WISLAWA SZYMBORSKA

La boira entre els números




De vegades un arriba massa tard. Els paisatges vitals se succeeixen i molts se’ns escapen. Els agafats a temps es converteixen en experiències que s’acumulen una rere l’altra com empremtes de diferent profunditat i forma. Unes representen pous dels que costa sortir-ne, d’altres són mons que tan sols arribem a acariciar i que lamentem no haver viscut intensament. Finalment, les que encara ens acompanyen en el dia a dia, tan sols intuïdes en moments d’una aparent lucidesa. La boira entre els números que ens enquadren, l’espai que corra entre allò que és rígid, l’aire que ens falta, com qualsevol dels versos que escrigué Wislawa Szymborska.

Poeta, assagista i traductora, Wislawa Szymborska nasqué a Prowent, Bnin, avui part de Kornik, Polònia, el 1923. Aviat la seva família es traslladà a Cracòvia on ha viscut fins a la seva mort fa tan sols uns dies als 88 anys. Malgrat les dures circumstàncies que li tocaren viure, com la invasió de Polònia per part de l’Alemanya de Hitler quan ella només tenia 16 anys, o la dictadura comunista posterior a la Segona Guerra Mundial, ella sempre gaudí d’un gran sentit de l’humor i ens recordà el nostre deure de sentir-nos afortunats de viure en aquest món, segons escrigué “un racó modest,/ on les estrelles diuen bona nit/ i cap al que parpellegen/ sens cap significat”. Un racó modest que ella redescobria en cada obrir i tancar d’ulls, com esperant amb ànsia una boira sobre totes les coses per tal de deixar volar de nou la seva curiositat.

La seva obra era la boira lúcida que ens permetia construir el nostre nou alè davant el misteri. La modèstia de qui se sent posseïdora d’un tresor sense més valor que la nostra capacitat per apreciar-lo. Una desena de llibres de poesia són la seva trajectòria literària dels quals rebutjava els anteriors a 1957 per massa propers al règim socialista. La seva vida al seu pis de sempre transcorria entre bombons i brandy a la vora de la mà i envoltada pels seus amics fent sempre valer el seu “només les preguntes un pèl ingènues són veritablement profundes”.

El Premi Nobel li arribà el 1996 i en el seu discurs sentencià “el poeta d’avui és escèptic i inclús desconfiat”. La ironia treia el cap contínuament a les seves paraules, dites o escrites. Les tres-centes pàgines que agrupen tota la seva obra literària són plenes d’humor, misteri i dubte, sempre renegant de les grans paraules i entenent que la contradicció és part del joc de la vida. La seva poesia és part ja del meu paisatge, malgrat els números.




Text de Juan Carlos Romero