Tot, per exemple
Vitalitat.
El swing és una espècie de celebració de la vida.
La
primera vegada que vaig veure Jeanne Balibar en escena va ser a la pel·lícula Fin août, début septembre (1999)
interpretant a Jenny dirigida per Olivier Assayas, paper pel qual va ser
guardonada al Festival de Sant Sebastià. La seva subtilesa dramàtica al costat
d'una enorme vis còmica i força expressiva l'han portat a treballar amb molts
dels grans noms del nostre cinema contemporani. Va ser precisament a Va savoir (2001) dirigida per Jacques
Rivette, la segona ocasió en què vaig gaudir del seu talent. I al costat dels
seus treballs amb Rivette i Assayas es troben d’altres amb Raoul Ruiz, Mathieu
Almaric, Michael Winterbottom, i Pedro Costa, de qui presenta la seva darrera Ne change rien amb què documenta la col·laboració
musical de Balibar amb el guitarrista francès Rodolphe Burger. Jeanne Balibar
gaudeix d'un gran talent que es trasllada al món de la dansa, la música i el
teatre, a més del cinema on ara s'estrena com a directora amb un treball gens convencional.
De títol Par exemple, Electre escrit
i dirigit al costat de Pierre Léon, a més de formar ambdós part de l'elenc d’actors,
es tracta d'un treball d'absoluta llibertat creativa, un exercici de celebració
del fet artístic, però alhora de reivindicació de la cultura, des de l’essència,
i de la lluita contra el convencionalisme i la injustícia social. Aprofitant
l'ocasió de la seva presentació a L'Alternativa 2012 a Barcelona, vaig tenir el
plaer de conversar amb ella sobre les seves darreres pel·lícules, la seva
carrera musical i la seva visió dels temps actuals.
Par exemple, Electre
és la teva primera pel·lícula com a directora. Hi comparteixes els treballs de
direcció, guió i interpretació amb Pierre Léon, a més de comptar amb d’altres
actors com Emmanuelle Béart. Què ha estat el més complex de tot el procés?
En realitat no ha estat
gens complicat. Ho vam anar fent tot una mica a l'atzar, a poc a poc. Al
principi jo vaig treballar sola la part del text d'Electra a la vora del mar.
Després vaig començar a trobar-me amb gent per finançar el projecte i tot va
ser molt divertit, les discussions que vam tenir les vaig trobar veritablement
còmiques. Així que vaig començar a enregistrar a la gent amb la qual em
trobava. Després vaig crear l'escenari de la part que transcorre a París, la
qual cosa no va ser res complicat, i li vaig demanar a Pierre Léon que la
treballés amb mi. A París tot va transcórrer sense complicacions, de fet ens
divertírem molt. Després el muntatge va ser molt senzill, així que res ha estat
complex, de fet.
Per
què vas escollir el personatge d'Electra?
En primer lloc perquè
m'encanta aquest personatge ja que el trobo molt interessant i paradoxal. Un
personatge que lluita contra la injustícia, la corrupció, contra els abusos de
poder, però a la vegada podríem dir que malfactor, doncs organitza morts, i
aquesta contradicció m'interessa. A més també m'agradava la idea de tornar al
teatre grec, a l'origen de la representació.
És
fàcil establir una relació entre aquest mite de la Grècia clàssica i la
situació social de la Grècia actual. Com veus la pèrdua de drets socials que
estem vivint?
Actualment la veig amb
un gran pessimisme, a Europa en tot cas. Estem segrestats per instàncies
supranacionals que expliquen faules econòmiques i que obliguen a les instàncies
polítiques nacionals a afeblir-se en detriment dels drets dels ciutadans i de
tot el que la civilització europea ha construït. Al cap i a la fi Europa és
l'únic lloc del món on hi ha una civilització de la solidaritat construïda
després de la Segona Guerra Mundial la qual va ser la conseqüència tràgica de
la crisi de 1929. Crec que tot això és gravíssim i molt, molt perillós, i
m'inquieta molt pensar en com pot acabar. D'altra banda, la situació de
catàstrofe social i política s’ha donat diverses vegades al llarg la història i
crec que els ciutadans estem obligats a no deprimir-nos completament perquè
llavors serà terrible. No podem viure els pròxims anys a la desesperació. La
vida és massa curta.
El
format de la pel·lícula és molt interessant perquè hi ha un joc entre realitat
i ficció que s'alimenta d'una creació molt lliure. On és la línia que separa la
realitat de la ficció a la pel·lícula?
No ho sé. Crec que es
podria considerar una pel·lícula completament de ficció, en realitat. Perquè
els moments de teatre són molt ficticis i els d'elaboració de l'obra han estat
també interpretats des de la ficció, en certa manera. Potser és més aviat una
al·legoria de la situació social actual.
També
presentes la darrera pel·lícula de Pedro Costa que porta per títol Ne change rien sobre la teva col·laboració
musical amb Rodolphe Burger. En utilitzar la tècnica documental, podem dir que
mostra la realitat?
