Podríem prendre un taxi per esmorzar?
La resposta és sí,
és clar, tot i que poc fet doncs l’excés de calor podria provocar algun efecte
secundari un pèl desafortunat. I podria seguir escollint plats més o menys
respectuosos amb el medi ambient sense que l’article deixés de tenir sentit,
doncs es tracta de The Goon Show, el programa còmic britànic que va trencar la
norma del sentit esdevenint l’alegria dels oients de la BBC durant la dècada
dels cinquanta.
The Goon Show té el
seu origen en Spike Milligan qui va ser-ne el creador i guionista principal
durant tota la seva carrera. Spike Milligan va conèixer Harry Secombe mentre
servia a la Royal Artillery durant la Segona Guerra Mundial. Secombe va
descriure aquella trobada com si d’un guió de The Goon Show es tractés: “De
sobte es va sentir un gran soroll com si un objecte monstruós caigués del cel
molt a prop nostre. Hi va haver una terrible confusió, i en mig de tot allò
algú va aixecar la comporta d’un camió i aparegué un jove idiota amb casc que
va preguntar ‘Algú ha vist una pistola?’. Era Milligan i vaig respondre ‘De
quin color era?’”. Més tard Milligan va conèixer Peter Sellers al Hackney
Empire on Secombe actuava llavors. Era finals dels anys quaranta i el jove
Peter Sellers ja havia debutat a la BBC al programa Ray’s a laugh junt al còmic Ted Ray. Aleshores van escriure el seu
primer guió titulat Crazy people que
més tard acabaria sent el germen de The Goon Show, amb Spike Milligan, Harry
Secombe, Peter Sellers i, durant els primers capítols, Michael Bentine.
El seu propi
entusiasme fou el que els va obrir les portes d’una BBC que no hi confiava
gaire. Malgrat tot, el grup va tenir la seva estrena com a Crazy people el maig de 1951 i amb uns primers programes que
consistien en quatre o cinc gags amb interludis musicals i un repartiment que
incloïa Peter Sellers, Harry Secombe, Spike Milligan, Michael Bentine, The Ray
Ellington Quartet, The Stargazers i Max Geldray. L’audiència va pujar com
l’escuma en la seva primera temporada per la qual cosa la BBC ràpidament els en
va encarregar una segona ja sota el nom The Goon Show. Durant aquest període,
Michael Bentine va abandonar el grup per tal de dedicar-se a la seva carrera en
solitari, tot i que també eren conegudes les seves tensions creatives amb
Milligan. Tot i així, l’èxit del grup no va fer més que augmentar assolint la
desena de temporades fins el 1960, a més de cinc pel·lícules: Penny Points to Paradise (Tony Young,
1951), Let’s go crazy (Allan
Cullimore, 1951), Down among the Z men (Maclean
Rogers, 1952), The Case of the Mukkinese
Battle-Horn (Joseph Sterling, 1956) i The
Running, Jumping & Standing Still Film (Richard Lester, 1960); així com especials a la encara jove televisió
britànica. Un cop separats, es van reunir el 1968 sota el títol Tales of men’s shirts i el darrer
conegut com The last Goon Show of all,
ambdós escrits per Spike Milligan.
La seva separació
es degué a problemes personals que van minvar molt la creativitat del grup,
abandonant l’activitat quan el seu èxit no parava de créixer. Pel que fa a les
seves carreres en solitari, sens dubte la de Peter Sellers és la més coneguda,
però aquesta és una altra història. Sellers va morir el 1980 amb tan sols 54
anys víctima dels problemes de cor que va patir tota la seva vida. Michael
Bentine va morir el 1996, Harry Secombe el 2001 i Spike Milligan el 2002.
Artistes com The Beatles i Monty Python els ha reivindicat com una de les seves
influències més importants. Molts dels seus programes s’han perdut per sempre
però el taxi que un dia van demanar per esmorzar encara no ha arribat.
Text de Juan Carlos Romero