la mort?
Pot ser un buit, o una plenitud, o justament un alliberament ... Intento no pensar-hi ... És una reflexió torbadora, però abans que res vana.
I de la soledat?
La soledat de vegades ens permet centrar-nos, és molt útil. Però l'interès de la vida resideix en l'intercanvi ...
Podem veure el seu retrat en la teva obra?
Potser ... Crec que cada obra artística és l'empremta del traç de l'autor, si la conducta és íntegra.
Si et parlo d’un clarobscur, quina situació voldries fotografiar?
Personalitats diverses.
Què sents davant la imatge fixa?
El immòbil, l'instant decisiu de vegades ... Una retallada subjectiu de la realitat, o més simplement un record o un somni.
Els colors freds són els més freqüents en les teves fotografies. On queda la calor?
A casa el color s'atenua, per subratllar el temps passat, la usura, el "passat". El color fort és al present.
Només tenim l'amor?
?
Una entrevista de Juan Carlos
Foto de Geoffroy Demarquet. © Geoffroy Demarquet
Tots els drets reservats
Foto de Geoffroy Demarquet. © Geoffroy Demarquet
Tots els drets reservats
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)