L'ACÚSTICA DE LA LLAR

Vera

Quan Not lost comença a sonar no puc evitar sentir que tenir una tassa de cafè acabat de fer entre mans i mirar la pluja colpejant rere els vidres pot ser un gran moment. Vera Jessen Juhrend debuta regalant-nos aquesta i moltes altres sensacions. Se’ns presenta com a Vera i fa de la humilitat i el bon gust tot un tresor a descobrir. Hom voldria creure que la vida consisteix en trobar-se llocs com el seu Leave a line (2009) on deixar de banda el pes de les contradiccions i posar-se a plorar per tot allò que paga la pena. De vegades, convé guarir les ferides amb un simple com a casa enlloc, i les cançons de Vera ens abracen com poques vegades succeeix en el nostre tràfec diari. La vida pot ser rugosa i més encara quan oblidem les prioritats, com ara xerrar amb una autora oberta la folk i el jazz amb l’escalfor d’una banda que l’entén millor que ella mateixa.

Leave a Line (2009) és el teu àlbum de debut i té un profund aroma casolà. No place like home?

Definitivament! Realment crec que no s’està enlloc millor que a la llar. Però llar és també allà on hi tens el cor. I tu diràs: quin cliché!, però en aquests temps oblidem sovint que a casa ens podem sentir d’allò més confortables. Sovint volem complir tants objectius que allò que realment és important resta oblidat. Per a mi moltes d’aquestes coses es troben a casa.

En aquesta cançó la teva veu sona tendra mentre cantes I’ve been everywhere but I still haven’t found what I’m looking for. De veritat sents que ja has estat a tot arreu?

Tendra? Oh…No és possible haver estat a tot arreu, és més aviat una sensació d’”impotència”, com quan sents que ho has donat tot i ja no saps on anar.

És fàcil pensar que necessites un ambient íntim per a trobar-te bé i probablement et passa el mateix en el teu procés creatiu. Et sents més còmoda tocant a l’estudi o a un concert?

Són dues coses totalment diferents pel que fa a mi. Quan enregistres a l’estudi el so és tot el que tens per tal de contar la teva història. En canvi, en directe tens molt més amb què treballar, o menys, depèn del concert en sí. A l’estudi has d’afegir overdubs però a l’escenari cal continuar sense mirar enrere. No tinc preferència, doncs, per cap de les dues experiències. M’agraden els concerts perquè puc veure la reacció del públic a l’instant però també m’agrada pensar que la gent escoltarà el nostre CD a casa seva o als cotxes!

Always something és una cançó esperançadora amb un vídeo promocional molt imaginatiu. Realment encantador. En ella cantes que sempre hi ha alguna cosa nova de manera que les teves cançons són tan contradictòries com la vida mateixa. Si dic emoció, en què penses?

Gràcies per el compliment! Ens deixàrem el cul en aquest vídeo!

Emoció és el que ens porta a fer el que fem. És com ens sentim el que ens fa decidir cap a on anar. Emoció significa moviment, suposo.

Quines són les teves Bedtime worries més recurrents?

Ara mateix, tots els polítics holandesos. No sé si n’estàs al cas però estan preparant una retallada molt important en la cultura. Em pregunto què serà el següent...

High heels té un son més obscur. Sovint t’has sentit perduda a la vida?

No veig com un so obscur pot significar que estigui perduda a la vida...

Faig referència a la relació entre la lletra d’aquesta cançó i el seu so obscur.

Ah, bona pregunta. Força perduda de vegades, sobretot quan es tracta de parlar de les meves cançons. Amb freqüència m’agrada provar sons diferents. També a la meva banda, especialment al meu guitarrista que sempre prova de treure aquest costat de mi. Són increïbles al traduir el que sento en sons.

El so d’una trompeta aporta un estil jazz a aquesta cançó. Quin tipus de música prefereixes?

Molts tipus! M’agrada veure grans concerts de música clàssica però també actuacions en sales petites. Diferents músiques, diferents espais, el més important és que hi hagi autenticitat.

I guess I’m not ready és part d’una cançó profundament colpidora, Bathroom door. Aquí la llar es presenta com un lloc on les nostres contradiccions poden fer malbé una relació. I una trompeta ens deixa finalment a soles amb les nostres pors. És dur trobar l’equilibri en la convivència?

Sento que la vida consisteix en trobar l’equilibri perfecte. La convivència pot ser dura però sempre complaent. Suposo que el punt està en ésser tan obert i honest com sigui possible, malgrat que ens fereixi els sentiments a cada instant.

A Not lost la teva veu sona més brillant que mai i d’aquesta manera l’esperança retorna a les teves cançons. Què significa per a tu qüestionar les coses?

Qüestionar...és el que faig. Em faig preguntes, provo de buscar un equilibri, d’aprendre tant com puc. Qüestionar significar per a mi tenir la ment oberta.

Probably és novament una cançó sobre la por. La soledat, l’aïllament...mai necessites estar sola?

Vaig néixer bessona i rarament necessito estar sola. En puc gaudir però n’he hagut d’aprendre.

Always something canta des de l’esperança de qui veu la vida com un repte d’etern aprenentatge. El seu vídeo promocional és una autèntica joia d’artesania dirigida per Mark Dirk Pot que ja ha estat premiat per tal meravella. I així el xiuxiueig de Vera s’allunya de l’entrevista de mica en mica deixant-nos sols amb les seves cançons i les nostres vivències amb elles. El desig de veure-la en directe augmenta a cada segon del seu disc, un bon motiu per a visitar la seva Holanda natal. Esperem que sempre hi hagi alguna cosa de Vera sonant aprop.

Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de el Panouli
Vídeo de Mark Dirk Pot