La boira entre els números
De vegades un
arriba massa tard. Els paisatges vitals se succeeixen i molts se’ns escapen.
Els agafats a temps es converteixen en experiències que s’acumulen una rere
l’altra com empremtes de diferent profunditat i forma. Unes representen pous
dels que costa sortir-ne, d’altres són mons que tan sols arribem a acariciar i
que lamentem no haver viscut intensament. Finalment, les que encara ens
acompanyen en el dia a dia, tan sols intuïdes en moments d’una aparent
lucidesa. La boira entre els números que ens enquadren, l’espai que corra entre
allò que és rígid, l’aire que ens falta, com qualsevol dels versos que escrigué
Wislawa Szymborska.
Poeta, assagista i
traductora, Wislawa Szymborska nasqué a Prowent, Bnin, avui part de Kornik,
Polònia, el 1923. Aviat la seva família es traslladà a Cracòvia on ha viscut
fins a la seva mort fa tan sols uns dies als 88 anys. Malgrat les dures
circumstàncies que li tocaren viure, com la invasió de Polònia per part de
l’Alemanya de Hitler quan ella només tenia 16 anys, o la dictadura comunista
posterior a la Segona Guerra Mundial, ella sempre gaudí d’un gran sentit de
l’humor i ens recordà el nostre deure de sentir-nos afortunats de viure en
aquest món, segons escrigué “un racó modest,/ on les estrelles diuen bona nit/
i cap al que parpellegen/ sens cap significat”. Un racó modest que ella
redescobria en cada obrir i tancar d’ulls, com esperant amb ànsia una boira
sobre totes les coses per tal de deixar volar de nou la seva curiositat.
La seva obra era la
boira lúcida que ens permetia construir el nostre nou alè davant el misteri. La
modèstia de qui se sent posseïdora d’un tresor sense més valor que la nostra
capacitat per apreciar-lo. Una desena de llibres de poesia són la seva
trajectòria literària dels quals rebutjava els anteriors a 1957 per massa
propers al règim socialista. La seva vida al seu pis de sempre transcorria
entre bombons i brandy a la vora de la mà i envoltada pels seus amics fent
sempre valer el seu “només les preguntes un pèl ingènues són veritablement
profundes”.
El Premi Nobel li
arribà el 1996 i en el seu discurs sentencià “el poeta d’avui és escèptic i
inclús desconfiat”. La ironia treia el cap contínuament a les seves paraules,
dites o escrites. Les tres-centes pàgines que agrupen tota la seva obra
literària són plenes d’humor, misteri i dubte, sempre renegant de les grans
paraules i entenent que la contradicció és part del joc de la vida. La seva
poesia és part ja del meu paisatge, malgrat els números.
Text de Juan Carlos Romero