Un temps sense dimensions
L’escultor basc
Eduardo Chillida comparà un instant amb el punt geomètric. La idea consisteix
en què un punt en l’espai no té dimensions, no és possible mesurar-lo, doncs és
mancat d’amplada o llargada, gruix o qualsevol mena de volum. El mateix passa
amb un instant. Quan dura un instant? L’espai i el temps són dues de les
dimensions que percebem en la nostra consciència vital i, malgrat tot, no podem
mesurar les seves dues expressions mínimes: el punt i l’instant. Tal
contradicció, deia Chillida, va lligada al concepte de l’eternitat, la qual
tampoc té dimensions, de manera que l’instant i l’eternitat són perfectament
equiparables. Un instant és etern de la mateixa manera que un punt és
il·limitat.
La meva primera
experiència amb el cinema del director grec Theo Angelopoulos fou amb L’eternitat i un dia (Mia aiwniothta kai mia mera, 1998) i la seva sobtada mort en tràgiques circumstàncies m’ha
portat de nou a aquell punt inicial, sempre etern. Thódoros Angelópoulos nasqué
a Atenes el 1935 i esdevingué un referent del cinema europeu dels darrers
cinquanta anys, especialment a partir de la dècada dels setanta amb la
pel·lícula El viatge dels comediants (O Thiassos, 1975). La seva obra fa de la filmació pausada, sovint sense cap
mena de so, tot un exercici poètic visual, però també de pel·lícules de crítica
social i política. Títols com Paisatge en
la boira Topio stin Omichli, 1988) o La mirada
d’Ulises (To Vlemma tou Odyssea, 1995) són un clar exemple de les seves dues vessants creatives, la
primera política i la segona metafòrica i simbòlica. Va guanyar la Palma d’Or
al Festival de Cannes de 1998 i precisament amb la pel·lícula que me’l va
descobrir. Ara treballava en la tercera part d’una trilogia sobre la història
de Grècia. L’altre mar havia de
tractar sobre la crisi econòmica del seu país però un policia va acabar amb la
seva vida als 76 anys en atropellar-lo amb la seva moto mentre ell creuava
caminant un carrer del barri Kératsini, a Atenes.
Va ser víctima del
cop militar a Grècia el 1967 quan tancaren el diari on treballava com a crític
de cinema després d’abandonar la seva carrera com advocat i llicenciar-se en
literatura a París. Treballà com a periodista fins que els militars li ho van
impedir. Llavors va trobar en el cinema la seva via d’expressió i va
desenvolupar una carrera d’empremta molt personal que emergeix com un punt
sense dimensions en la història del cinema, un punt etern i pausat, crític i
poètic, cridat a despertar-nos de la resignació.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Intermedio. Tots els drets reservats