No, és veritat que
Pedro Costa utilitza la tècnica del documental per a realitzar la pel·lícula
però a la vegada crec que és una ficció perquè ha restringit moltes coses de la
realitat per fabricar aquesta història que és una mica com una pel·lícula de
cinema negre, com si fóssim fugitius a la nit, la qual cosa em fa pensar en
They live by night de Nicholas Ray. A més ell ha pres molts moments de
dificultat en el procés de creació, moments de repetició, la qual cosa fabrica
una ficció perquè a la realitat hi ha molts moments que són totalment diferents
als mostrats.
Llavors,
mai hi ha realitat en el cinema?
Sí, jo crec que hi ha
molta realitat en el cinema. Hi ha la realitat de cor i del rostre, i del sentiment
que passa per aquest cor i aquest rostre. I també hi ha la realitat material
del món, quan algú posa una càmera en algun lloc ho fa en un món material,
excepte si és en un estudi amb un decorat, però tot i així hi ha la realitat
del cor. Així doncs crec que al cinema hi ha la realitat material, finalment,
la de l'espai concret en què vivim, i una realitat material de la materialitat
dels éssers humans. Però aquesta realitat en les pel·lícules que m'agraden
sempre arriba a través d'una faula, d'una ficció. Encara que un documental en
aparença sempre és el més realista sempre hi ha una certa mirada, i això és el
cinema, és la mirada d’algú sobre el món, una mirada que algú aborda a través
d'una narració.
Per
quin motiu creus que Pedro Costa va triar el títol Ne change rien?
És el títol d'una de
les meves cançons en què utilitzo un sampler de les “Histoires du cinéma” de
Godard que diu "Cal que res canviï perquè tot sigui diferent" la qual
és una variació d'una frase de Goethe que s'esmenta en una pel·lícula de
Visconti "Cal que tot canviï per a què tot segueixi igual". Crec que
apareix en una altra pel·lícula, de Bresson potser, però no ho recordo. La
variació de Godard "Cal que res canviï perquè tot sigui diferent" és
una declaració ètica, de l'obstinació per voler portar un discurs
revolucionari. Per part de Pedro és una declaració d'amor, almenys jo sempre ho
he comprès així, però ell és massa tímid com per admetre-ho.
La
pel·lícula ens mostra la teva faceta musical durant la creació del que va
esdevenir el teu segon àlbum Slalom dame.
A què es deu el títol del disc?
Dama perquè volia fer
un disc femení i l’eslàlom és perquè em moc d'un lloc a un altre, de dreta a esquerra.
Hi
cantes cançons pròpies i de molts compositors.
Sí, és una altra de les
raons per les quals dir-li eslàlom, perquè recorro a diferents autors.
Al
disc hi col·laboren Rodolphe Burger i autors com Dominique A. Tu a més has
col·laborat al darrer disc de Katerine. Com veus l'escena musical francesa
actualment?
Doncs la veritat és que
l'escena musical de França no m'interessa gaire.
Això vol dir que no és gaire bona?
No ho sé pas. De la cançó en francès, a excepció de Katerine, que és l'únic que trobo veritablement interessant, no m’interessa ningú, i de l'escena rock francesa en anglès m'agraden Phoenix, Air ... però escolto molt més la música que fan els anglesos i els americans.
Això vol dir que no és gaire bona?
No ho sé pas. De la cançó en francès, a excepció de Katerine, que és l'únic que trobo veritablement interessant, no m’interessa ningú, i de l'escena rock francesa en anglès m'agraden Phoenix, Air ... però escolto molt més la música que fan els anglesos i els americans.
Ets
ballarina, actriu, cantant ... totes són experiències en viu. Què t'aporta
l'actuació davant del públic?
És el fet d'estar amb
el públic, és un sentiment increïblement extraordinari, és una droga. És una
experiència de comunió amb un nombre de persones, major o menor. Però sigui
quin sigui el nombre, siguin sales petites o grans, sempre és una experiència
extraordinària de relació amb els altres.
He
llegit algunes referències a Baudelaire en alguns moments de la teva carrera.
És un referent artístic?
No són gaires les
ocasions en què m'he referit a la seva obra però sí, Baudelaire és molt
important a la meva vida com a gran poeta clàssic i alhora de gran insubmissió.
És aquesta barreja de classicisme i insurrecció allò que em plau.
I
què és el Swing cafè?
És un disc per a nens
en el qual recito un text que narra la història del jazz d'una manera més
propera per al públic infantil.
El
disc inclou temes clàssics del jazz que van de Duke Ellington a Carmen Miranda.
M'encanta el moment quan dius le swing
c'est moi.
Sí? De debó?
Sí,
i em pregunto, què és el swing per a Jeanne Balibar?
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Jeanne Balibar website www.myspace.com/jeannebalibar
Foto cortesia de L'Alternativa Festival de Cinema Independent de Barcelona
Tots els drets reservats