Fanal poètic
Aquells fanals fou una novel·la escrita per l’artista catalana Felícia Fuster,
intel·lectualment plena i de contingut clarament autobiogràfic. Nascuda el 7 de
febrer de 1921 al popular barri de pescadors de la Barceloneta, a Barcelona, va
créixer entre els ferros de la ferreteria naval de la seva família materna.
Serres i claus com els que forjaren la seva imaginació i que la dugueren a
crear artísticament una obra densa dins un “món petit o casa gran”, com ella va
definir el seu ambient infantil, origen de la seva soledat llibertària, sempre
oberta al mar de l’esperit. La seva ventana física es va tancar per sempre al
morir el passat 4 de març a París. Havia pintat 91 anys de recerca de la
llibertat.
De família molt
activa, va heretar del seu avi Rafael Viladecans l’afició pel dibuix. La seva
primera professora a l’escola, la senyora Teresa Calvet, va detectar el seu
interès per l’estudi i el 1932 la va fer ingressar a l’escola avantguardista
Institut de Cultura de la Dona, sobresortint en totes les assignatures. Va
destacar especialment la seva increïble perfecció en el dibuix per la qual cosa
se li va recomanar ingressar a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, cosa inusual
per a la seva edat i per la qual van haver de superar grans obstacles
administratius. Allà va estudiar pintura i diverses tècniques, tot plegat
compaginat amb les seus estudis de música a l’Acadèmia Marshall, fundada per
Enric Granados i Frank Marshall. En l’aspecte musical, destacava per la seva
brillant capacitat com a intèrpret de piano.
Felícia Fuster no
va deixar mai de donar proves de la seva enorme capacitat creativa. El 1942 es
va matricular a la Facultat de Belles Arts i durant el viatge de final
d’estudis va fundar, juntament amb d’altres companys, el grup avantguardista Los últimos el qual va donar com a únic
fruit l’exposició col·lectiva del 1947. Va ser una experiència breu, però molt
d’acord amb la seva recerca de la llibertat d’expressió, recerca que mai va
abandonar. Durant els anys cinquanta, fugint de la repressió franquista, va
iniciar el periple internacional amb exposicions a París i Nova York. París va
ser el lloc on va respirar prou com per a començar de zero. Va compaginar les
tasques de gestió en agències publicitàries amb el seu treball artístic fins el
1981, quan la seva situació econòmica li va permetre per fi dedicar-se
plenament a la creació. “De vegades, la vida t’envia una bufera que et deixa
fora del camí; i així em va passar a mi, el vent em va treure del camí que
portava i em va apartar de tot”. I la poesia i la pintura van se, des de
llavors, el seu únic motor.
El seu nou impuls
es va materialitzar el 1983 en el poemari Una
cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Ple de melancolia i del sabor
d’aquella Barceloneta de la seva infantesa, tant en els aromes com en la
fonètica d’un català preciós com havia estat durant els anys vint, eclèctica,
fora de tot moviment, l’obra se’ns mostra esplèndida. Li seguiren Aquelles cordes del vent i I encara, tot sense abandonar la seva
faceta pictòrica. Va definir un estil abstracte propi sota el nom de Plurivisió, mitjançant un dispositiu
mecànic que ella mateixa va crear i que et permetia veure la seva obra des
d’angles diversos, portant-te a interpretacions diverses.
Els seus viatges a
orient, especialment al Japó i la Xina, li despertaren una fascinació per la
seva cultura que la dugueren a publicar una antologia dels haikus de la poesia contemporània japonesa i a escriure un llibre
fortament influenciat per ella i que es va publicar el 2001 sota el títol Postals no escrites. L’amant de la
sortida del sol ens portà la llum des d’angles tan diversos que necessitarem
tota una vida molt intensa per a descobrir-los.
FELÍCIA FUSTER: UNA RETROSPECTIVA. Clica aquí
Text de Juan Carlos Romero