NOCTURN DEL VI

José María Nunes

L'Alternativa 2010

Festival de Cinema Independent de Barcelona

“Ahora es siempre, el siempre de antes y de después, sin relojes ni calendarios. La existencia es la realidad, la verdad es la vida. Esto es más o menos el arte”. És un fragment de discurs de José María Nunes a la Segona Trobada Mundial de les Arts a València el 2002. Cineasta excèntric, tenia la imatge com a principal llenguatge doncs dubtava de la seva capacitat d’expressió amb la paraula, la qual cosa el portava a discursos llargs i titubejants. Les seves idees eren un raig incessant, com el seu cinema. Va morir el 23 de mars de 2010 tot just després de l’estrena de la seva darrera pel·lícula, Res pública (2009), i L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, li va dedicar un homenatge molt especial amb la projecció del seu treball Noche de vino tinto (1966) i el documental de Sílvia Subirós La edad del sol (2009) sobre el rodatge de l’anteriorment esmentada Res pública.

Nascut el 1930 a Faro, Portugal, es va traslladar als dotze anys a Espanya. Primer a Sevilla i més tard a Barcelona on va viure a una barraca amb la seva família durant els primers anys. S’inicià en el món del cinema a través de la figuració i més tard treballant de script. Posteriorment, van arribar els treballs com a guionista i ajudant de direcció fins que finalment dirigeix Mañana… (1957), en les seves paraules “la salida que buscan para engañarse a sí mismos quienes sienten la impotencia, la cobardía de afrontar cara a cara su circunstancia en la vida”. Tot un veritable avançament de la Nouvelle Vague francesa a una Espanya dominada pel franquisme si bé la pel·lícula es va treballar de mala manera i no va acabar de funcionar. Això sí, va sembrar la llavor de l’anomenada Escola de Barcelona amb noms com Jordà, Aranda, Suárez, Camino o Portabella. Segons Nunes, l’Escola de Barcelona representa l’únic cinema veritablement innovador fet a Espanya.

La seva carrera va destacar clarament amb la pel·lícula Noche de vino tinto (1966), una nit on dues soledats es troben i decideixen recórrer tots els bars de Barcelona a la recerca del cel de vi negre que acaba en un matí gris i sense esperança. Després va començar a experimentar amb el rodatge sense guió previ la qual cosa era impossible de portar a terme en una Espanya dominada per la censura. Així va decidir-se, a finals dels anys seixanta, pel seu trasllat a París. La llibertat va ser sempre el seu camí i quan va tornar ho va fer amb ella i per ella.

La seva darrera pel·lícula, Res pública, és una nova reflexió sobre l’existència com a fet individual. Segons Nunes, cada individu pot decidir si viure o morir en qualsevol moment. Un cop viva, una persona pot decidir la seva llibertat i, per tant, la seva mort. El protagonista és un rebel perseguidor d’una llibertat que admet haver aconseguit només a través de l’amor a algunes dones o de la ironia i un subtil sentit de l’humor. Tota una filosofia, com el seu cant A la soledad (2007) on Nunes busca l’edat del sol com el punt més remot de la intel·ligència . La seva recerca va ser la seva vida.

Text de Juan Carlos Romero

Foto de Sílvia Subirós