AMOR D'ÀNEC

Claire Welles

Every duck needs an elephant és el títol d’una de les cançons que integren l’àlbum Wife machine (2010) de Claire Welles. Només per aquest títol ja va comptar des del principi amb la meva més absoluta devoció, la qual he d’admetre que es va incrementar fins a límits abans impensables quan el vaig escoltar de principi a fi. I en volia més, molt més, descobrint finalment un disc fascinant, d’aquells que deixen en el més absolut ridícul als apòstols del res de nou sota el sol. Wife machine és tota una expansió per als sentits.

El disc obre amb Milk teeth de teclat juganer i melodia irresistible mentre expressa I don’t know what is happening to me. En canvi, jo sé que m’envaeix l’admiració cap a una compositora de Liverpool que fa de cada nota un món ple d’honestedat interior. Ràpidament un rock al més pur estil de Carl Perkins ens impedeix relaxar-nos. Es tracta de Bicycle Shed y el cos es posa a ballar fins que ella ens acaba xiuxiuejant un Thank you!

Una certa anarquia arriba amb Lost moments, una meravella que ens remet a la millor psicodèlia o als primers treballs de Frank Zappa & The Mothers of Invention. El ritme i les melodies repetitives al piano acompanyen la veu de Claire en un viatge que ens recorda moments perduts i que acaba perdent-se en el forat negre del caos sonor. Però arribem a Christmas lights amb un so molt allunyat de la seva habitual brillantor. Guitarres denses i bateries en eco amb moments a ritme de vals mentre ella crida I don’t play the game.

Les onades del mar ens xiuxiuegen que Every duck needs an elephant, una veritat com un temple. La seva instrumentació minimalista i estranya és tota una delícia com a viatge acompanyant el xiuxiueig de la Claire entre ànecs i elefants i despullant la nostra ridícula quotidianitat. I uns de corda de guitarra ens duen Walking home en un cant agredolç doncs la llar no és més que una trampa molt sovint sense remei.

Quan treu el cap a l’horitzó una Alpine cow, el so és més irònicament dolç. Un so acústic que contrasta amb temes parlats com Delicate tension, només acompanyant la seva veu amb el so ambiental d’un bar mentre lamenta trobar-se en a pretty home place where anyone wants to see my face.

Wife machine és una peça instrumental que gairebé recorda el soroll d’una rentadora i que dóna títol a un àlbum on Claire Welles demostra una gran força creativa, un mirall on pocs s’hi voldran mirar per por a tota la veritat que conté. Tot un descobriment per al somriure de ments obertes.

Text de Juan Carlos Romero

Fotos cortesia de Claire Welles