LA BELLESA RERE LA MORT

Isobel Campbell & Mark Lanegan

We die and see the beauty reign. Isobel Campbell i Mark Lanegan ens xiuxiuegen un trist però sincer cant a la bellesa. Realment, una preciositat. El seu nou viatge plegats, Hawk (V2 Coop, 2010), transita per la melancolia, la ràbia per la bellesa perduda i el bell renaixement rere la mort necessària.

Isobel ha gravat el seu setè disc comptant per tercera vegada amb Mark Lanegan. La veu d’en Mark hi posa l’obscuritat que les formoses composicions de l’Isobel requereixen. Tot comença amb la mort i la recerca de la bellesa. Tan sols el qui viuen intensament saben el que perdem en morir.

You won’t let me down again és una advertència enèrgica. Els plats semblen volar i trencar-se d’un costat a l’altre. Les ruptures són sempre doloroses però no sempre ben compreses. Isobel colpeja la realitat i aconsegueix guanyar-se un nou horitzó ple d’esperança en l’últim acord de guitarra.

Les serps són un símbol de la traïció però també de sensualitat. Isobel canta sensual el tema de Townes Van Zandt Snake song al costat de l’agredolça veu d’en Mark. El so sureny ja domina llavors el disc quan arriba Come undone i el paisatge esdevé d’un romanticisme ple de núvols negres. Took my only flame, take my one desire...és el dibuix de l’amor desesperat. Els arranjaments són tan intensos com les veus del Mark i l’Isobel doncs neixen de la passió. No place to fall, un altre tema de Van Zandt, comença amb carícies acústiques i la veu d’un nou company per a l’Isobel. El jove cantant folk Willy Mason té un toc més suau però igualment profund.

L’esperit de Muddy Waters apareix en temes com Get behind me o Hawk, intens tema instrumental que revela el vertigen que representa viure apassionadament  quan es té la mort just al davant.

Quan tanquem el disc amb Lately, ens queda el sabor d’un comiat amarg. La sensació del camí sense retorn és molt dura doncs ens empeny sense remei cap al final. Però cal morir per a tornar a nèixer i les cançons d’Isobel Campbell han nascut per a continuar vivint.

Text: Juan Carlos Romero
Fotos:  Isobel Campbell