INCREPACIÓN DANZA
XX
 |
| © Klaus Hadner |
Del segle XX, fa vint anys. Increpación Danza és el nom d'un somni nascut de les ments de Monste Sánchez i Ramón Báez. Ells volien renovar el llenguatge del ball flamenc bevent de la dansa contemporània com a font d'inspiració. Era 1993, el món s'havia vist commocionat per la música grunge, la cortina de ferro havia mort feia quatre anys i no en quedaba cap rastre. Nou món, noves ments, nous esperits i una nova forma, doncs, d'experimentar el llenguatge flamenc.
En 2013 Montse Sánchez i Ramón Báez han decidit mirar cap enrere per veure si són el que van somiar. XX és el resultat d'aquest exercici de memòria i l'anàlisi de l'obra d'una companyia de dansa sempre ballada en femení, no tenint en compte l'absència d'un bailaor mascle. El nou projecte conté extractes de tota la trajectòria de la companyia, però sobretot és una porta oberta a les noves maneres a explorar en el seu nou caminar. La música, com sempre, inclou obres dels grans mestres del flamenc com Camarón de la Isla i compositors profundament influenciats pel flamenc com els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados. Els ballarins Vanesa Domínguez, Ruth García, Marisa Güimil, Cristina Casanova i Montse Selma ens ofereixen un rendiment perfecte ple de sensibilitat i un magnífic feeling amb el duende flamenc que dóna lloc a una creació bella i profundament honesta.
Text de Juan Carlos Romero
Increpación Danza website www.increpacion.com
Foto de Klaus Hadner
Courtesia del Festival Grec de Barcelona
Tots els drets reservats
JIŘI BARTA
Bufant a la ment
La pel·lícula Krysař
Text de Juan Carlos Romero
Imatge és un fotograma del film Krysař de Jiří Barta
Tots els drets reservats
La pel·lícula Krysař
"Bufa vent bufa allà on vagis. Posa't l'abric, duu-me lluny", un cop va cantar Tom Waits. Era el 1987 i la cançó apareix en l'àlbum Franks wild years: Un Operachi Romantico in Two Acts, composta principalment amb la seva dona Kathleen Brennan per a una obra de teatre del mateix nom. Curiosament, la combinació del vent i el so em fa pensar en la meravellosa pel·lícula d'animació Krysař dirigida per Jiří Barta i estrenada només un any abans, el 1986. Krysař significa "El caçador de rates", i és una adaptació de Rattenfänger von Hameln, un conte de fades alemany medieval conegut a la resta d'Europa com el flautista d'Hamelin. La història original es refereix a un flautista, vestit amb roba multicolor, portant als nens lluny de la ciutat per no tornar, però al segle XVI la faula es va ampliar amb la història de les rates. L'adaptació creada per Jiří Barta és més fosca i s'elimina la història dels nens per incloure una escena final diferent i més severa.
Aleshores Krysař va ser un dels més ambiciosos projectes d'animació de la Txecoslovàquia dels anys vuitanta i la direcció artística va estar profundament influenciada per l'expressionisme alemany. En veure aquesta pel·lícula les imatges icòniques de films com Nosferatu de Morneau o Das Cabinet des Dr Caligari de Robert Wiene ens vénen a la ment donant-li encara més força a l'obra de Jiří Barta. L'escena d'obertura consisteix en un mecanisme industrial que inicia la seva posada en marxa mentre surt el sol. Hamelin és una ciutat de gent corrupta, on tot està perdut i els diners i la posició social són la principal prioritat. És obvi que hi ha una crítica al capitalisme que podria explicar el canvi del final de la història. Però la revisió més fosca de la història medieval no és la característica principal de la pel·lícula. Els titelles i el conjunt, dissenyats per Jiří Barta i fortament inspirats per l’obra de l’escultor català Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, són magnífics i creen la impressió que les rates estan més vius que els propis éssers humans que fins i tot parlen un idioma fictici. El resultat és una experiència meravellosa que revela l'enorme talent en tècniques d'animació a l'altra banda del teló d'acer. Temps de la guerra freda però també de mestres de la creativitat. El flautista de Jiří Barta n’és una de les millors proves.
Text de Juan Carlos Romero
Imatge és un fotograma del film Krysař de Jiří Barta
Tots els drets reservats
ULLA WIGGEN
Una sortida exigent
 |
| Ulla Wiggen, 2013 Foto: Åsa Lundén/Moderna Museet |
El moment al Moderna Museet d'Estocolm ha arribat per a l'artista sueca Ulla Wiggen. L'actual exposició titulada Moment és una selecció del seu treball al voltant del tema de la màquina, el pop, el minimalisme, el nou objectivisme i el foto-realisme, sempre amb una actitud d'idiosincràsia que dóna a la seva obra un aire intemporal. Les pintures exposades són principalment dels anys seixanta i principis dels setanta amb títols com Remote Control Unit, Magnetic Memory, i Electronic Resistance, noms que poden semblar un retrat dels temps actuals.
Ulla Wiggen va néixer a Estocolm el 1942. Durant el período 1964-1969, va realitzar només unes 30 pintures, la majoria de les quals representen l'interior de diversos dispositius electrònics. De fet, va començar els seus estudis a l'Institut Reial d'Art a Estocolm el 1967 i la seva primera exposició va ser el 1968 a la Galleri Prisma i va participar en Cybernetic Serendipity: La informàtica i les Arts a l'ICA de Londres el mateix any. Alhora, Ulla Wiggen participar en Fylkingen, una associació per a la nova música i el multimèdia. Diferents formes d'experimentació de les noves tecnologies per tal d'estar més ben connectada amb la nova era, quelcom present plenament en aquests moments a la vida diària. Però, fins i tot llavors, ella va aconseguir aprofundir realment en el món de les màquines. Sembla sempre buscar comprendre la relació entre els éssers humans i les màquines, sense utilitzar la tecnologia observada en les seves obres. El seu treball és una simple observació d'ella, encara que un sempre té la sensació d'una mena de conversió de l’interior de les màquines en quelcom de més entranyable, més a prop de les nostres necessitats humanes. Al final, els seus treballs poden ser vistos com bells tapissos o fins i tot meravelloses obres abstractes que converteixen l’obra d'Ulla Wiggen en alguna cosa igualment a prop de la tradició i l'avantguarda.
Ulla Wiggen | Moment. Exposició aquí
Text de Juan Carlos Romero
Ulle Wiggen website www.ullawiggen.com
Foto 1 by Åsa Lundén/Moderna Museet
Imatge 2 fotograma del vídeo Om Ulla Wiggen del Moderna Museet
Imatge 2 fotograma del vídeo Om Ulla Wiggen del Moderna Museet
Tots els drets reservats
ADI SAPPIR
A les seves mans
L'insomni és definitivament un mar de colors, com el títol que tanca el seu darrer disc. La compositora, cel·lista i cantant israeliana Adi Sappir ha creat un tapís profund i bell de sons en un àlbum que desperta la nostra ment.
Adi Sappir va rebre lliçons de dos dels principals violoncel·listes d'Israel: Dr David Sella - un ex membre de la facultat de música de la Universitat de Nova York, i Emanuel Gruber - violoncel·lista principal de l'Orquestra de Cambra d'Israel. També va estudiar un postgrau a la Facultat de Musicologia de la Universitat de Bar-Ilan, Tel Aviv. Es va traslladar a Melbourne, Austràlia, el 2001 i des d'aleshores ha participat en diferents projectes, mentre desenvolupava el seu propi so el qual ella mateixa defineix com una creació fruit de la trobada entre orient i occident. Ha tocat en grups de cambra barrocs i amb el pianista de R & B Andy Cowan. El 2003 va formar The Mercurials, juntament amb el guitarrista i cantant Marc Ferrie i el guitarrista Andrew Pendlebury. El 2011 va llançar el seu segon àlbum en solitari titulat Insomnia, gravat i mesclat per Neil Kelly. Ella descriu el seu procés de composició com escriure cançons amb un violoncel en les seves mans en un estil íntim, líric i amb totes les seves influències culturals i de la música clàssica, incloent en les seves composicions cançons en anglès i hebreu.
Insomnia és la cançó del títol de l'àlbum. Ens explica que la cançó va arribar a ella quan la seva nena no podia agafar la son, i ara és la nostra ment la que estarà desperta per sempre. El seu so ens acaricia d'una manera tan íntima que ens fa desitjar perdre'ns en ell. A continuació, un violoncel més greu sona On a verge of a change, però la llum de l'esperança segueix aquí. Com ella canta "és el misteri de l'alegria", probablement la millor manera de descriure la seva creativitat. Adi Sapir ens omple de significat, ens mostra la bellesa de les ombres i a nedar al mar de colors. Si us plau, Adi, segueix endavant.
Text de Juan Carlos Romero
Adi Sappir website www.adisappir.com.au
Foto cortesia d'Adi Sappir
Tots els drets reservats
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)