ÁNGELES BLANCAS

Quan el temps no existeix



Vec Makropulos / La Fenice-Venezia. Foto de William Corró






Són les cinc de la tarda d'una primavera radiant a Barcelona. Em dirigeixo a un cafè de la plaça Francesc Macià per entrevistar la soprano Ángeles Blancas. El record de la primera vegada que vaig gaudir del seu art en directe em ronda contínuament aquests dies. Va ser al Gran Teatre del Liceu interpretant a Donna Anna a l'òpera Don Giovanni de Mozart sota la producció del sempre brillant Calixto Bieito. Més tard seria en el concert Me llaman la primorosa on va repassar algunes peces del món de la sarsuela al Palau de la Música. Barcelona, ​​Madrid, Londres, Venècia, Buenos Aires, Nova York ... la seva carrera internacional dibuixa un camí present i futur profund, apassionat i amb una voluntat cada vegada més contemporània i arriscada. El seu recent i extraordinari èxit de públic a la Fenice de Venècia interpretant a Emilia Marty en l'òpera Vec Makropulos de Leoš Janáček amb la direcció escènica de Robert Carsen i la musical de Gabriele Ferro, ha anat acompanyat d'un llarg aplaudiment al seu talent per part de la crítica. Va debutar en un concert amb Plácido Domingo i ha estat elogiada per directors d'escena com el mateix Bieito i d'orquestra com Nello Santi o Marco Armiliato. Amant de la interpretació i la creativitat, es mostra lliure, sense por a expressar els seus pensaments, els seus somnis i els seus afanys en lluitar per una manera d'entendre la vida alimentada en la passió, un regal meravellós, com ho és gaudir del seu talent i de la seva conversa.

Quins són els teus àngels?

Els meus grans amics. Tinc grans amics.

I seguint amb el teu nom, què representa el blanc per a tu?

Neteja, puresa. Però també és absència, absència de color. Potser una porta oberta a la imaginació.

Els teus pares eren músics.

Cantants d'òpera els dos.

I de petita com vas viure la música?

Com una cosa molt natural. Com una professió viscuda amb molta passió i que cal treballar molt. Viscuda amb molta veritat.

Sents la música com una part de tu o com un mitjà d'expressió?

Les dues coses. Tinc els meus hobbies que són la pintura i l'escultura. Però la música, la veu, la unió de veu i interpretació, s'han convertit en el meu mitjà de transmissió. Amb elles puc explicar històries que és l'important per a mi.

La música és llavors amb el que et sents més lliure?

Amb la interpretació a l'escenari. La música és el vehicle. Tinc la sort de poder expressar les coses amb una poesia diferent cada vegada.

L'última obra que has representat és Vec Makropulos de Leoš Janáček la qual era originalment una obra de teatre.

Sí, escrita per Karel Čapek a principis del segle XX. Janáček va compondre la música i escriure el llibret sent molt fidel a l'obra de teatre original.

Les seves característiques teatrals t'han permès compaginar les teves facetes d'intèrpret i cantant.

Sí Aquesta és la sort del repertori del segle XX especialment en els anys cinquanta i seixanta, en què hi ha una gran compenetració entre el text dramatúrgic i la música.

Alguna vegada t'has plantejat desenvolupar la teva faceta d'actriu?

En certa manera ho sóc. Jo seguiré en la música fins que em cansi de caminar per aquests mons de déu. M'agradaria tenir alguna experiència com a actriu de prosa i amb algun director d'escena n'he parlat. No sé si es concretarà però és un món totalment diferent.

Em comentaves que també treballes la pintura i l'escultura. Què t'aporten?
Em donen llibertat perquè sóc jo mateixa. Jo decideixo els meus límits o no. En l'òpera tinc el director d'escena i el director d'orquestra, és una construcció molt gran amb una gran sinergia que et limita per un costat o altre. En la pintura i en l'escultura no és així.

Makropulos s'ha representat a la Fenice de Venècia sent un gran èxit de crítica la qual ha lloat especialment teu treball.

Sí, però és la feina de tots perquè és una gran companyia sobre l'escenari, cosa que no es dóna sempre, tant els actors com els músics i cantants eren molt bons. I llavors es creix, no ets tu sol. Jo interpreto a Emilia Marty que és la protagonista però necessites de tots perquè tu els dones a ells i ells a tu. Aquesta és la raó de l'èxit. I a més amb el meu amic Enric Martínez-Castignani com a company d'escena. Dos espanyols a Itàlia ha estat molt divertit!

Portes vint anys en escena, quin és el teu balanç?

Doncs la vida mateixa. Plena de coses magnífiques, tremendes, de dolor i alegria. Il·lusió no estúpida, il·lusió intel·ligent per la vida, il·lusió de cerca. Un cor actiu, que camina, que s'equivoca i es recupera. Això és la vida. Són vint anys en un dia, com si no haguessin passat. Anys d'una gran evolució i segueixo aquí al peu del canó, malgrat ... però és que tot és així.

