CELS I GATS

Maria Coma

“El meu cap es ple de sons. Miri on miri, ho sento tot.  El món es fa gran i jo tinc mil orelles. No pretenc morir i fer les maletes”. Mai havia escoltat un cant a la vida i la curiositat tan bell com aquest Mil orelles que Maria Coma ens acarona delicadament en el seu primer disc en solitari, , Linòleum (Amniòtic records, 2009). Les seves notes van penetrant sigil·losament al nostre esquema quotidià i el fan enrogir cobrint-lo de cels plens de pomes sucoses i desitjos salats de vessant vibrant i juganera. En obrir les nostres finestres, podrem tornar a dibuixar el món sargint somnis antics que crèiem trencats per sempre més. El cel, el nostre, no hauria d’esperar.

Maria Coma va començar, discogràficament parlant, formant duo amb Pau Vallvé en el grup U-mä, nom sota el qual publicaren un disc homònim, U-mä (Error! Lo-Fi / u_mä, 2007). Ells mateixos descriuen la seva música com una barreja de nostàlgia, natura i com “feta a casa”, fruit de les seves pròpies experiències diàries. Defineixen el seu so com a màntric i va posar els ciments de les seves dues forces creadores, ambdues molt importants dins la música en català. Pau Vallvé l’acompanya també en aquest disc de debut en solitari, tocant la bateria i el baix i portant el procés de producció i mescla.

El present disc comença tot Dormint amb un so juganer i demanant que ningú trenqui el seu descans, tot i que la vitalitat pren aviat el protagonisme. Gat ho trenca tot perquè vol jugar amb tots nosaltres. No et quedaràs orfe, nosaltres som bones persones li canta la Maria a un gat que ha irromput a la seva vida en un joc permanent. Vida en la qual domina un Cel salat que s’anuncia amb un piano punyent. La melodia és veritablement bella. Un paper ha caigut i els altres dubten, dos papers també i els altres tremolen, l’aire ja no és tan blanc i es desmunta el decorat. Tot és fràgil doncs és efímer però és també important continuar ballant tot i els núvols negres. Maria continua duent el seu piano de la mà cap al cel salat doncs no podia ser per sempre el cel un decorat, ja us ho vaig dir que de paper no aguantaria gaire temps. I caigut el decorat Sempre és present comença amb energia inevitable com el pas del temps. Les aigües es calmen a temps de la reflexió però tornen amb força preguntant-se ara què ha passat sinó el temps?.

Ramats de pomes retorna a la imaginació com a font de vida. Allà hi ha un os formiguer que et xucla aquelles llàgrimes si plores i et fa estar molt més content. Però amagat hi ha un rellotge molt atent i una pometa despistadeta. Tot és volàtil i estimulant alhora. La vida s’escapa però també t’empeny a continuar vivint.

El disc és com un raig incessant de creativitat lírica. Mil orelles és segurament la cançó que millor resumeix l’esperit artístic de Maria Coma, cantant a la vida just en el sentit contrari en què ho fem la majoria, els qui anem reduint la nostra visió del món i amb ell la il·lusió, endinsant-nos en la resignació d’una vida gris com a model. Ella s’hi nega amb força a Placenta cantant no vull començar a morir com tothom que no en sap del tot de ser feliç. Trist i cru, però cert. Potser el seu ramat de pomes ens portarà cap a cels millors.

Text de Juan Carlos Romero

Fotos de Ibai Acevedo