RERE EL MIRALL

The Ideal Husband

Sandrine Collard va publicar un esplèndid Je communique (Need Records, 2002) dominat per uns arranjaments elegants a base de sintetitzadors i amb els que ens convidava a jugar a un Cache cache dans le noir mentre ella exprimia els seus pensaments més profunds. A la producció, Dan Lacksman, membre d’un dels grups fonamentals de l’electrònica europea, els belgues Télex. Fent els cors a la cançó que tancava el disc, Le trio des petits mots, Barbara Boulet i Françoiz Breut, de qui es bona amiga des de fa anys. Sandrine va composar el disc sencer a casa seva amb el seu PC i se’l va entregar a Lacksman pràcticament acabat. La seva veu és irresistiblement sensual i sembla no voler sortir de la seva bombolla creativa regalant-nos, des de la seva obscuritat personal, un pop electrònic lluminós. Directora dels seus propis clips, el seu bon gust estètic resulta el millor aliat per a les seves cançons. Veritablement, Le coup sensass.

Un cop abandonada la idea d’un segon àlbum en solitari, Sandrine defensa ara The Ideal Husband, materialitzant la seva obsessió per la música hawaiana i més després de la seva trobada amb la ballarina de dansa contemporània Louise Peterhorff, la veu dolça que buscava com a marit ideal. La recerca de músics i arranjadors per a les seves noves composicions va ser llarga i desesperant. Afortunadament, el músic Benjamin Clément es va creuar al seu camí i, juntament amb l’aportació del millor de l’escena musical belga, com Boris Gronenberger, Daan, Jacques Duvall i, novament, Dan Lacksman, a més de la seva gran amiga Françoiz Breut, The Ideal Husband va cobra vida definitivament. No bye no aloha (Strickly Confidential, 2008) i la seva brisa ens va arribar carregada de nocturnitat.

 Han passat gairebé vuit anys des de la publicació del teu únic disc en solitari, Je communique (2002), dominat per l’ús de sintetitzadors i unes lletres plenes de melancolia i, a voltes, molt crues. Tot i això, gaudeix d’una sonoritat deliciosa, potser buscaves compensar la profunditat dels textos amb una música més lleugera?

Sí. Diguem que en aquella època passava per un període molt complicat en la meva vida privada. Tenia, doncs, d’una banda, la necessitat d’exprimir-me profundament i anar cap a una espècie de auto paròdia que ajuda molt en els moments infeliços. D’altra banda, sempre tinc en moments així la necessitat d’afrontar la vida de la manera més positiva possible. No sóc la mena de persona que es menja el coco, ja ja ja ! Més aviat de crear un univers positiu i animat amb què guiar els sentiments.

Aquest tipus de música és molt cosmopolita, habitualment lligada al món de la nit de les grans ciutats. Malgrat això, els teus textos són molt personals. Creus que la vida a les grans ciutats pot ser massa impersonal?

La vida a les grans ciutats pot ser, efectivament, molt impersonal, però això m’agrada. Brussel·les és una ciutat de barreja on per fer-te notar cal que ho desitgis veritablement ja que aquí la gent no et molesta. En aquesta ciutat hi ha una espècie d’anonimat i positiva depressió col·lectiva que m’encanta. I ningú ho amaga!

He llegit que vas composar tot el teu primer disc a casa amb el teu PC i una de les seves cançons es titula La bulle. Vivies llavors a una bombolla?

Sí, d’alguna manera. Sóc molt d’estar-me a casa, m’agrada i, a més, puc semblar freda en aparença. No sóc gaire expressiva, no m’agrada que s’apropin gaire a mi. Hi ha una espècie de perímetre de seguretat, ha ha ha!. Per tots aquest motius, crec que hi ha sempre una bombolla al meu voltant.

Què em pots dir de la Petite maso?

Petite maso és una cançó que vaig escriure com a part del meu segon àlbum, mai publicat. Fa alguns anys, vaig decidir no continuar amb la meva carrera en solitari perquè pujar a un escenari no em convé gaire al meu caràcter. No tinc res per demostrar i sóc massa paranoica com per trobar-m’hi feliç. Allò em destroçava. Ara? Qui sap? Amb el temps potser tornaré. Però aquell segon disc ja no es publicarà perquè acabo de donar algunes de les seves cançons a una actriu flamenca, Veerle Baetens. Hem creat conjuntament un nou projecte anomenat Dallas !! Jo escric la música i ella els textos, però, de vegades, és clar, els papers s’intercanvien. Ella hi aporta una dimensió nova que li pertany. Jo adoro el paper de compositor a l’ombra.

Els sintetitzadors ens recorden la música dels anys 80 y Dan Lacksman, del grup Télex, ha contribuït en els teus dos discos. T’agrada especialment la música d’aquella època? I, evidentment, t’agrada la música del grup Télex però, quins són els teus grups favorits?

Escolto molt les sonoritats antigues como la Elo, Roxy Music, Elvis... però la meva revelació en quant a novetats són els MGMT! Els adoro.

Vas col·laborar amb Amnistia Internacional dins el projecte Pas la peine en contra de la pena de mort. Quina opinió tens de les relacions d’Europa amb països que no respecten els drets humans?

Penso que Europa no és la pitjor. I Bèlgica tampoc. Però és cert que hi ha molta hipocresia en el món i a dins de cadascun de nosaltres. No podem donar lliçons teòriques doncs, finalment, a la pràctica només pensem en el nostre petit comfort. Estic commocionada pel terratrèmol a Haití i penso que hi podríem fer molt més, jo mateixa hi podria fer molt més.

The Ideal Husband va néixer de la col·laboració amb la ballarina Louise Peterhorff. Per què vas decidir que ella era el teu “marit ideal”?

Sempre he tingut una mena d’obsessió per la música hawaiana. Em dóna una enorme pau. Jo buscava una veu dolça com la de la Louise. Volia respectar l’estil però des de una nova perspectiva, una visió belga. I m’he donat aquest plaer, realment. A més, aquest disc ha provocat coses positives. Cadascú que hi ha treballat hi guarda un record súper. Com et deia abans, m’agrada crear un univers positiu en aparença. Alguns ho han aconseguit magníficament al cinema, com ara Jacques Demy. El lapsteel de la música hawaiana dóna immediatament un sentiment de pau espiritual... És estrany.

Louise i tu, esteu enamorades de Hawai?

Sobretot enamorades de les sonoritats però és cert que tot el que hi va relacionat no està gens malament tampoc, ha ha ha... Els collarets de flors, les palmeres, el sol i el surf. Sí, som gent del nord i el necessitem de debò.

Heu tingut la col·laboració de gent il·lustre. Per exemple, Françoiz Breut que ja havia cantat en el teu primer disc, aquí ho fa a Dors juntament amb la Louise. Què busques en la veu de Françoiz?

Françoiz té una veu magnífica. Molt peculiar també. Som amigues des de fa molt de temps i ens ajudem i aconsellem mútuament. Pel que fa a la seva veu a Dors, és força màgica. És una veu celestial i tranquil·litzadora com mai se’n troben, típiques dels primers Walt Disney. Tot allò que vaig somniar.

Quina és la importància de Benjamin Clément en el resultat final?

Abans de trobar a Benjamin Clément havia contactat i fet proves amb d’altres músics però es tractava d’instruments molt específics i són pocs els músics que els toquen. Havia donat algunes referències com ara Gabby Pahinui però no em convencien les propostes. Quan Benjamin em va fer escoltar els assajos dels arranjaments per a les meves cançons em vaig quedar glaçada. Instrumentacions gravades en quatre pistes. Una meravella! Tenia la impressió que l’Elvis s’apareixeria allà mateix...Era exactament el que tenia en ment! Sense ell, hauria caigut en la desesperació...

També podem escoltar noms importants de la música belga com Daan o Jacques Duvall. Quina opinió tens de l’escena musical belga?

No hi estic gaire al cas. Escolto sobretot música vella però sé que no estic sola, ha ha ha !! És plena de músics i bandes però potser massa com per poder jutjar. Sí, Daan i Jacques Duvall tenen talent i són molt macos. Mereixen el seu èxit.

Podem llegir al vostre myspace que vols oblidar el gris. Penses que la vida és tan trista que necessitem dels somnis per a sobreviure?

Necessitem per sobre de tot crear un univers que ens faci somniar. Jo no em refugio en els somnis. No penso mai en el futur però necessito que el present sigui fantàstic. Animat, càlid i divertit. Sóc una noia del present, no planifico fàcilment perquè em neguiteja.

No bye no aloha (2008) és una joia d’aire retro i en la que podem escoltar sovint paraules com fantasia, fada, etc. Tens una visió romàntica del passat?

No crec que tingui una visió romàntica del passat, No sóc nostàlgica però és cert que adoro l’estil dels anys 50!. I la barreja que ara podem fer amb els 60, 70 i 80... És una gran riquesa ser de la nostra generació... La música, el cinema dels 50 i 60 de vegades oblidat, però no pas per mi!!!! M’inspira enormement!

The ritornello seria una molt bona cançó per a una pel·lícula com Bonnie and Clyde i tu ja has dirigit alguns vídeos i curtmetratges. Tens pensat filmar algun llarg aviat?

Mai vaig pensar que seria músic però tampoc m’hi he resistit. Tota la meva infantesa he fet música i no em divertia especialment. Jo volia fer pel·lícules però cada cop que començava a escriure tornava a fer un àlbum. I sí, he tornat ha escriure i espero poder fer un llarg amb el meu marit en els propers anys.

Us veurem a tu o a The Ideal Husband aviat a Barcelona?

És una llàstima que No bye no aloha  no s’hagi publicat a Espanya. Si fos possible, hi vindríem encantats! A més, jo hi vaig de tant en tant.

És temps de dir...bye o aloha?

Aloha!

Atemorida pels objectes en el mirall i buscant la llum de la lluna desesperadament per no rendir-se a la nit, la poesia de les seves cançons és d’una seducció sense retorn. The ritornello ens porta directament a una atmosfera del passat de vocació somniadora i, a Dors, les veus de Louise Peterhorff i Françoiz Breut ens xiuxiuegen a cau d’orella la tendresa de Sandrine: Dors, mon petit ange, auprès de toi je resterai  à chanter le temps qu’il faudra… Si sempre fos així, Sandrine…

Entrevista per Juan Carlos Romero

Foto de Lieven van Vaelen