Del plor a la desesma
Diu que es retira i deixarà un vuit enorme. Béla Tarr és una de les ments més lúcides del cinema
europeu i en un moment en què la mort de Theo Angelopoulos ens ha deixat orfes
de la poesia i la crítica social, la retirada anunciada de Béla Tarr fa que
aquesta orfandat sigui encara més gran.
La seva darrera
pel·lícula és The Turin Horse, guanyadora
de l’Os de Plata- Gran Premi del Jurat i del premi Fipresci en la Berlinale del
2011. Una història basada en una vivència real del filòsof Friedrich Nietzsche,
segons es diu, el 3 de gener del 1889, quan en veure al conductor d’un carro
maltractar a cops al seu cavall enmig del carrer només perquè aquest, exhaust,
es negava a moure’s. Segons explica la història, Nietzsche no va poder evitar
abraçar l’animal plorant i la commoció va ser tal que va perdre la parla i la
consciència fins a la seva mort, deu anys després.
Béla Tarr es
pregunta per l’altra part de la història, la del cavall i el carreter. Tarr se
centra en la narració de la vida del carreter, envoltat de misèria, vivint amb
la seva filla i el cavall a una granja enmig d’un paisatge desolador i
tempestuós, aïllats i gairebé a les portes d’una apocalipsi.
La direcció de Béla
Tarr basada en un guió escrit a dues mans entre el mateix Tarr i László Krasznahorkai, es nodreix del poderós treball
de Fred Kelemen en la seva direcció de fotografia, la millor traducció en
imatges del llenguatge fílmic de Tarr tal i com va fer en les anteriors Journey to the Plain, 1995, The Man from London, 2007. També
director de cinema a més d’escriptor, el seu treball és delicat i contundent
alhora, sabent interpretant el pas de Béla Tarr com si d’una meravellosa
parella de ball es tractés. Talment succeeix amb la música a càrrec de Mihály
Víg, també col·laborador habitual de Béla Tarr en Damnation, Sátántangó, de la qual va ser-ne a més l’actor
protagonista, Werckmeister Harmonies
i The Man from London.
Ens trobem, doncs,
davant un nou triomf artístic del director hongarés, la soledat, la violència
interna fruit de l’abandó i la misèria de l’entorn, actuant com a vasos
comunicants sense remei que, mostrats amb cruesa, ens tornen els fantasmes que
tots ocultem a la nostra ment. Si es tracta veritablement de la darrera,
gràcies per tot el que ens ha deixat.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia PacoPoch Cinema. Tots els drets reservats