I hi ha hagut molts malgrat?

Sí, és clar, i n'hi ha. Això no és un camí de roses. El cantant d'òpera no és una professió divina sinó molt humana, molt mundana, gairebé infernal. Però amb instants en l'escenari que són impagables.

Però des del punt de vista del públic si es té aquesta visió divina dels cantants d'òpera, la figura de la diva.

Sí. I n'hi ha. Però crec que està una mica passat de moda.
Ara potser es porta més una estètica propera a la música pop.
Sí, té aquest punt mediàtic. I rere aquesta estètica cal veure si hi ha de veritat una substància artística autèntica. Però allò mediàtic és el que mou el món en general.

L'art està massa al servei del mercat?

Sí, l'artista avui dia és molt conformista. Jo donaria molta més canya i tenim camp per donar-la. L'artista hauria de portar aquesta torxa. No sé si el problema és sobreviure però en aquest món la cultura està a uns nivells molt baixos encara que d'altra banda hi ha artistes conceptuals que creen autèntiques meravelles, per tant és una situació molt dispar.

I ets optimista respecte a l'evolució del món de l'art?

Caldria parlar de moltes coses. Sóc sempre optimista respecte a l'art perquè evoluciona, absorbeix, rebutja, és una cosa simbiòtica que pot desaparèixer i després tornar a créixer. Forma part absolutament íntegra de l'ésser humà. Estem vivint una època sociopolítica tremenda i crec en l'art. Hi ha un substrat d'enormes talents i en ells crec, però la política està aquí pressionant amb els seus gustos i les seves qualitats i els seus trets, la qual cosa és moltes vegades mediocre, mancat d'imaginació, d'iniciativa, de tensió, amb por a equivocar-se. Penso constantment en l'art a principis del segle vint quan hi havia aquesta comunicació entre artistes, filòsofs ... Avui dia és diferent, però hi són, més a l'ombra, treballant d'una manera més íntima. Cal moure a la gent i per això cal fer sortir l'art al carrer. El públic necessita d'això.

Emilia Marty reuneix dos temes que podrien estar escrits per a aquests temps: l'eterna joventut i les manipulacions humanes. No obstant això és una obra que no representa molt.

És una obra molt complicada. Calen artistes molt preparats i a més també va per modes. Ara l'estan reprenent grans directors d'escena i es comença a representar més. Té una música meravellosa i és de gran interès pel seu missatge, la importància que té la vida donat que és curta, valuosa i intensa, i no obstant això la gent la deixa passar d'una manera beneita com si fos un got d'aigua. En tot costat pessimista hi ha una cara de la moneda i cal saber donar-li la volta per treure’n força. Avui en dia més que mai. És cert que al carrer i a la televisió hi ha coses horribles i amb molta audiència. Però també molt de públic va omplir les cinc sessions de Makropulos. Aquesta és la prova de que si es planteja alguna cosa interessant al públic, sigui de la condició que sigui, la gent pensa i se sorprèn. Així que hi ha esperança.

La primera vegada que et vaig veure en directe va ser al Liceu representant Don Giovanni de Mozart en una producció de Calixto Bieito molt arriscada. En escollir les produccions t'interessa més la direcció escènica o la musical?

L’escènica perquè és la meva força. No és que la música no ho sigui però necessito que la direcció escènica estigui a l'altura del que jo sento en el meu cap i que sigui potent. Potència, realitat. Perquè la música està escrita a la partitura i quan més fons ets en l'observança de la música, millor. I si cal crear una dicotomia expressiva, millor. Calixto és una persona molt intel·ligent, de gran sentit de l'humor, molt potent, molt afectuós i molt respectuós amb els seus artistes, diguin el que diguin. Ell és la canya i sabia entendre si tu estaves preparat per fer certes coses o no. Era meravellosa la puresa del cant de Mozart amb aquesta força escènica i aquesta demacració fins i tot física, ja estaves completament destruïda a l'escenari.

Creus que el públic de l'òpera en general està preparat per a propostes escèniques innovadores?

Doncs hi ha qui si i hi ha qui no. Hi ha de tot com a la vida mateixa.

Hi ha molt de purisme en el món de l'òpera?

Sí, és clar. Que les coses han de ser d'una determinada manera, però això no és així. Sempre dic que jo puc sortir vestida d'època però la meva interpretació és moderna. No vaig a quedar-me com una estàtua emetent sons. Això no sóc jo. És cert que hi ha coses que efectivament estan fora de mare perquè canvien el sentit de la dramatúrgia. Al cap i a la fi sempre parlem d'amor, venjança ... sempre són les mateixes emocions amb cares diferents.

Albert Boadella acaba d'estrenar l'obra El pimiento Verdi segons confessa basada en què el públic de l'òpera pot dividir-se entre seguidors de Wagner i seguidors de Verdi. Si haguessis de definir-te amb un d’ells, quin seria?

