Interiors
"We want more than a mere photograph of nature. We do not want to paint pretty pictures to be hung on drawing-room walls. We want to create, or at least lay the foundations of, an art that gives something to humanity. An art that arrests and engages. An art created of one's innermost heart." Edvard Munch, nascut a Løten,
Noruega, el 12 de desembre de 1863, d’aquesta manera la seva
visió de la necessitat humana per l’art, més enllà de la mera representació.
L’art com a crit de l’esperit.
El seu retorn a Noruega,
el 1909, va estar marcat per terribles crisis nervioses en ple ascens del seu
èxit. No abandona els seus nombrosos viatges a Alemanya i Dinamarca, però
decideix retirar-se durant un temps el 1918 per a descansar. Anys més tard, una
malaltia als ulls l’impedeixen continuar treballant. La posterior invasió nazi
i la guerra van ser anys molt durs per a ell, etiquetat d’artista degenerat pel
règim alemany. Malgrat tot, arriba a exposar a Nova York el 1942, assolint el
reconeixement mundial. Finalment, el 1944 mor, envoltat únicament per la
soledat que tant l’havia turmentat, la força que pinzellada a pinzellada havia
solcat cadascun dels seus quadres, la corba que pendent d’un fi fil vital temia
trencar-se enmig del desànim. El crit de la por que tots portem a dins.
Recorrent mentalment la seva obra, em ve al cap la
cançó Cirrus Minor del grup britànic Pink Floyd. Composada per Roger
Waters com a part de la banda sonora de la pel·lícula More dirigida per Barbet Schroeder el 1969 sobre
les drogues i la llibertat sexual. La cançó acaba amb el vers “Saw
a crater in the sun, a thousand miles of moonlight later”. El
cràter de l’explosió de gestos i colors de Much en entorns nevats, en soledats
envoltades de gèlides mirades desitjant beure una mica de la única llum que
banya les seves vides, el descens de la lluna sobre el gel escandinau.
Fill de doctor, va tenir una infantesa marcada per
la tràgica mort de la seva mare i la seva germana, víctimes de la tuberculosi.
Poc després moriria el seu pare, una persona de forta obsessió religiosa. El
desequilibri que el mateix Munch veia com a font del seu talent, va estar
present fortament a la seva vida familiar. Ja iniciat el camí artístic, els
seus freqüents viatges a París li permeteren conèixer les tendències del
moment. Paul Gauguin el va seduir especialment així como els moviments
impressionista i postimpressionista. Les seves primeres obres causaren estupor
per la seva temàtica, així com per un estil molt personal, fruit de les seves
tragèdies personal, l’alcoholisme, la seva difícil vida amorosa i els nombrosos
viatges. La noia malalta, Pubertat, El vampir o El crit el porten
a convertir-se en un pintor molt popular a Noruega, amb un públic realment
entusiasta. Els temes socials, les pors interiors, deixen una obra plena
d’ansietat, com tement perdre tot allò vital, tement el dolor de l’existència.
El 1892 es va
traslladar a Alemanya, on hi va viure molts anys. Precisament en aquest període
pinta El crit , probablement la seva
obra més coneguda i la que millor resumeix la seva ansietat personal. El
silenci de la pintura es fa dolor material, un crit que pot sentir-se
físicament, un dolor palpable, una desesperança tangent, corba, ondulant, el
pèndul universal. Els anys de malalties i addiccions continuen, així com
l’extensió del seu art, col·laborant en els decorats d’importants obres
teatrals.
Text de Juan Carlos Romero
Edvard Munch autorretrat cortesia del Centre Pompidou de Paris
Tots els drets reservats