LUCIFER, MON AMOUR

Kenneth Anger

“La natura és font inesgotable de visions de la bellesa i el poeta ha de captar-les amb el seu punt de vista personal”. D’aquesta manera, Kenneth Anger feia la seva declaració de principis sobre l’art. Director de cinema incòmode i fosc, és l’encarnació del triomf artístic del cinema independent nord-americà i un clar referent en camps tan diversos com el pop art o els clips musicals.

Unes primeres passes en pel·lícules desgraciadament irrecuperables, el portaren a jugar amb foc sobre aigües impregnades d’expressionisme alemany. Tot just acabada la segona guerra mundial, la pel·lícula Fireworks (1947) és, en les seves pròpies paraules, la realització de la seva explosiva pirotècnia somniada: desitjos flamejants d’una ment llibertària ansiosa per expressar-se. Fruit del treball de només tres dies, Anger la projectà com a exemple de les possibilitats de l’escriptura automàtica com a nou llenguatge fílmic per al triomf del somni. El seu mosaic de simbolismes l’acompanyarà tota la seva carrera: nazisme, sadomasoquisme, romanticisme, pornografia, surrealisme, ocultisme i homosexualitat.  Curiosament, els pilars de la seva obra cinematogràfica acabaran per eclipsar-la.

Després de les primeres pirotècnies, vindran obres com la delicada Eaux d’artifice (1953) i l’èpica bacanal Inauguration of the pleasure dome (1954), convertint-se en una clara influència en els joves directors de la Nouvelle vague francesa com Jean-Luc Godard i François Truffaut.

Així, a partir de mitjans dels anys cincuanta i, sobre tot, durant els anys seixanta, mostrà els seu costat més ocultista, amb clares referències a Llucifer com a portador de la llum inspiradora i a l’ús del sexe i les drogues com a mitjans per accedir a estats de consciència superiors. Atrets per aquests mateixos conceptes, col·labora amb alguns dels caps visibles del rock del moment, com ara Mick Jagger i Jimmy Page, per a les bandes sonores d’algunes de les seves pel·lícules allunyant-se de la música clàssica que acompanyà els seus primers treballs.

És amb films com Scorpio rising (1963), mirada anticipadament pop sobre l’estètica motorista, Invocation of my  demon brother (1969) i Lucifer rising (1970-1980), hipnòtica i mitològica, on podem copsar el ple desenvolupament de la seva capacitat visual, fugint sempre de la narració literària a través d’una imaginació extremista nodrida de cançons pop que tant acompanyen les escenes com hi actuen de contrapunt.

Amant de mostrar el nom Lucifer tatuat al seu pit, va simular la seva pròpia mort publicant una necrològica el 1967. La seva actitud provocadora i l’edició del seu llibre Hollywood Babylon (1985), on tenyia de sordidesa la vida dels protagonistes de l’època daurada de la Meca del cine, han deixat en segon terme l’obra d’un dels directors més innovadors de la història.