Art de proa
 |
| © gerhard richter 2012 Gerhard Richter, 'Betty', 1988, huile sur toile, 102x72cm Saint-Louis Art Museum Gerhard Richter 2012 |
"Es va establir a l'altre extrem de
la gòndola i es va estirar, davant meu, amb el cap sobre el seu propi paquet
miserablement petit i no va dir res". Aquest és un extracte de la novel·la
Els rodamóns del dharma escrita per
Jack Kerouac als anys cinquanta, i s'adequa perfectament bé al meu sentiment
enfront de l'obra artística de Gerhard Richter. Me l'imagino perfectament anant
una i altra vegada fins a l'altre extrem de la nostra gòndola social, assegut
allà mateix, en el seu propi procés creatiu i sense dir res, encara caient,
deixant-nos sols davant la realitat i davant totes les preguntes que crea al
voltant de ella. No hi ha resposta sense pregunta, no hi ha èxit sense errors,
no hi ha vida sense caure, no hi ha art sense preguntes, i no hi ha pregunta
sense passió o sense por, les dues cares d'una mateixa moneda.
La proa de l'art de Gerhard Richter
prové d'un renaixement continu. L'artista alemany diu que en la seva obra no té
intenció, ni programa ni cap estil o tendència a seguir. De les concepcions abstractes
a les obres foto realistes, Gerhard Richter s'ha convertit en una de les
figures principals en el joc de la proa artística actual. La seva exposició Panorama presentada al Centre Pompidou
de París i la Tate Modern de Londres, és un recorregut al llarg del seu camí
creatiu encara viu. Cinc dècades de reflexió social, des del terror del nacionalsocialisme
a la seva obra Setembre 2005, un
quadre dels atacs terroristes contra el World Trade Center de Nova York el 2001.
I cinc dècades també de recerca artística, des de les pintures creades a partir
de fotografies en blanc i negre, tant retrats com a Helga (1965), com vistes aèries panoràmiques com a Cityscape Madrid (1968), a les pintures
borroses com a Ema (Akt auf einer Treppe)
(1966) i el seu famós Autoportrait de
1996.
Confesso la meva fascinació per aquest
viatge des del realisme a l'abstracte, com la Tante Marianne extreta de la percepció normal i portada a un nou
nivell en el qual l'existència individual i com la gent la percep es poden
veure de moltes maneres diferents i cadascuna d’elles ens porta a noves
preguntes i a unes respostes encara més clares. Al final, quan un veu la seva Kerzel / Vela (1982) i es pregunta sobre
l'existència pren consciència de la seva condició efímera, el Schädel / Crani (1983) és el nostre
destí comú, però Gerhard Richter és capaç de donar-nos una sensació més
intemporal, una escombreta de goma en la concepció normal del temps, la idea de
l'equivalència entre matèria i energia i la seva transformació eterna. La
realitat és abstracta.
Text de Juan Carlos Romero
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats