UN JARDÍ CABARET

Agent Ribbons

You know I don’t need anything right now ‘cause I’m alright, I’m alright, I’m alright. Don’t give anything but your love. D’aquesta manera, amb un so de guitarres gruixudes i contundents, Agent Ribbons arrenquen el seu disc Chateau crone (Antenna Farm Records, 2010). I hom s’acaba sentint molt bé a més en directe i tot gràcies a l’energia i frescor que transmeten.

Agent Ribbons van començar el 2006 com a duo format per Natalie Gordon (veu i guitarra) i Lauren Hess (bateria i acordió), al qual s’hi afegí un any més tard Naomi Cherie (violí i violoncel). Són de Sacramento, Estats Units, i des de bon començament cridaren l’atenció del públic i els mitjans. Les gires arribaren ràpidament i el seu estil s’anà definint al voltant de la particular veu de Natalie i una música de marcat caràcter psicodèlic i ambientació de circ que de seguida ha connectat amb la tradició europea del cabaret. Els seus directes son enèrgics i teatrals, tota una festa per als sentits. El seu primer àlbum, On time travel and romance (2009), és una meravella sonora de precisos teixits vocals. I la segona entrega, que vaig poder gaudir en directe, Chateau crone (2010), va encara més enllà.

Després de la psicodèlica I’m alright, a Grey gardens la guitarra segueix subratllant la línia melòdica acompanyada per uns arpegis al violí. Un passeig per jardins grisos que et trasllada a un imaginari molt peculiar. Dada girlfriend ens porta a una calma preciosista, una de les més boniques cançons d’amor que he escoltat mai amb una sonoritat dels anys cinquanta banyada en un surrealisme líric que ens mostra l’amor com a terreny de descobriment inesgotable.

Born to sing sad songs representa un altre moment destacable del disc en quant a declaració de principis. Musicalment és molt senzilla però en directe guanya força gràcies al seu caràcter teatral. La veu de Natalie resulta encisadora i sembla agafar-nos de la mà en un món gris que entreveu l’arc de Sant Martí a l’horitzó. I més personal encara és el cant a la masturbació Your hands, my hands, jugant plaentment les unes amb les altres i els uns amb els altres i vice-versa o tot el contrari però mai en contra. Els violins juganers, la veu saltirona i la guitarra distorsionada, ens conviden al joc del sexe com una via d’exploració personal i de l’altre, el germen de la passió, el motor de la vida.

Wallpaper és una meravella de to èpic. El seu so adquireix major dramatisme sense perdre de vista que sempre hi ha llum més enllà i a dins nostre. Una de les meves preferides d’una banda que intueixo ens portaran moltes sorpreses, doncs cadascuna de les seves actuacions és una nova creació en sí mateixa. You’ll never know, canten i la meva ment vola cap a all`desconegut, un castell al cel però amb els peus al terra de la passió, la única realitat vital possible.

Text de Juan Carlos Romero

Foto 1 cortesia de Antenna Farm Records
Foto 2 cortesia de Festival de Cine de Gijón