PERFECCIÓ INQUIETANT

Oleg Dou

Quan observes el treball fotogràfic d’oleg Dou t’envaeix una estranya sensació per una perfecció artificiosa, forçada, però que conté un dolor profund al seu interior. Són segurament les cicatrius de la vida quotidiana, dels rols socials, dels motllos difícils d’assolir. Oleg Dou és un jove artista que plasma la seva fascinació pels retrats de la pintura clàssic i el seu personal odi a ser retratat, en un treball fascinant de retrats que ens enfronten a tota la falsedat de la imatge que donem de nosaltres mateixos. Amb sèries com Toystory, Tears o Nuns, ha sabut desenvolupar un imaginari personal que té molt de tots nosaltres. La perfecció imperfecta.

Tots som un maniquí?

Hi ha moltes situacions a la nostra vida on no tenim elecció o no sabem que la tenim. En aquest cas puc respondre “sí” a la teva pregunta.

Què significa la realitat per a tu?

És allò que em connecta amb d’altres persones.

Sento una mena de fredor amb tota aquesta perfecció irreal que mostres en el teu treball la qual cosa és realment dolorós i angoixant. Podries parlar-nos de les teves tècniques de treball?

M’inspiro en les pintures antigues on pots veure aquesta perfecció però percebent al mateix temps alguna cosa estranya. És molt interessant per a mi “jugar a aquest joc” amb l’observador. Sempre faig coses atractives però angoixants al mateix temps.

Tots els teus treballs són retrats mirant a càmera. Què hi busques en totes aquestes mirades?

Acostumava a tenir por de la càmera quan era petit. Mirava de somriure, però el resultat era horrible. Mai em van agradar les meves fotos perquè els meus ulls mostraven que no era feliç. I, en canvi, sempre em va apassionar buscar aquest tipus de retrats per tot arreu, des dels àlbums familiars als llibres de pintura clàssica. Ara miro de crear coses així.

La teva sèrie titulada Toystory mostra retrats de nens d’aparença albina però portant uns accessoris vermells que fan de fort contrast al blanc dominant. Veus en la infantesa un període inquietant?

D’alguna manera sí. Sempre vaig odiar les festes infantils, els vestits, els pallassos i tot plegat.

Tears és el més commovedor dels teus treballs arrel de les cares de dones plorant però mantenint una expressió freda. No hi ha cap sortida a les restriccions socials?

Jo no seria tan estricte. Però evidentment que tots estem limitats per les normes socials i els estereotips.

Paper and paints és més surrealista doncs les cares apareixen pintades o empaperades. La disfressa és necessària?

En algunes situacions sí. Per exemple, si no estàs de bon humor i has d’anar a una festa, el millor és o que no hi vagis o que miris de mostrar-te feliç- Però, òbviament, també és important ser natural a la major part de les situacions de la vida i no pretendre ser quelcom que no ets.

Nun sembla inspirada en diverses iconografies religioses. És així?

Sí, així és. A més hauria de dir que vaig estar mirant velles fotografies de monges del segle XIX en un museu. I em va motiva realment.

Totes les teves sèries són sobre nens i dones. Són les principals víctimes socials?

Realment, el motiu pel qual retrato homes és perquè no donen la imatge adequada. Però, definitivament, estic d’acord amb tu.

Quin és el teu concepte de llibertat?

Viure la meva pròpia vida.

Entrevista de Juan Carlos Romero

Foto d’Oleg Dou