A Wagner no l’he tocat mai. Jo crec que sóc més de Verdi.

Pots escollir-ne un altre.

Sí, anava a dir Strauss o Janáček. Podíem parlar d'aquesta dicotomia en el segle XIX però no al XXI. A més són incomparables. Wagner expressava les coses d'una manera gairebé eterna, de quatre o cinc hores, mentre que Verdi era més concret, més savi. Wagner va escriure coses sublims i Verdi era concís i polsant.

Jo et veig més Verdi.

Sí, crec que sí. Fins i tot Janáček amb la seva potència i intensitat, la qual cosa és molt emocionant.

Igual que et veig molt Verdi també et veig molt segle vint.

Sí, estic en un moment molt interessant. No començo de nou però gairebé perquè m'estic centrant en el segle vint, amb algun Puccini, però em tiren molt Strauss, Janáček ... Vocalment no he de pensar. Ja he pensat molt en vint anys!

Això vol dir que ho tens tot resolt?

Com ho he de tenir tot resolt? Si fos així estaria plena d'arrugues! No, no ho tinc tot resolt però sento que ja no tinc res a perdre.

Ni tan sols el temps?

El temps no existeix, és una mesura de canvi. De vida i de moneda.

I com veus la mort?

És una transformació dolorosa. Ara es parla molt de la física quàntica i la matèria quàntica però realment el que ens queda és l'afecte, l'amor. I quan se'ns va un ésser estimat ens queda el dolor de la pèrdua però per a ell és una transformació i va a una altra existència, una altra forma.

En l'amor som com Ícar cap al sol i sempre se'ns fonen les ales per acabar caient?

Si es fonen és perquè no són de veritat. Doncs no seria un amor autèntic [riu]. Però quan vas directe no se't crema res, al contrari.

Creus molt en l'amor?

Sí, crec molt en l'amor. És una força generativa i regenerativa, com la mort. És un feedback constant: amunt i avall, amunt i avall.

Reprenent el tema de la mort, recentment has interpretat l'obra Dialogues des Carmélites de Poulenc la qual està basada en la persecució de l'Ordre de les Carmelites durant la Revolució Francesa.

Sí, és un fet autèntic. Els noms d'aquestes monges estan registrats. Jo interpreto a la segona priora, que apareix en el segon acte. És una dona realista i simple. I simplicitat no vol dir estupidesa. Advoca per la pregària com a acte de puresa.

Tens una concepció espiritual de la vida?

No sóc religiosa. La religió m'interessa molt però com a element d'estudi. La gent s'enganxa i es molesta per la religió que és una veritable torre de Babel. Sóc espiritual, això sí, quant a la responsabilitat de l'ésser humà respecte als seus actes. Has de buscar-te la vida i resoldre els teus problemes perquè estem molt sols. L'espiritualitat de la qual parlo és tenir una visió àmplia de la vida, del que t'envolta, del fet de formar part de tot això.

L'obra tracta la persecució sota el pretext de l'alliberament.

Es tracta d'un acte de poder. Es destrossa i es tortura perquè es posseeix la força. La religió també ha estat suport de poder i manipulació. Emilia Marty, de la meva última obra Makropulos, en l'obra original de teatre diu: "Per a uns l'amor és la força de la vida, per a altres la riquesa, per a altres el poder".
I creus que el motor principal en l'actualitat és ...
La ignorància. Hi ha molta ignorància i d'un atreviment terrible. I moltes persones en llocs equivocats, en llocs d'importància. Però hi ha una altra cara d'aquesta moneda: un gran corrent d'espiritualitat i de persones que lluiten per tot el contrari. Això és molt important: com un extrem crea la resposta contrària.

Creus molt en el canvi?

Hi ha una gran convulsió avui en dia i va a més.

Et sents una persona alliberada?

Em sento a gust amb mi mateixa, potser sí que hi ha un punt d'alliberament.

I això es nota en el teu treball?

Sí, també a l'hora d'arriscar en el treball i de treballar menys per a viure una miqueta també. L'any passat necessitava parar i ara estic en un nou projecte que veurem com surt. El més fort vindrà al setembre i l’octubre. Serà un any molt intens.

I tota aquesta intensitat et portarà per Barcelona?

No. [Riu]

Hi ha ganes de tornar?

Ganes sí. Amb el públic català em sento feliç des que vaig debutar al 2001 amb l'obra Cleopatra amb un contacte químic boníssim. Em coneixen i m'estimen molt. El Liceu està passant per uns moments especials i està lluitant per solucionar-los. Jo crec que serà així. La situació és tremenda i per això cal ser més creatiu que mai. Els artistes tenen molt a dir.

I per acabar, ens podries explicar un somni?

Fa poc vaig tenir un somni que és una imatge. Volia estar enmig d'un camp d'ametllers en flor, només això.
Ángeles Blancas | Vídeos aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Ángeles Blancas website www.angelesblancas.com
Foto de William Corró. © 2013 William Corró
Tots els drets reservats