ANTONI TÀPIES

Vida




“L’art és vida” determinava Antoni Tàpies en la seva reflexió sobre el fet mateix de l’expressió artística. Escrigué el psicòleg Ramon Bayés que les persones som la nostra biografia: la nostra persona comença al néixer i acaba en la mort, per tant, fins que no morim la nostra persona no és del tot acabada i només morts, quan la nostra biografia ja és traçada del tot, tenim la persona en la seva totalitat, mai abans. El pintor Antoni Tàpies morí als 88 anys el passat 6 de febrer a Barcelona, la ciutat que el veié néixer i on visqué pràcticament tota la seva vida. La seva biografia és, doncs, traçada, ha arribat la seva fi i ara és temps de gaudir de la seva obra entenent la persona que la va crear. Com el mateix Ramon Bayés escrigué, el temps important és el temps emocional, aquell que ens marca per felicitat o patiment, i que no té mesura. A l’obra d’Antoni Tàpies ens queda un sentit tràgic de la vida, ple de simbolismes que traslladen allò mínim a la categoria del tot. El seu temps ja forma part del nostre.

Antoni Tàpies i Puig nasqué a Barcelona el 23 de desembre de 1923, al carrer Canuda. La seva infantesa fou marcada per un ambient familiar lliberal entre l’anticlericalisme racionalista del pare i el catolicisme de la mare. La Guerra Civil Espanyola li portà l’horror dels ferits pels bombardejos i la por reflectida a la seva mare. El 1940 patí un accident que li provocà un atac de cor. Més tard una tisi el va fer ingressar a un sanatori del Puig d’Olena on es trobà al poeta Carles Riba quan visitava Catalunya de manera clandestina. La seva llarga estança al sanatori el portà a llegir a Shopenhauer, Nietzsche i especialment El llibre del té de Kakuzo, entrant així a la filosofia zen.

Un cop fora del sanatori a començar estudis de dret però el 1946 els abandonà per la pintura. Havia entrat en contacte amb l’avantguarda artística gràcies a la revista D’Ací d’Allà, i s’endinsà en el collage, l’art abstracte i la barreja de materials. El 1948 formà junt amb el poeta Joan Brossa i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan Josep Tharrats, el moviment Dau al set, fortament vinculat als seus inicis amb el moviment surrealista i que donà el fruit d’una revista del mateix nom. Antoni Tàpies, però, es desvinculà aviat del moviment i seguí el seu propi camí. Una beca per a estudiar a París va ser determinant. Ell recordava sempre que només arribar a París ja notà la llibertat que a Espanya era llavors inexistent. Les parelles es besaven pels carrers, els escriptors publicaven allò que veritablement volien dir, sense censures. Descobrí llavors els grans museus però el marcà especialment el Musée de l’Homme. Allà trobà les arrels primitives de l’art. Tot l’art prehistòric, l’art precolombí i africà, mancat de la gàbia figurativa que la pintura occidental havia patit fins l’arribada de la fotografia. Tàpies entenia que l’avantguarda havia de néixer del retorn a les arrels i emprengué el seu desenvolupament personal assolint una repercussió internacional enorme al llarg dels anys cinquanta arribant a formar part de l’exposició del MoMA de Nova York dedicada al nou art espanyol el 1960. A partir d’aquell moment, Antoni Tàpies fou considerat un dels artistes més importants de l’art abstracte, junt amb Willem de Kooning o Pollock, entre d’altres. Bona part de la seva obra es troba repartida entre els museus d’art contemporani més importants del món, com el mateix MoMA o el Centre Pompidou de París.

El professor Diego Gracia diu al seu llibre Como arqueros al blanco que allò que mou tota persona és arribar a la felicitat i que no hem de conformar-nos amb menys. La resposta d’Antoni Tàpies a la que probablement és la única qüestió de l’existència, és a dir, com aconseguir aquesta felicitat, és l’equiparació d’allò mínim amb allò màxim. Tot es troba en tot, doncs tot es troba en Tàpies, amb un sentit tràgic innegable. Perquè a la seva obra no hi ha llum blanca, sinó la foscor i la quotidianitat que contenen tota la llum sense rebutjar-la. Els seus tons foscos contenen tota la llum, així com els material humils, les seves cordes i òxids, on trobem la vida, l’esforç per buscar una felicitat i la ferida que ens neix de no trobar-la doncs la busquem en llocs equivocats. Els seus símbols són així mateix mínims, la creu, les mans; i els seus objectes propers, cadires, mitjons, ferros forjats. La felicitat és a prop, és la vida i és a dins nostre i en tot allò que ens envolta.

La societat catalana ha estat dura amb la seva obra en moltes ocasions. Quan se li encarregà una escultura per al MNAC de Barcelona, Tàpies va crear El mitjó , de 18 metres, sent rebutjada per la major part de la societat fruit de la incomprensió. De nou un objecte quotidià elevat a la categoria màxima, cosa rebutjada per una societat que només eleva grandeses simples tot i ser-li alienes si no inexistents. Finalment, l’obra en versió reduïda va presidir la Fundació Antoni Tàpies de la qual se sentia tan orgullós. El país no va estar a l’alçada del seu talent, de l’art del suggeriment que ens insta a pensar, del recorregut jeroglífic de l’existència, del patiment per la incertesa i la recerca del que hi ha més enllà. L’art de Tàpies és la cara de la creu del temps.


RETROSPECTIVA. Clica aquí

Text de Juan Carlos Romero
Foto de Jordi Socías de El País Semanal. Tots els drets reservats